Roses, el paradís perdut dels Pi i Sunyer

L'exposició «Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer» simbolitza amb Roses, paisatge estiuenc de la família del polític republicà, l'enyor i el desarrelament de l'exiliat

01.07.2017 | 07:04
Roses, el paradís perdut dels Pi i Sunyer

Roses va tenir un pes específic en el bagatge emocional del polític, enginyer industrial, economista i escriptor Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 1888-Caracas, 1971), per les arrels familiars i com a paisatge d´uns estius feliços estroncats per la Guerra Civil. Un referent convertit en el paradís perdut d´una nissaga que la victòria i la dictadura franquista va empènyer a dispersar-se per Amèrica i Europa. El municipi altempordanès com a símbol de l´enyorança de l´exiliat és un dels fils conductors de l´exposició «Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer», que es pot veure al Museu Memorial de l´Exili (MUME) de la Jonquera fins el diumenge 2 de juliol i que a partir del dia 8, i fins el 3 de setembre, s´instal·larà a la Sala d´Exposicions de La Ciutadella de Roses. Més endavant, es traslladarà a Barcelona.

A través d´un cas paradigmàtic, el d´una família repressaliada per la seva defensa del projecte republicà, del catalanisme i dels valors de la llibertat i la democràcia, la mostra connecta tots els exilis. Unes experiències de pèrdua i de desarrelament que, 80 anys després de la Guerra Civil espanyola, és perfectament reconeixible pels exiliats d´altres guerres. Per persones empeses a «l´expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics», tal com el Diccionari de la Llengua Catalana defineix «exili».

El metge Jaume Pi i Sunyer, casat amb Carolina Sunyer, va néixer a Roses el 1851. El matrimoni va tenir tres fills, en Carles, l´August i en Santiago –aquests dos últims van ser reconeguts fisiòlegs. Seguint amb el cop d´ull a les arrels empordaneses de Carles Pi i Sunyer s´arriba a l´institut Ramon Muntaner, de Figueres, on va eixamplar la nòmina de personalitats de la política i la cultura catalana que van estudiar en aquest centre educatiu; entre els quals hi ha Francesc Cambó, Salvador Dalí, Alexandre Lerroux, Josep Pallach, Josep Pla o Carme Guasch. Pel que fa a Roses, a més de l´origen familiar, va acollir els estiuejos i llargues estades dels germans, sobretot durant la infantesa i l´adolescència. Un temps que, com recorda l´exposició, sempre va estar present en l´obra de Carles Pi i Sunyer: «Un dels llocs preferits per a caminar-hi era per damunt de les muralles de l´antiga Ciutadella, amb els baluards abatuts pels estralls dels setges», va escriure a Maria Pi Sunyer i el seu temps (Pòrtic, 1968).

A grans pinzellades, la trajectòria professional de Carles Pi i Sunyer va començar el 1908, quan es va graduar en Enginyeria. El 1916 va dirigir l´Escola Superior d´Agricultura de la Mancomunitat; el 1925 va ser secretari de la Federació de Teixits i Filats de Catalunya i, 3 anys després, secretari i tècnic del Comitè Regulador de la Indústria Cotonera. A més de l´esmentat, la seva bibliografia inclou títols com La formació del coneixement a les ciències gràfiques (1923), Apunts per a la història de la indústria cotonera catalana (1925) o L´aptitud econòmica de Catalunya (1927-29), entre d´altres. També col·laborava amb La Publicitat, Revista de Catalunya i diverses publicacions professionals.

En l´esfera política, Pi i Sunyer va ser membre del partit Acció Catalana Republicana i el 1932 es va incorporar a ERC, que va presidir del 33 al 35. El desembre de 1932 va assumir la Conselleria de Finances i el gener del 33 va ser conseller delegat del Govern de Francesc Macià. El 1931 el van escollir diputat a les Corts Espanyoles constituents i, entre octubre i desembre del 33, va ser ministre de Treball i Planificació Social de la II República, amb Diego Martínez Barrio. L´alcaldia de Barcelona –amb 2 etapes, de febrer a octubre de 1934 i de febrer del 36 a juliol del 37– és una altra peça clau de la seva carrera. En plena guerra, del 37 al 39, Pi i Sunyer va ser conseller de Cultura de la Generalitat. Més tard va presidir el Consell Nacional de Catalunya a Londres, de 1941 a 1945; i d´aquest any fins al 47 va formar part del Govern català a l´exili. El 1952 es va establir a Caracas i el 1980, 9 anys després de morir, les seves despulles es van traslladar a Barcelona.

Roses, nexe d´unió anímic a l´exili

Si reculem fins al febrer de 1939 ens situem a l´inici de «Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer», quan l´August, en Carles i en Santiago –l´únic que va tornar– van deixar Catalunya al costat de les famílies; el muntatge remarca la importància de les seves esposes, Carmen Bayo, Mercè Cuberta i Carme Cuberta, respectivament.

L´exposició, que il·lustra els costos del franquisme i ajuda a comprendre millor l´exili republicà català, segueix el fil de documents i objectes originals procedents, en la seva majoria, dels fons familiars. A través d´ells, s´evoca una experiència que abasta el desarrelament, els viatges, les separacions familiars, la inquietud davant un possible retorn i l´enyorança d´un món irrecuperable, simbolitzat amb Roses i els seus estius; que es presenta com «el nexe d´unió anímic en la dispersió dels exilis britànic i americà». Un referent que passa de representar l´esperança del retorn per convertir-se en el territori perdut. Tot i que alguns van aconseguir tornar-hi, es van retrobar amb un espai vital «que –subratlla la mostra– ja tenia poc a veure amb el de l´estiu de 1935, el darrer en què van estar tots junts».

Laia Arañó, Margaret Townsend Pi-Sunyer i Carme Pi-Sunyer Peyrí comissarien l´exposició, organitzada pel MUME i la Fundació Carles Pi i Sunyer, en col·laboració amb l´Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la UdG; i el suport de l´Ajuntament de Roses i la Diputació de Barcelona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema