Entre el 28 de juliol i el 2 d’agost del 1992, desenes d’esportistes de països d’arreu del món es van concentrar a Banyoles per participar en les proves de rem dels Jocs Olímpics de Barcelona. Durant aquells sis dies d’aquell estiu d’ara fa vint-i-cinc anys, l’estany de Banyoles va ser la capital mundial del rem, i mitjans de comunicació d’arreu van estar pendents de tot el que passava a les seves aigües, i també a les instal·lacions que s’havien hagut de crear al seu entorn perquè tot allò rutllés com havia de fer-ho. Aquells sis dies han quedat gravats amb tota seguretat en la memòria de les persones que els van viure, però per arribar-hi va ser necessari un llarg camí de preparatius, un intens procés d’obres, unes elevades inversions, uns treballs que van provocar canvis transcendentals a la ciutat. Ara, un quart de segle després de tot allò, una exposició recorda com Banyoles es va convertir en subseu olímpica, i com va viure aquells dies del 1992.
«Aquesta és la subseu més important i en la qual s’ha invertit més. Un escenari únic, amb una organització magnífica i el clima social, el millor que podia ser (...) La Seu d’Urgell i Banyoles són indiscutibles. I ara tothom ha d’admetre que Banyoles té unes virtuts molt grans». Aquesta frase la va pronunciar el 2 d’agost del 1992 Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i president del Comitè Organitzador dels Jocs. Les paraules que Maragall va dir el dia que s’acabava la competició olímpica a Banyoles han estat recollides en el fullet de l’exposició Banyoles a la llum dels Jocs Olímpics ‘92, que va ser inaugurada dimecres. Aquesta mostra, que es pot visitar fins al 30 de setembre a l’espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina, és una de les peces bàsiques de la commemoració dels 25 anys dels Jocs a Banyoles. Formada per fotografies i material documental a més d’una reproducció de grans dimensions d’un mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya que mostra la transformació de la ciutat, l’exposició vol ser un «recordatori» d’aquest canvi, com va dir l’alcalde, Miquel Noguer, en la inauguració. Un canvi que va tenir sobretot aspectes positius, però que va anar acompanyat també de fets dolents, com va recordar Noguer: «Les bombes del 1986 i 1989 reivindicades per Terra Lliure, la detenció de tres veïns independentistes en l’anomenada Operació Garzón i l’arribada de la flama olímpica amb les tanquetes».
Són realment espectaculars les fotografies de Pere Duran que mostren el desplegament d’efectius i vehicles que va fer la Guàrdia civil el 14 de juny del 1992, el dia que la flama olímpica va arribar a Banyoles. Moltes banderes catalanes decoraven balcons i finestres de la ciutat, i s’hi podien veure pancartes de Freedom for Catalonia, en una campanya que pretenia que els Jocs servissin per donar a conèixer les reivindicacions independentistes d’una part llavors minoritària de la societat catalana. Uns dies més tard, les detencions d’independentistes catalans (tres d’ells banyolins ) ordenades pel jutge Baltasar Garzón van generar un enorme sentiment de repulsa en amplis sectors de la societat catalana, i es van produir diversos actes de protesta; a Banyoles hi va haver una manifestació el 13 de juliol, quan ja havien començat a arribar els primers remers olímpics.
Ciutats petites i grans projectes
Fora d’això, no hi va haver més incidents remarcables, aquells dies, i les proves de rem es van poder disputar amb tota normalitat, i els esportistes van quedar encantats amb la vila olímpica i la resta d’instal·lacions que s’havien posat a la seva disposició, i la ciutat va comprovar amb orgull que havia estat capaç de ser escenari d’un esdeveniment de tanta envergadura. «El 92 també ens recorda que les ciutats petites poden aspirar a grans projectes», apunta precisament Joan Solana, alcalde de Banyoles aquell estiu, per tancar l’escrit que ha fet per al fulletó de l’exposició, que s’ha bastit a partir d’un guió seu.
Aquest escrit de Solana resumeix molt bé el procés que es va seguir a la ciutat des de la seva designació com a subseu olímpica fins que efectivament s’hi van disputar les proves. I també com s’hi ha rebut aquella herència olímpica fins al moment present. És per això que reproduïm el fragment en què ho explica: «Banyoles és subseu de rem. Després de tres anys d’obres necessàries per a la ciutat, per a la restauració ecològica de l’estany, per a la seva connexió amb Girona, Barcelona i França; per a la seva articulació urbanística; per dotar-nos d’equipaments esportius i culturals imprescindibles... Després de moltes molèsties; de controvèrsies apassionades i respectuoses; de molts gestos de comprensió i complicitat, del treball intens per complir els terminis de centenars de professionals i voluntaris... i d’una col·laboració institucional lleial i exemplar... Després d’haver de viure situacions violentes que mai no s’havien d’haver produït... Després de la decepció de l’Olimpíada Cultural... Es van celebrar les proves. Banyoles va estar a l’alçada de l’esdeveniment esportiu, després d’estar a l’alçada de les necessitats ciutadanes. Vint-i-cinc anys després, tenim una consciència més clara que tot el que passa al món ens afecta, que massa arbres amaguen boscos, que no n’aprenem de les experiències passades. Però el 92 també ens recorda que les ciutats petites poden aspirar a grans projectes».
El mateix fulletó recorda també les paraules elogioses que tant el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, com el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, van tenir cap a Banyoles i la manera com s’hi havia desenvolupat la competició. Samaranch, el 2 d’agost del 1992, va dir que «a mi m’agrada molt més el rem en un estany natural que en un canal artificial. Estic molt content que s’hagi fet a Banyoles, perquè a la vida he intentat sempre ser agraït i aquesta ciutat ha fet molt pel rem. I en la prova esportiva més important del món, uns Jocs Olímpics, es mereixia ser-ne seu». I Pujol, la mateixa jornada, apuntava que «sempre havia dit que en aquest indret les coses que s’han fet estan molt bé. Ara, després d’haver vist aquest ambient olímpic, només puc dir que l’aportació de Banyoles als Jocs ha estat molt positiva».
L’exposició se centra en catorze intervencions a la ciutat i a la comarca que es van executar a partir de la designació com a subseu olímpica i que van contribuir a la seva transformació radical: des de l’autovia i la variant, que van suposar un benefici incalculable, fins a la construcció de la vila olímpica, que va acabar generant un nou barri a Banyoles i canviant-ne el model d’edificació, passant, entre d’altres, per la remodelació de l’entorn de l’estany i la seva restauració ecològica, la construcció d’unes noves instal·lacions per al Club Natació Banyoles, que s’ha convertit en un referent internacional, les reformes de carrers i passejos del sector més proper a l’estany, o la creació d’un Teatre Municipal. Tot un catàleg de canvis que, sumats, conformen aquella transformació radical que va experimentar Banyoles.
A la mostra també s’hi pot veure l’àlbum particular de fotografies que el fotoperiodista banyolí Pere Duran va confegir durant aquells dies. Duran va treballar com a voluntari olímpic donant suport als periodistes d’arreu del món que s’havien desplaçat a Banyoles, i és per això que les seves fotografies no mostren els grans moments dels Jocs, els més mediàtics i ja prou coneguts, sinó les escenes més quotidianes, el dia a dia, la cara oculta d’un esdeveniment d’aquestes dimensions, allò que habitualment no apareix als grans mitjans de comunicació. I això té molt valor.
