Josep Tero: "La cançó és el meu llenguatge preferit"

El cantautor escalenc acaba de publicar el seu desè disc: Kavafis

24.07.2017 | 07:00
Josep Tero

Va ser l´any 1986 que Josep Tero va publicar el seu primer disc, Batec d´ocells. Han passat ja 30 anys i 10 discos i Tero continua a peu d´escenari amb la guitarra a l´esquena i el sarró ple de melodies amb les que ha cantat a la terra, al seu país, els bells paratges empordanesos, a la llibertat i la lluita. La seva és la veu de la Mediterrània, alhora que combina les composicions pròpies i les adaptacions de poetes i poestesses de totes les èpoques i paratges, amb especial atenció a Konstadinos Kavafis, els poemes del qual conformen els seu darrer disc Kavafis en concert. La trajectòria de Tero està vinculada a noms propis com Lluís Llach, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Georges Moustaki i també Empúries, Grècia i poetes com Maria Àngels Anglada, Salvat-Papasseit, Clementina Arderiu o Maria Mercè Marçal. A cavall de Catalunya i Grècia, la veu de Josep Tero continua mantenint aquella fermesa vital, poderosa i tendre alhora.

Com són els seus inicis al món de la música?

Recordo que a les nits d´hivern, arrecerats al foc de la llar, l´avi tocava l´harmònica, la mare cantava i jo aprenia les primeres cançons... De petit vaig formar part de l´escolania parroquial de l´Escala i, més tard, del cor parroquial, dirigit per la mateixa mestra de l´escolania, la Roser Sureda. Quan en tenia 9, l´avi Tero em va regalar la primera guitarra, que més tard vaig aprendre a tocar amb els acords que m´ensenyava Carles Mallart, Litus. No hi ha hagut dia, al llarg de la meva vida, que no hagi escoltat o cantat una cançó.

Què el va impulsar a dedicar-se a la cançó?

Un matí de primavera del 63, a l´Escala, vaig saber quin era l´espai de la música cantada sobre el qual gravitava el meu «jo» creatiu: Raimon havia aparegut al poble i sobtadament ens havíem congregat en una sala de ball per escoltar 6 cançons seves. Recordo encara amb emoció la força de la seva veu dient-nos el seu «no» rotund contra la «por», i com ell «mira sempre aquelles mans de xiquet, que tenen alguns homes que es van fent grans...». La cançó era el principal mitjà de comunicació de masses per a la defensa de la identitat lingüística, i amb ella sorgia una resposta política valenta que m´apassionava tant com el simple fet de cantar... de cantar espais del pensament que ens havien estat prohibits: per les llibertats, l´amor, la pau... el país.

Com van ser les seves primeres actuacions?

El primer recital amb cançons meves va tenir lloc en un teatre de Figueres, amb la pianista i cantant Ma Rosa Gratacòs, qui, després d´escoltar-me en una gravació feta a la botiga de discos Causa, on comprava les novetats de Concèntric i Edigsa, em convidà a fer-me conèixer en concert. Els primers recitals escalencs de cançó d´autor i folk van ser compartits amb l´actriu Carme Callol, Benet Juli i Maria-Carme Moriscot, proclius als cantautors de tots els Països Catalans, que descobríem a través de Salvador Escamilla (Ràdio Barcelona) i molt especialment a través dels programes de Ràdio Popular de Figueres que dirigia Montserrat Minobis. I Figueres era, a part de la nostra ciutat, l´escenari-repte a què accedíem per participar al festival Cop de Gong, on vam ser guardonats. Eren anys d´una fluïda relació entre els pobles de les comarques, cosa que feu possible organitzar-nos en grups, com Ronda de cançons i alegria, en què participava, entre d´altres, l´escriptor Antoni Puigverd.

I a partir d´aquell moment, la seva activitat és constant.

L´any 71, vaig participar en la «Promoció de Noves Veus» de la Cova del Drac (Barcelona). Vaig ser premiat com el 3r millor cantautor, després de Ramon Muntaner i Joan Isaac. Tot seguit, el 72 fundo el grup de cançó INDIKA 73 (amb Anton Rigau, Eugènia Sala, Ernest Díez, Pilar Heres, Joan Ferrerós i Alfons Gumbau) per interpretar cançons de Theodorakis que havia adaptat al català, revisades per Alexis-Eudald Solà. Van ser 2 anys de recitals entre l´Empordà, el Gironès i Barcelona, abans de recloure´m en la professió de mestre i dedicar-me a escriure cançons i fer algunes adaptacions de poemes de, per exemple, Salvador Espriu que Marina Rossell va enregistrar. Va ser el març del 82 que accepto cantar amb Lluís Llach i Rossell davant 4.000 persones que omplien el pavelló del Joventut de Badalona, actuació que facilita la invitació que Llach em farà per compartir l´escenari dels seus concerts la temporada 84-85, prova definitiva per adonar-me que les meves cançons tenen el seu públic. Llavors decideixo gravar el 1r disc. A la tardor del 1986 apareix Batecs d´ocells, incentivat en bona part per l´interès dels amics Xevi Planes i Montserrat Molas.

Ha publicat 10 discos amb una certa cadència temporal, podríem dir que sense prodigar-se massa. Què és el que fa que decideixi publicar un disc?

Deu discos en 30 anys deuen constatar que m´he prodigat poc, però 10 àlbums discogràfics no és tot el meu treball en matèria de cançó: cal afegir-hi la coautoria de 2 manuals de cançó tradicional per a les escoles, un llarg treball com a lletrista per a Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Laurentis Mahairitsas, Ma. Josep Villarroya, Inma Serrano... i moltes participacions, amb altres cançons, en discos col·lectius, algun dels quals fets a Grècia o a França. Potser he estat massa polièdric davant la vida. El que em fa decidir a publicar un nou disc és el simple fet de voler dir el que no havia dit encara cantant. La cançó és el meu llenguatge preferit per expressar el que em suggereix la vida i el món en què visc, el meu paisatge urbà, el meu paisatge natural, la meva gent, el meu país.

Ha posat música a molts textos de poetes i poetesses, d´Ànite de Tegea a Maria Àngels Anglada o Marià Villangómez, Fages de Climent o Konstadinos Kavafis. Què ha de tenir un poema perquè el musiqui?

Ha de ser capaç d´emocionar-me i ha de ser escrit, per tant, en la llengua que més entenc, estimo i defenso, la meva, el català. Musicar un poema és un exercici difícil si vols aconseguir que arribi millor a qui l´escolta, en el sentit que la música que l´abriga fa més viva la intenció del text..., que el text es fa més emotiu. Un ha de saber si les músiques que la lectura d´un poema inspira són respectuoses o no amb les paraules del text musicat i amb la seva intenció semàntica; i si un no ho sap veure o en dubta, ha de recórrer a persones sensibles que vulguin dir francament el que pensen. Humilment, faig ús d´aquest criteri, els tinc en compte amb rigor i no projecto cap poema musicat per mi que no hagi estat sotmès a les crítiques dels amics que estimen el meu treball de trobador.

Konstadinos Kavafis i George Moustaki han tingut un paper important a la seva vida i obra.

Moustaki i Kavafis irrompen en mi quasi simultàniament. Moustaki ho fa a través de la meva curiositat per saber més de la seva veu, que a les discoteques de l´estiu del 69 reflectia el plaer de la pell sota el sol, amarada de mar mediterrani (Le métèque... ). Les excel·lents traduccions que Carles Riba ha fet del poeta d´Alexandria les descobria a la biblioteca Carles Fages de Climent. M´intrigaven i em feien obrir aquell llibre molt sovint, tot i la dificultat a interpretar alguns poemes, com Esperant els bàrbars. D´aquells anys ençà, Moustaki i Riba no m´han abandonat mai. De fet, si algun cop canto en una segona llengua a banda del català ho faig només en grec, i en el cas excepcional del poema Zimisou, soma, Cos meu, recorda, per explicar l´altíssima qualitat del treball de Riba quant als poemes que ell ha traduït de Kavafis. Per aquesta raó, el 1989 vaig convidar Moustaki a cantar la versió grega d´aquest tema en el meu segon disc, Raval, per aconseguir, a més, que «un alexandrí parlés d´un altre alexandrí». Kavafis i Moustaki són grecs d´Alexandria d´Egipte. Moustaki va ser un bon company i amic. Des del dia que la Marina (Rossell) m´hi va presentar, fins al dia que el vam anar a veure a l´hospital de Niça on va morir, coincidir amb ell va ser sempre una festa.

Per què Grècia, la passió per aquella terra i la seva cultura?

Quan tenia 8, 9... anys, des del cim del turó més alt de l´Escala veia les blavors del cel i el mar entre les quals reposen les platges, les pinedes i les pedres d´Empúries..., els blaus intensos que donen, a l´Empordà, els vents del nord. Eren els anys en què descobria la música de Hadjidakis, i res no m´era més harmònic que repetir els sons de les músiques d´aquest cretenc en l´escenari immens que m´oferien els ulls al mirar cap a tramuntana, des del Pedró... Quan a casa es parlava d´Empúries, es feia en aquell to de respecte a què ens acostumaven els avis i els pares. La meva família materna és «empurienca» i tenir arrels empurienques em fa sentir molt a prop de Grècia. Al llarg dels anys, la música, la literatura, el cinema, la dansa..., i tota la documentació que el meu coneixement ha acumulat de la cultura grega –antiga i moderna–, m´ha connectat amb el meu jo antic i inconscient de la identitat, i m´hi he aferrat emocionalment sense prejudicis. Grècia és viva en l´inconscient col·lectiu mediterrani i, quan se´ns manifesta, ens adonem que som més grecs que «europeus», per entendre´ns...

Encara és «un almogàver» per als grecs?

Com es va desenvolupar l´episodi de la seva expulsió del monestir d´Íviron, i la restauració de la torre del tresor de Vatopedi? Alguns grecs em deuen tenir per un «almogàver convers»... Vaig entrar al mont Athos gràcies a un dels arquitectes restauradors dels seus monestirs. Després de visitar i fer nit en els monestirs Gran Lavra i Vatopedi, vaig trucar a la porta del d´Íviron. El prior me l´obrí i em tingué mitja hora conversant sobre el perquè de la meva entrada a l´Athos. La hi vaig justificar clarament: per escoltar els cants litúrgics de les cerimònies dels seus monestirs, bizantins i ortodoxos, i vaig afegir que per a mi la música és el millor llenguatge per salvar l´espiritualitat... Semblava que tot anava bé però el prior va dubtar de la meva procedència i jo vaig identificar-me com a català. Vet-ho aquí: sobtadament, es va acabar la conversa, i el prior, amb gest greu d´indignació, aixecà el braç i m´indicà la porta de sortida. Vaig passar la nit al ras, amb la «música» dels llops macedonis (era la tardor). Quan vaig tornar vaig iniciar els tràmits perquè els catalans puguem entrar a l´Athos sense necessitat d´amagar-nos de la nostra procedència. Va ser gràcies al poeta Carles Duarte, aleshores secretari del president de la Generalitat, que es va iniciar la resolució del cas, i, finalment, Catalunya deixés constància del perdó merescut en reconeixement dels errors històrics quant a la brutalitat amb què els soldats de Roger de Flor van incendiar alguns monestirs. La gestió «diplomàtica» de Catalunya en favor d´un bon diàleg amb les autoritats de l´Athos, es conclogué amb l´aportació del nostre govern per a la restauració d´una de les torres destruïdes pels soldats almogàvers.

A Grècia hi té un públic fidel...

Més que tenir un públic fidel, hi tinc una porta oberta, i un camí ja recorregut que em faciliten moure-m´hi amb certa desimboltura. Hi viatjo almenys un cop per any. Hi he fet recitals i hi he estat entrevistat pels diaris i revistes de més difusió. La TV grega ha donat senyal del meu treball. A més, i he tingut, i hi tinc, contacte professional amb cantants i compositors molt reconeguts: Maria Farantouri –col·labora en el meu nou CD sobre Kavafis–, Nena Venetsanou, Laurentis Mahairitsas –interpreta cançons meves en el seu doble CD. Els àngels viuen a la Maditerrània, Manolis Rassoulis, Christos Tsiamoulis... Cantants i cantautors amb qui he compartit escenari i cançons... D´altra banda, Manos Elefteriou –poeta i lletrista de Theodorakis–, ha posat text grec a algunes cançons meves, cantades per Mahairitsas. Amb les poetes i escriptores Nina Anghelidis, Veroniki Dalakoura i Lena Pambouki, converso i comparteixo textos molt sovint. Ara intento enllestir un treball –per Maria del Mar Bonet– amb el compositor Christos Leontis.

Quin paper creu que tenen els cantautors en aquests temps d´incerteses i banalització cultural?

La banalització cultural compta amb cantautors que banalitzen el seu públic, i la lluita per un món socialment i culturalment millor compta amb cantautors que no banalitzen... Vet-ho aquí. Els qui posen text a tires musicals simples –cas dels rapers– per denunciar la hipocresia i l´agressivitat del sistema capitalista es mouen amb la intenció dels qui, amb melodies més o menys ben resoltes, denunciaven –amb textos més o menys ben resolts– la «cultura» opressiva dels 60, dels 70... Estèticament i èticament, soc dels qui –en aquesta societat tan globalitzada–, es mantenen professionalment fidels al fet diferencial quant a l´ús de la llengua natural –el català, en el meu cas– i, musicalment, a favor de la música d´arrel..., mediterrània, per entendre´ns.

Com encara el futur, musicalment parlant, després de 35 anys de carrera?

El futur és incert, però m´hi encaro, m´hi enfronto i el resolc a partir d´una sola idea: ser fidel al que m´agrada. Al que sento en crear una cançó: gust per la música que per si sola ja diu coses..., música per a la qual m´esmerço a trobar el text més avinent segons la intenció que la música expressa. M´encaro, doncs, amb la incertesa d´aquest futur, amb el treball que no escatima recerca ni nits sense dormir per tal d´aconseguir el que vull: músiques i textos per a l´emoció dels qui escoltin les meves cançons.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema