La xarxa oculta

Un submon regit per l'anonimat, la criptografia i totes les manifestacions legítimes i criminals del lliure albir s'allotja a la «deep web», on resideix el vuitanta per cent dels continguts d'internet; entrem en aquest univers submergit que freqüenten diàriament més de 40.000 internautes espanyols

12.06.2017 | 07:06
La xarxa oculta

Tour. «Aquesta és la meva IP real i aquesta d´aquí és la que m´ofereix el navegador». A l´esquerra de la pantalla, un mapa de Google marca al centre d´una ciutat espanyola la localització real de l´ordinador del guia; a la dreta, s´observa la mateixa fletxa al mig de l´oceà. «Ubicació desconeguda. Ara ja som anònims». Sobre els gràfics, apareix la ruta de servidors per on transitarà el nostre senyal abans de connectar amb la pàgina sol·licitada. Alemanya, Holanda i Romania. Quatre xifrats entre servidors de diferents països abans del salt final. Més que suficient per a una visita segura als continguts «lleugers» d´una de les xarxes de l´anomenada deep web.

Una pàgina senzilla, similar a un banner de publicitat, es carrega amb relativa rapidesa. «Mira, aquest paio per exemple ven bitllets falsos de 50 euros a canvi de bitcoins. Tenen bona pinta, però és una estafa. Gairebé tots els negocis que hi ha aquí són una versió digital del tocomocho de tota la vida». Héctor Insausti és un expert en ciberseguretat que dissenya programari per a control de fronteres. Les seves visites al web profund busquen conèixer el mercat negre per millorar els sistemes de detecció de documentació falsa que ven a empreses i governs.

Obre favorits i troba un domini format per combinacions de números i lletres que acaba en «.onion». «Aquest ven passaports. No estan malament, però l´holograma que fan servir és dolentíssim». A la pantalla, una pàgina semblant a qualsevol altra dedicada a la venda online de llibres, només que aquí, a l´anomenada xarxa Tor de la internet profunda, t´estan convidant a encarregar un passaport del Regne Unit que t´arriba a casa suposadament després d´enviar la teva foto i les teves dades per email a l´amo de la pàgina i previ pagament de mil lliures en bitcoin. «Vols una mica de coca? Anem a veure què hi ha a Black Market».

Com qualsevol baix fons d´una ciutat, aquesta zona allunyada dels llocs de trànsit virtuals permet que floreixin els mercats que escapen al control de la llei. Però el «país de la ceba», com anomenen alguns usuaris a aquest món distribuït en diverses capes de servidors que fa accessible el programari de Tor i manté els usuaris en teoria fora de perill a casa i sense poder ser relacionats amb la seva activitat a la xarxa, té una població més o menys estable que ronda els dos milions d´usuaris a tot el món. És més una Gotham submergida que un barri marginal.

Perquè pàgines com aquesta es presenten plenes, esplèndides i lliures de les traves del món vigilat com si formessin part d´una orgullosa ciutat de bandits.

La pàgina que carrega ara l´explorador il·lustra clarament per què la seva homòloga més famosa es deia pretensiosament Silk Road, Ruta de la Seda. Una infinitat d´articles disposats en una versió primitiva de botigues com Alibaba o Amazon es despleguen davant el visitant. Metamfetamina, MDMA, anabolitzants, speed, cànnabis. Hi ha fins i tot tabac en aquesta web on el cervell s´esforça per relacionar el to de mercat -«oferta especial i amb la qualitat de sempre!»- amb les pols, cabdells i pastilles que hi ha a les imatges. Preus en dòlars i en fraccions de la ja famosa moneda digital amb la qual operen els pirates informàtics. «Prova a comprar. Després protesta perquè les targetes Visa robades que vas comprar a internet no et van arribar mai», ironitza l´enginyer.

El tour torna a la´anomenada Hidden Wiki, una mena de pàgina d´inici d´aspecte similar a Wikipedia on els usuaris de la xarxa han fet un sorrut treball per categoritzar els enllaços per temes. Encara que hi ha altres idiomes, la llengua vehicular és també l´anglès. «Mercats», «política», «blocs». Música, llibres i manuals pirates, pornografia, armes. «Si vols trobar alguna cosa concreta has d´anar a poc a poc mirant als directoris. On trobar els plànols de la pistola per a impressores 3D que van retirar del web normal fa un parell d´anys o un manual per fer bombes amb fertilitzant? En enllaços de ciència, de política? Has d´anar investigant. No ens en recordem, però aquesta és la forma com navegàvem a finals dels 90 i al principi de segle», apunta l´enginyer informàtic.

Abans de tancar, passa per sobre de les adreces que ofereixen els epígrafs «jailbait» i «hard candy», argot per referenciar continguts pedòfils. «Compte aquí». La llei permet tafanejar amb pràcticament qualsevol contingut, però el simple visionat de pornografia infantil és delicte a Espanya i a mig món. I només els molt incauts creuen que la policia no es mou bé a Tor.

Aquesta xarxa, per la seva naturalesa, és un hàbitat perfecte també per als pederastes. Totes les formes de negoci amb abusos, violacions i tortures -en ocasions barrejats amb festes i rituals macabres- ofereixen els seus serveis a canvi de moneda digital. En ocasions, els menors són el reclam d´aquests continguts. «Aquestes són les coses en què es concentra la policia. De tot el contingut sòrdid que es pot trobar aquí, aquest és el més baix de tots. En molts fòrums i xarxes socials -el bessó dolent de la xarxa de Zuckerberg, Blackbook, és un d´ells- s´acostuma a permetre de tot menys això. És un codi com el de la presó, on els pedòfils duren poc». Tanca el navegador i s´acomiada.

Tor

El lloc pel qual acabem de passejar a través del navegador Tor (the onion router, en al·lusió a la navegació per capes que permet) és un embull de pàgines i arxius de difícil accés des dels cercadors habituals basat en un sistema de xifrat original de la Marina nord-americana. Es va dissenyar per garantir un intercanvi de dades anònim i ser, en teoria, invulnerable a l´espionatge: només cal descarregar i instal·lar aquest programari gratuït perquè la IP, la matrícula del navegant, circuli des del punt de sortida com una placa de trànsit pixelada en la carretera. Els radars veuran un cotxe, però no en sabran res més .

Des de fa aproximadament una dècada està en mans d´una fundació que el presenta com una eina contra la vigilància a la xarxa i l´anàlisi de trànsit. La seva solvència complint aquests objectius ha donat peu a la major i millor organitzada xarxa de les moltes que formen part de la internet profunda o deep web. Tremendament polèmic, el seu ús és il·legal en molts països, com l´Iran o la Xina, i algunes democràcies occidentals castigades pel terrorisme com França s´han plantejat prohibir el seu ús.

Molts dels intercanvis que s´hi produeixen podrien ser molt perillosos al web obert i en el món físic, però aquí troben un lloc per existir amb gran discreció. Xarxes de blanqueig, comunitats de hackers i pirates, grups terroristes i negocis de tracta i abús poden tancar acords en aquest tipus d´entorns, però també serveix -com s´encarreguen de ressaltar els seus gestors- a interessos legítims com les filtracions periodístiques -cas Wikileaks- , dissidències en règims totalitaris, comunicacions diplomàtiques o investigacions d´alt impacte. El «país de la ceba» és el lloc perfecte per a aquests personatges de novel·la de la Guerra Freda, però el seu accés és tan senzill -sense deixar de comportar importants riscos- que Tor i xarxes encriptades similars com I2P o Freenet són també plenes d´usuaris de perfil baix que busquen espais de lliure expressió, manuals de hacking, videojocs i material cruent però legal o simple pirateria. «Hi ha molta llegenda. A Tor hi ha una quantitat impressionant d´estafadors i pringats», comenta el guia.

Al final, la xarxa Tor és un ball de màscares al qual s´hi arriba normalment creuant un laberint amb els ulls embenats, on es poden mantenir converses i compartir arxius amb, en principi, garantia d´anonimat total. Molts d´aquests salons, plens de malware i arxius amb virus, són accessibles des dels cercadors tradicionals que dirigeixen una IP al seu servidor, però ningú vol presentar-se en una festa de disfresses amb roba de carrer i amb el DNI a la mà. «Forma part de l´anomenada dark net, el nivell més ocult de la xarxa invisible o deep web», explica Adolfo Hernández, cofundador del think tank especialitzat en ciberseguretat Thiber. Altres xarxes xifrades i portals d´accés blindat solen situar-se aquí, a la part més opaca d´internet.

Iceberg

Encara que no hi ha una única manera d´explicar el costat invisible de la xarxa, està generalitzada la metàfora de l´iceberg: una única peça que té la part més gran submergida sota l´aigua. Tota la «invisible» és l´anomenada deep web, on les dark nets ocuparien l´extrem inferior.

La part superficial és on navega el 80% dels 3.200 milions d´internautes que hi ha al món, segons Hernández. Aquí dalt és on competeixen Google, Bing, Yahoo i la resta de cercadors comercials per oferir la millor selecció de pàgines web segons contingut als seus usuraris. Són llocs al seu torn àvids de visites -com botigues, mitjans informatius, empreses, governs, blocs, xarxes socials- i que han estat construïts per ser trobats el més fàcilment possible per les aranyes dels cercadors. Aquesta acció de detectar, organitzar i jerarquitzar s´anomena «indexar»: d´aquí que la definició més estesa de deep web és aquella informació online que és difícil d´indexar i que per tant queda oculta per a la gran majoria.

Quan arribi al final de l´anomenat «deep Google», com l´anomena l´informàtic, pot imaginar que es troba a la cota zero. En els primers metres sota el mar d´aquesta muntanya de dades flotant trobarà fòrums políticament incorrectes, torrents per a la descàrrega d´arxius, webs antigues i altres resultats que l´algoritme considera no aptes per mostrar a la selecció. A partir d´aquí, comença la deep web i els misteris. El més gran és la mida real del volum que es perd cap al fons. Si la informació disponible a Internet ocuparia un milió de centres de dades de la mida d´una mançana d´edificis -és la representació habitual per descriure quin volum tindria un Yottabyte, la mida atribuïda a la xarxa-, les estimacions apunten que la part visible conté el 20% d´ells, mentre que el 80% restant queda submergit. El segon gran misteri és què contenen.

És fàcil fer una cerca i obtenir, sense sortir de la xarxa superficial, una infinitat de viatges en vídeo per la deep web o una col·lecció d´imatges aberrants com a mostra del que hi ha majoritàriament allà baix. Els usuaris i youtubers els exhibeixen com a souvenir i prova del seu «descens als inferns» de la deep web. El morbo, el desconeixement general i la tendència a prendre la part pel tot s´han aliat per transmetre la idea que si s´hi entra sense una bona raó és perquè l´usuari és un criminal o està malalt. Però, com va suggerir el psiquiatre i escriptor Carl Jung, no hi ha res fosc per a qui coneix.

Els experts somriuen amb cansament quan algú es pren massa seriosament aquesta idea, com si estigués disposat a creure que l´apocalipsi s´està gestant en una xarxa de servidors opacs que pesen deu vegades més que Facebook i Google junts. «És divertit buscar-se a un mateix a la deep web. Jo solia fer-ho en les classes que donava als policies. Sortien les meves notes de la universitat, així que amb les meves dades d´alumne arribaven al BOE, d´on podien treure la matrícula del meu cotxe per una multa que em van posar, i d´aquí veure gairebé totes les meves dades. Google et protegeix perquè està obligat per la Llei de Protecció de Dades, però amb altres cercadors pots arribar a xarxes obertes des de fa anys que ningú es va preocupar de tancar», apunta Insausti. L´exercici pretenia mostrar dues coses: una, que hi ha molta més informació a la deep web de la que ens dóna Google, i dos, que la majoria del que hi ha és increïblement avorrit.

La deep web, més o menys oberta i més o menys accessible, es pot entendre amb una altra figura: un sistema de clavegueres al subsol d´una ciutat que travessa passatges estrets, fosses d´immundícia, trasters particulars i soterranis plens d´arxius que no interessen a gairebé ningú: fitxers de banca, expedients acadèmics, historials mèdics, volums d´informació administrativa i empresarial. Tot això allotjat en servidors de tot el món. Els especialistes creuen que aquests documents formen el gruix de tota la deep web. Per què fer-los accessibles online a través d´una adreça i una contrasenya? Penseu en els equips d´una investigació científica entre instituts de diversos països o en una multinacional. «Només una petita part d´ella és d´ús i contingut criminal», apunta Herrero. «Hi ha molta llegenda, però el que hi ha és molt greu i difícil de trobar», explica l´inspector Santiago del grup de delictes tecnològics de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (Udef) de la Policia Nacional.

Infern

«El més important és treure-li l´àudio; el pitjor de tot és el so. Després avances una mica per comprovar que és un vídeo de pornografia infantil i busques un bon enquadrament de l´escena per a la captura de pantalla de l´informe. Has de mirar el fons, no fixar-te en l´escena. Treballem cadascú en el seu ordinador. Escolta, mira a veure aquest vídeo, sense més. Comproves el que hi ha a dins i el tanques. No és gens agradable». Un agent del grup explica com afronta el seu treball contra la pedofília a internet. Des de la unitat introdueixen els seus propis programes en programari d´intercanvi, programes com Ares o Emule, a la recerca d´arxius d´aquest tipus i investiguen avisos que arriben a la central del mateix grup per diferents vies, com ara de proveïdors de serveis d´internet o directament de l´FBI. «Moltes vegades els enxampem al donar un correu o algun tipus d´informació personal. És al que ens dediquem, a part de a temes de suplantació d´identitat o d´atacs com el del cryptolocker de fa uns dies», explica l´inspector. Assenyala una taula amb l´ordinador d´un pederasta detingut recentment. «Tenia 10.000 vídeos a dins i ens va tocar obrir-los gairebé un a un. Hi havia de tot el que et puguis imaginar», explica el policia.

Només a la xarxa Tor espanyola hi ha uns 40.000 usuaris diaris, segons el portal de mètriques de la fundació Oxford Institute of Internet. Alguns són simples amants de l´anonimat que assumeixen les inconveniències, altres investiguen material innocu o tenen interessos retorçats però legals i s´ha d´assumir que entre ells hi ha grups de criminals aprofitant aquesta tecnologia.

Davant d´aquestes certeses, ¿cal prohibir l´anonimat o crear un ens supervisor capaç de fer llum a Tor i buscar el control de tots els racons de la deep web quan els jutges decideixin, com es fa amb la resta de comunicacions? No està clar. Mentre alguns donen suport que el Dret ha d´entrar per quedar-se en aquest àmbit i que l´Estat ha de ser el garant de la fiscalització i tenir eines que li permetin escrutar tot indici d´il·legalitat a la xarxa, altres experts, com el representant de Thiber, mostren les seves reserves. «Estem en un punt en què no podem afirmar que l´FBI no controli els punts de sortida. I un òrgan regulador li impediria muntar guàrdia a Tor i altres xarxes i seguir amb el seu espionatge. El fet que les grans nacions no estiguin demanant la seva prohibició és simptomàtic», assenyala Hernández. Per les seves paraules, sembla que hi ha més gent que confia en l´anonimat i els secrets d´internet de la que els cercadors comercials estan disposats a reconèixer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema