Els nens entenen millor els silencis que les paraules. A Juan José Millás (València, 1946) li va caure el món a sobre quan amb sis anys va deixar les platges i la llum de la Mediterrània per traslladar-se amb la seva família a un barri obrer madrileny amb el prometedor nom de Prosperidad, llavors un lloc fred, erm i sense mar on li sortien penellons. Els seus pares van intentar amb escàs èxit de convèncer-lo que aquell viatge era una aventura fantàstica. El que succeeix en la infantesa es reedita tota la vida. La confusió i el desassossec es van instal·lar llavors en la ment d’aquell nen, avui un gran novel·lista que no renega de la seva condició de columnista i reporter d’èxit als diaris, entre ells el Diari de Girona i la resta de rotatius d’Editorial Prensa Ibérica. Va tardar vint anys a tornar a València, el seu paradís perdut, per por de sentir-se defraudat d’aquella idealització infantil. «Jo tinc molt de nen», es reafirma després de culminar la seva nova novel·la, Mi verdadera historia (Seix Barral), que conté un dogma inapel·lable: vivim dominats per l’atzar. Millás alimenta les seves novel·les i els seus treballs periodístics de les seves experiències quotidianes, amb personatges propers desconeixedors de fins a quin punt són observats per un escriptor amb la inspiració en alerta permanent. Ara passa temporades escrivint sense descans a Muros del Nalón (Astúries) mentre omple la seva casa madrilenya de llibres que envaeixen tots els racons, precisament quan una de les seves actuals preocupacions és la revolució digital que, assegura, espanta uns ciutadans sense horitzons, sotmesos a uns polítics que governen per a un món que ja no existeix.
No sé per què la descripció de l’escena de llançar la bala de vidre des d’un pont em recorda a Match Point, la pel·lícula de Woody Allen, perquè un fet aparentment insignificant pot canviar-te la vida. És una apreciació ximple, oi?
No. El nen llança la bala per veure com funciona la llei de la gravetat sense poder-se imaginar les conseqüències que aquest acte tindrà per a la resta de la seva vida. La vida funciona així i no acostuma a estar determinada per les grans decisions que prenem. Vivim dominats per l’atzar i com que no suportem aquesta idea ens enganyem fent-nos creure que som fruit de la nostra pròpia planificació.
Quin fet aparentment insignificant va marcar la seva vida?
Un dia en què feia fred al carrer i vaig entrar en una biblioteca al barri de Prosperidad de Madrid. Com que només es podia estar en silenci vaig agafar un llibre a l’atzar, Cinc setmanes en globus, de Jules Verne, i vaig caure dins d’aquesta novel·la. A casa meva no hi havia tradició lectora i aquest fet em va convertir a mi en lector i va determinar la resta de la meva vida.
De qui és la veritable història que vostè narra en la seva nova novel·la?
És la vida de qualsevol adolescent que té un secret. Tots els adolescents en tenen i alguns, encara que de poca entitat, marquen molt. El món dels adolescents és un món de secrets i per això pertorben tant els seus pares.
Com ha aconseguit fer marxa enrere en el temps per ficar-se al cap d’un adolescent de dotze anys i comprendre com actua en la seva ment l’accident, la mort, la malaltia i la ruptura dels seus pares?
No ho veig com una dificultat. Jo tinc molt de nen i també d’adolescent perquè en la maduresa també hi ha misteri i confusió.
On s’ha inspirat vostè per trobar en l’amor per Irene la sortida del túnel en què l’havien ficat el seu sentiment de culpa i el món que s’ensorrava al seu voltant?
El sentiment de l’amor és essencial en l’adolescència i per això no podia faltar en aquest llibre una història d’amor que es viu com a salvació interna fins i tot quan destrueix.
Què hi ha d’autobiografia en aquesta novel·la?
M’alimento de les meves experiències i de les de persones properes per metamorfosar aquella experiència. No és un llibre autobiogràfic en la seva literalitat però en l’essència segur que sí que ho és.
Són les seves novel·les la seva ombra?
En certa mesura les novel·les, tant les escrites com les llegides, acompanyen els autors com ombres.
Pateix vostè en escriure?
Pateixo quan no trobo la paraula o la frase adequada. És una por a no estar a l’altura que amb els anys s’atenua però que mai no desapareix.
Veig que a vostè això no li passa...
Gràcies a la meva faceta com a periodista. A l’editor d’un diari no li pots dir que no et surt una paraula. No m’imagino la meva vida d’escriptor sense els diaris i no considero tampoc que la meva obra periodística sigui menor que la literària.
Què hi ha de vostè a Mi verdadera historia que no s’hagi atrevit a confessar fins ara?
Hi ha coses inconfessables al llarg de tota una vida, però no és el moment de confessar-me ara.
Vostè diu que tot succeeix en la infància. Com l’ha marcat a vostè la seva infantesa?
El que passa en la infantesa es reedita durant l’adolescència i després al llarg de la vida. No podem canviar el passat però sí la relació que hi tenim. A mi em va marcar el trasllat de València a Madrid quan tenia sis anys. Els meus pares m’ho van vendre com una aventura fantàstica però ells ho vivien com un drama. Els nens entenen millor els silencis que les paraules.
Com va ser aquell drama?
Imagini’s. Vaig arribar a un lloc erm, fred, sense mar i en què sortien penellons. Vaig convertir València en un paradís perdut i no vaig tornar-hi fins passat els 20 anys per por de que la imatge que havia construït fos una fantasia.
Ho era?
Quan vaig tornar-hi, València no em va defraudar i em va seguir semblant un territori mític i un paradís perdut.
Qualsevol vida és interessant. Vostè tant se les inventa com descriu amb minuciositat sorprenent la vida d’un científic com López Otín. En quin registre se sent més còmode, en la ficció o en el periodisme?
Em sento còmode alternant. Amb les troballes que faig en periodisme milloro les meves novel·les i amb els que descobreixo en les novel·les nodreixo els meus articles.
Per què creu que el periodisme ha caigut tan baix mentre s’han disparat els bloguers i els influencers a través de les xarxes socials?
El fet de deixar de comprar paper ha provocat que els lectors només llegeixin titulars per la incomoditat del suport i en la majoria dels casos, perquè les notícies a internet solen estar mal escrites.
Alguna cosa devem haver fet malament també els periodistes, no?
Hem confós informació amb dades i les dades no són informació fins que no s’interpreten. Calen diaris interpretatius on els editors donin per fet que les dades ja se saben.
Quina part de raó té Ignacio Sánchez Cuenca en denunciar el desvergonyiment intel·lectual de personatges que poden tenir els seus mèrits en les seves especialitats respectives però que es converteixen en predicadors de mil coses en les quals són uns ignorants?
Té raó perquè escriure bé no vol dir que siguis un bon analista. Qui té el privilegi d’escriure en un diari ha de conèixer els seus límits
Quins retorns rep vostè de les seves columnes periodístiques?
Molts. Quan una columna funciona de seguida reps senyals i ara més amb les noves tecnologies. Abans em paraven al metro i un s’adona que de vegades la columna que té més èxit no és en la que has posat més passió. El lector és molt agraït i procuro no convertir la meva faceta d’articulista en un ofici perquè cada vegada que em poso a escriure senti les mateixes papallones a l’estómac que vaig sentir quan vaig escriure el meu primer article.
Els progres l’adoren però també hi ha qui de l’altre costat el detesta. M’equivoco?
Suposo que sí, però crec que hi ha una zona més temperada on gent que no pensa com jo gaudeix dels meus escrits i gent que pensa com jo em critica. A Espanya hi ha una zona temperada que decideix qui guanya les eleccions.
Com a voyeur de la gent, ¿sabem per fi el que ens passa?
El que jo veig és que a Espanya s’ha instal·lat una sensació de por al futur que no sabem gestionar. La indignació individual es pot transformar en col·lectiva, el mateix que l’alegria, però, què passa amb la por? Totes aquestes pors necessiten d’una gestió política que no troben. Vivim amb més por que indignació, en una societat espantada davant la visió d’un món sense horitzons. Els governs governen per a un temps que ja no existeix, els ciutadans ho perceben i quan no hi ha relat apareix la por.
Vostè ha dit que espera morir-se quan desaparegui el paper. Per què?
El que vull dir és que quan desaparegui el paper desapareixerà la cultura que jo he conegut i que ha prevalgut des de fa 500 anys. Estem davant d’un canvi de tal magnitud que no es poden calcular els seus efectes i ens trobem sense armes.
Però no deixa de ser un canvi irreversible...
Exacte. És un canvi de paradigma que requereix d’una intel·ligència política que no hi és. Aquí ningú parla de la robotització, ni de la renda universal, ni del repartiment de riquesa, ni del repartiment del treball, ni de la superpoblació que hi haurà en ben poc temps en un món de recursos limitats... El pitjor és que s’ha trencat la cadena de la culpa i del remordiment i això condueix a societats psicopàtiques en què l’empatia desapareix.
Què han de fer els periodistes per tornar a atrapar el lector que se’n va a unes xarxes socials on impera el ramat sobre l’esperit crític, imprescindible per viure en llibertat?
Estar a prop de la gent i escriure bé. Si no llegeixes és impossible que escriguis bé.
Qui són avui els seus autors de capçalera?
Segueixo llegint als que van contribuir a la meva formació en les dècades de 1960 i 1980. La literatura del segle XIX, Madame Bovary, Crim i càstig, Tolstoi, Joyce, Kafka i autors del nou periodisme com Truman Capote o Kapuscinski. També em deixo portar pel meu olfacte en entrar en una llibreria i llegir alguna cosa d’escriptors que no conec. Només llegint la primera pàgina d’un llibre sé si aquest llibre és per a mi.
