La veu del barri

El hip-hop es va convertir a finals dels anys 90 en un autèntic fenomen social als carrers de Salt, i encara avui és molt practicat per joves locals

28.08.2017 | 07:38
La veu del barri

Els seus carrers el van acollir com el ressò d´un nou gènere que s´expandia pel món sencer. Les seves «fornades» de rapers més coneguts mai han deixat els seus barris a l´hora de crear les seves lletres, tot i que la seva música ha traspassat fronteres, catapultada per les xarxes. Es tracta del hip-hop de Salt, gènere que va saber ser la veu d´un districte gresol de cultures, megàfon dels exclosos amb el qual explicar les seves vides i experiències. Salt és el seu escenari.

A Salt el hip-hop es va autodefinir amb la seva pròpia veu, convertint-se en un fenomen social, va conèixer el seu boom a finals dels anys 90 i, des d´aleshores, els joves el practiquen en places, parcs i associacions. Les seves figures més destacades, l´origen de les quals són les seves barriades d´immigrants, s´han tornat conegudes arreu del món i tenen milers de seguidors a les xarxes socials. Diversos dels seus protagonistes han creat projectes dirigits a la integració dels joves de Salt. Una altra manera d´explicar la realitat més dura, de «crear en comptes d´enfonsar-se». Expliquen el seu testimoni a Diari de Girona diverses de les generacions implicades. És el hip-hop de Salt que recorre el món sencer.


La primera fornada

Corre el 1993. En una antiga fàbrica abandonada de Salt, ocupada per joves, se succeeixen els concerts. Es tracta de l´antiga Maret, que es demoliria el 1999, però que llavors encara es troba en el seu auge i és al seu entorn on comencen a prendre el micròfon els primers rapers de Salt.

Un dels cantants rima versos masclistes. Segons recordaria Arianna Puello, indignada i «una mica passada de copes», seria la primera vegada que pujaria a l´escenari empesa per la ràbia, motor al qual trauria el suc des de llavors donant lletra i música a una realitat social que el 2016 la portarien a rebre dues nominacions als Grammy llatins.

A un costat de l´anomenat «gratacels de Salt», una botiga crida l´atenció dels joves. S´hi ven roba, discos i accessoris amb un estil nou: el hip-hop. És en aquell local on nois del barri rapegen i comparteixen l´últim del gènere. Va ser en aquell local, a poc d´arribar a Salt, on Puello va conèixer tota la germandat llatina (Geronación, Discípulos del micro), i on a part de fer-se totes les jams i festes locals, passaven tot el dia convivint.

No va ser senzill tirar endavant a Salt en la seva condició d´immigrant-dona-negra. L´artista sostè que «es vivia cert racisme als seus carrers, situació que abastava Girona i la totalitat de Catalunya». «Jo sempre he posat al seu lloc a qualsevol ignorant que ha intentat desprestigiar-me per la meva raça», afirma Arianna Puello.

És en les seves lletres on la rapera fa explotar la llengua per reinventar-a de nou. «Intento ser correcta en les meves expressions, que agradin o no és una altra cosa, no sé quin és el problema que una artista s´expressi de manera rude, quan a la televisió diuen més paraulotes en una sèrie que jo en tots els meus discos junts».

En l´entrevista, Puello nega haver estat cabrejada amb el món. «Amb el món, no, amb el sistema fatxa i racista que teníem i que hem de seguir els que sí que estem desperts». Com una de les primeres dones raperes d´Espanya, ser del gènere femení, explica, no li va dificultar l´entrada, sinó que li va brindar històries des d´un altre punt de vista. «Va ser una cosa que va trencar amb els esquemes, vaig tenir un gran suport dins i fora del moviment», assegura l´artista que, en esmentar a Salt i la seva varietat cultural, assegura: «les fronteres són limitacions que no s´han de respectar».

La Maret i el local limítrof al gratacels de Salt no són els únics llocs. Els joves que segueixen el hip-hop també es reuneixen al vell skatepark de la Girona veïna. Un d´aquests nois és Sitofonk (Reus, 1989), qui debutaria amb només 16 anys com la «segona fornada» d´una generació històrica, els qui prendrien el testimoni deixat per Geronación, Arianna Puello, Nomah i tants altres que situarien Salt en el mapa estatal del rap.

Arma de construcció massiva

Sitofonk, àlies artístic de José Luis Vinuesa, coneixeria el hip-hop a través del grafit. «El típic d´un nen pobre nascut als 80, molt jugar al carrer, un dia ve un col·lega amb un retolador i comença a pintar el banc mentre et posa un auricular del seu walkman amb la nova maqueta d´un grup local».

Sitofonk va començar amb les famoses batalles de galls i micros lliures i va donar la nota només començar, el que el va portar a tenir l´oportunitat de fer els seus primers concerts i créixer a la ciutat que travessava el «boom» del hip-hop (2000/2001).

«Abans de pujar a un escenari per primera vegada era bastant tímid, però quan vaig voler mostrar el que escrivia, i l´única manera era fer-ho davant de tothom, va ser com saltar en paracaigudes, una mena de teràpia de xoc, i des de llavors sóc addicte a l´escenari», explica l´artista, que en l´actualitat té milers de seguidors de tot el món a les xarxes socials.

Sitofonk assegura que el que l´identificava del hip-hop és la llibertat: «Ser lliure, poder expressar-te, i sentir que podia formar part d´alguna cosa sense haver de pagar res, això és genial per a un adolescent de classe baixa».

Nascut d´una necessitat, d´una frustració social que deu les seves causes a una profunda crisi, quan la depressió va arribar a l´Espanya de la bombolla immobiliària, no va fer més que tornar-se l´eina d´expressió d´un sense nombre de joves que trobaven en el hip-hop la veu del seu barri. «Si agafem aquesta frustració, aquest fracàs escolar, aquesta incomprensió dels pares i som capaços de crear alguna cosa com van fer aquí a Salt, ja podem sentir-nos orgullosos». «Barrio Marginal? De lo más normal, en la herida echan sal hablando mal, pijo o inmigrante quien es el criminal? No eres especial?.Bienvenido a Salt», rapeja una de les seves letras.

El Big Bang al qual al·ludeix Sitofonk sembla haver necessitat situacions extremes perquè les ments creatives despertessin. «Salt és bressol de molts artistes del hip-hop i el fet de tenir una població de diverses cultures enriqueix l´ambient», assegura.

Sitofonk forma part del projecte Stay Pos (continua positiu), associació que promou el pensament positiu en joves a través de la cultura urbana, i l´objectiu és donar-los eines per aconseguir els seus objectius. «Visc en una població amb un fracàs escolar escandalós, on el sistema educatiu és molt pla i no hi ha lloc per a una ment creativa. El nostre lema és: entre fer el que no t´agrada i no fer res, fes alguna cosa».

«La paraula és una arma de destrucció o de construcció, depèn el que vulguis aconseguir, Vivint a Salt he descobert música llatina que mai posaran a la ràdio, grans temes africans que fan moure a qualsevol i he menjat al Pakistan, Colòmbia, Hondures, Algèria i Senegal sense moure´m del meu poble».

Uns nois rapegen en uns bancs de la plaça Catalunya de Salt. Adolescents segona generació d´immigrants de samarretes llargues de la NBA, gorres de beisbol, imitacions de sabatilles de marca. Usen el seu enginy per a la rima de lletres que parlen del barri, del que els passa als seus carrers, de la seva vida i les seves aspiracions. És un llenguatge que barreja vivències i cultures, on primen un català i un castellà que aviat es veuen confosos pels argots més variats, els dels països d´origen de les seves famílies, les del propi carrer.

«Diversidad de religiones se relacionan cada día, otros santos porque creen que la vida es porquería, la vida en Salt no es fácil, el equilibrio que la sostiene a veces resulta frágil... ...Te lo aseguro, Jomí, vivir aquí no es fácil, medio block en paro, vivir aquí conmueve, cada uno vive como puede». És la lletra del rap de Henry Lauren que descriu aquell altre Salt que, en clau hip-hop, es converteix en la veu amb què aquells mateixos nois expliquen la seva vida.

Henry Lauren, nom artístic d´Enrique Lauren (Salamanca, 1982), va arribar a Salt gràcies a que l´empresa per a la qual treballava llavors es va traslladar a Girona. «Salt em va semblar un bon lloc per viure, m´agradava l´ambient multicultural que respiraven els seus carrers. Tot era diferent al que coneixia i em va semblar que podia ser una bona experiència». El seu recorregut per la música començaria anys enrere quan, el 1992, un noi de la seva classe li va ensenyar els discos del seu germà Dj. Apocalypse 91 de Public Enemy canviaria la seva vida tornant-lo més crític. «Escoltava del que parlen els rapers i i podia adonar-me que hi havia coses que no funcionaven. Sempre vaig ser un noi amb un món interior molt gran, però que no ho compartia amb ningú, el fet de començar a escriure lletres de rap em va permetre treure això que portava dins».

Així que quan Henry Lauren va arribar a Salt el hip-hop ja era part del seu equipatge. A Salt s´enganxaria a la següent generació de rapers on, explica, aplicaria el seu saber musical i les seves lletres per impartir tallers als nois del barri. Es tracta del projecte Arrels Urbanes, la intenció del qual va ser donar-li una oportunitat als joves per acostar-se a la música de forma gratuïta. «Fèiem classes de cant, percussió i rap... les escoles de música són molt cares, queden fora de l´abast dels joves de Salt, així que intentem construir un projecte per donar-li aquesta oportunitat als que no tenen moltes oportunitats».

Tots els indrets on conflueixen cultures diferents comparteixen punts en comú. «Les persones que viuen aquí, de vegades se senten alienes a la resta del món, s´aïllen una mica de la resta i viuen la seva vida en els seus petits mons. Crec que va ser una mica el que va passar al Bronx, aquest sentiment de creure que estàs apartat de la resta, del luxe, de les oportunitats, perquè ets immigrant i et va tocar la vida que et va tocar, el mateix va passar amb moltíssims joves a Salt».


Nandofight

Una dècada enrere, al ciber Nupy de Salt, uns nois passen les hores baixant música auxiliats per programes que aviat quedaran obsolets. Entre ells, el raper i músic nascut a Salt Nandofight (1988), pseudònim de Fernando González. Nandofight comenta que la primera vegada que va xocar amb el hip-hop va ser al rectangle de formigó de la plaça del Veïnat. «Estaven muntant una jam, i em vaig dir, però això què és? Em vaig quedar al·lucinat, tenia 13 o 14 anys. Em va enganxar, va ser com un ´bé, anem a veure què més hi ha´».

«Salt la ciudad, peros y contras, imaginar es fácil, no hay normas, evolución tecnológica, revolución paradójica mi herramienta, la música. Sobre estimulados la calle es la tónica, en el 190 practico mi técnica, cromática urbe el ruido confunde, expresate a tu modo y tu mensaje difunde», rima el raper a la recerca d´una definició del seu barri.

Des d´aquells anys el hip-hop ha canviat. «Ja no el veus tant al carrer, abans anaves a qualsevol parc i et posaves a rapejar i sempre venia gent i s´enganxaven en el jam. Tot era molt underground, quedava allà, només uns pocs ho coneixíem. Ara és molt diferent». Ho diu al respecte de les xarxes socials, com si el que succeïa als carrers s´hagués traslladat al ciberespai enderrocant fronteres.

«Ara tothom té ordinadors i tot tipus de sistema per baixar música», comenta el raper i assenyala tot seguit que els nois d´avui en dia no estan vivint la mateixa realitat del Bronx. «En aquell temps els que feien hip-hop no tenien res, es feia música amb qualsevol cosa, ara estan superinfluenciats per les xarxes. La facilitat que tenen els fa acomodar-se, tenen talent però no la mateixa voluntat d´aquells primers temps». «Com estimules això?», es pregunta Nandofight, «fent-li veure que és una forma d´expressió, un art, que poden explicar als altres».

 

L'última fornada

El seu nom és Óscar Reyes i és un dels guanyadors de l´última baralla de galls organitzada per Stay Pos. Té 18 anys i en fa només dos que va arribar des d´Hondures. Reyes explica que, en ser d´un altre país, li jugava en contra l´argot: «Tenia incorporada la parla i moltes paraules ningú me les entenia», comenta. «Un ha de adaptar-se, per això últimament parlo com els d´aquí, el català per a mi més que una qualitat, va ser una necessitat, el vaig haver de aprendre per l´institut».

«Un dia vaig coincidir amb un col·lega que rapeajava, jo ja estava ficat en el hip-hop però en tema ball, el breakdance, així que vaig començar amb ells, ens va trobar una persona rapejant al carrer, un activista de l´ajuntament, i ens va prestar un micròfon i un altaveu, i només amb això vam anar organitzant esdeveniments», comenta.

«Fue un placer repentino, crear rap en Salt, una cuna que sin mecerme, me enseñó a decir verdad, y honestamente, jamás pensé que cambiaría mi persona, por eso intento impartir el hip-hop aquí en Girona», canta el jove raper a la terrassa d´un bar de Salt mentre comença a reunir-se gent al voltant de les seves lletres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema