Arriben les vacances... què fem amb els nens?

El centenari dels casals d'estiu celebra el naixement del projecte al 1917 a Girona i la consolidació de l'organització fins als nostres dies

04.09.2017 | 07:09
El centenari dels casals d´estiu celebra el naixement del projecte al 1917 a Girona

ot va començar en terres gironines l'any 1917. El seminarista Jaume Moret va iniciar els casals d'estiu cuidant nens de Girona que si no es trobaven pel carrer. L'activitat es va originar al carrer del Sac, després va passar a la plaça de l'Oli i finalment es va fer al seminari. I així, la Fundació Esplai Girona-Mare de Déu del Mont, que depèn del Bisbat de Girona, celebra des del passat juliol fins a principis del 2018 els cent anys del naixement dels casals d'estiu.

Al principi, la finalitat era «promoure el lleure educatiu i el voluntariat des d'un punt de vista cristià», segons va al·legar el president de la Fundació, Pere Fanals. La direcció dels centres va passar en mans d'Evarist Feliu el 1922 i va mantenir-s'hi fins al començament de la Guerra Civil l'any 1936. El llibre de Pere Soler, l'educació en el lleure a Girona, explica com abans de l'inici de la guerra els casals s´estenien per Girona, Figueres, Banyoles, Canet de Mar, Santa Coloma de Farners, Arenys de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Palau-sacosta, Peralada i Garriguella. A més, el casal anava més enllà de l'educació catòlica a l'estiu, també s'encarregava dels valors i activitats que no tenien res a veure amb la religió i creaven afició, així com compondre equips de futbol, equips de gimnàstica, o cantaires, entre altres. En el llibre, Mossèn Joan Piera, col·laborador de mossèn Evarist Feliu en el seu temps de seminarista, explicava que «es feien activitats des del matí al vespre. Els seminaristes es llevaven a les 7. Es realitzava una pregària comunitària dirigida per mossèn Evarist Feliu, missa, comunió i esmorzar. Un cop arribats al seminari es feien jocs en el pati i després classes de repàs i explicació catequètica. Malgrat es fessin classes de repàs, aquestes eren per ocupar el temps. El casal no era per a fer classes. Era per formar els nens. Aleshores els seminaristes tornàvem al seminari, dinàvem i fèiem migdiada. A les 3 de la tarda es repetia el programa del matí, però la passejada es feia cap als afores de la ciutat. Al vespre, després de les diapositives formadores, s'acompanyava els nens al seu domicili».

En el 1935 això s'alternarà amb jocs i exercicis de gimnàs i entre el període de 1928-1933 van haver-hi cinc seminaristes: Joan Piera, Joan Marquès, Jaume Pi, Jordà i Cros, els quals van participar de manera totalment altruista. Per aquest motiu, en el 1933 el casal va tenir problemes econòmics, doncs no es rebien subvencions que diferents organismes oficials hi concedien, segons informa el llibre. Evarist Feliu, per tant, va haver de sol·licitar a l´Ajuntament que es fes càrrec de 1.500 pessetes que faltaven de l´any anterior. Malgrat les deficiències, a finals dels anys vint van assistir uns 260 nens al casal de Girona, algunes vegades arribant els 300. Durant i després de la guerra, els casals es van suspendre, i no va ser fins el 1940 quan es va intentar fer l´esforç de reprendre-ho. L´Ajuntament els hi cedí uns locals del Col·legi Verd per fer-hi casal a les tardes. El nou projecte es va anomenar Hogar de Verano para Niños. Així doncs, la institució es va considerar com «un lloc de vigilància i preservació dels mals del carrer», segons explica el pedagog Pere Soler. El seu horari era de quatre a set de la tarda, a més d´alguns dies festius que tenien horaris diferents, i acollien una seixantena de nois majors de set anys cada any. Tanmateix, el curs següent el centre va desaparèixer. No va ser fins el 1948 que es va reprendre el casal de Girona amb la responsabilitat de l´Associació de pares de família d´Acció Catòlica a través del Secretariado de Familia i Moralidad. Tot i així, els casals van decaure a la ciutat gironina i només es van mantenir el que feia l´Aspirant de La Salle amb el nom de Grest -Grupo Estival-. En els deu anys següents, el casal va anar perdent la part moralitzadora que tenia abans, a més de l´ampliació dels horaris. Igualment, cada casal tenia les seves pròpies normes i rutines. L´expansió va arribar en els anys seixanta i amb ella una millora en el mètode per expandir-lo amb la publicació de l´obra Casals d´Estiu. Mètode: mística, organització i tècniques feta per diferents seminaristes gràcies a la Federació diocesana de casals. El que es proposava amb aquest llibre era conduir als nois cap al cristianisme amb la mística d´una manera alegre, ja que l´esperit dels nens es componia de joc, expressió i aprenentatge. Per tant, els principis eren, segons el llibre, que «el Casal és el regne de l´aventura. El casalista és el noi que estima i sap jugar l´aventura i les virtuts principals del casalista són: valentia, alegria i amor». Aquests seguien recalcant la idea que cada centre té les seves característiques depenent de la parròquia i del lloc on es trobava, i el fi últim havia de ser «educar la fe dels nens», que es podia aconseguir a partir de tres fins concrets: «reunir els escolars que durant les vacances vaguen pels carrers, crear-los un ambient grat i propici per a la descoberta i educar-los en la fe introduint-los en la vida cristiana d´una manera comprensiva i vivencial».

Durant aquest temps Soler diferencia dos tipus de seminaristes: els dirigents, els quals s´encarregaven de la marxa general i els instructors o educadors, responsables de manejar una secció determinada, siguen un treball més concret. Durant aquest temps, segons constata el llibre, els responsables dels casals de Girona van ser mossèn Joan Renart, del qual depenien els grups de Germans Sàbat, Montjuïc, Vilaroja, Sant Josep, les Pedreres, Sant Jaume de Salt, Sarrià de Ter i Celrà. Les publicacions de les tècniques juntament amb les obres van marcar una manera simbòlica que diferenciava els casals amb la resta d´organitzacions educatives. Soler classifica les activitats del casal en quatre blocs, dels quals el joc és el protagonista. A través d´aquest es volia treballar els aspectes de la «mística casalística» com la conformitat, la noblesa o el domini d´un mateix. A més, l´atletisme es considerava que estava dins de la tècnica del casal. L´expressió era la segona branca, que es classificava en cant, murals, i plàstica, entre altres activitats. Després venia la formació amb l´objectiu d´ensenyar els nois, i per últim l´esperit que es completava amb la missa, les visites al Santíssim, els exàmens i les celebracions religioses, que tractaven d´adaptar-se a les necessitats psicològiques de cada infant. A partir del 1969 va tindre lloc l'Assemblea de coordinació catalana de casals i va haver-hi una fusió dels equips diocesans del Servei de Colònies de Vacances i dels Casals d´estiu per la seva semblança en els mètodes utilitzats i una mateixa preocupació: la falta de continuïtat del treball que es feia a l´estiu, ja que la temporada escolar trencava la tasca que proporcionaven.

Per aquest motiu, l´any 1970 van tornar a decaure, després de crear-se també les colònies de vacances. Tanmateix, als pares els hi era molt difícil emplenar els forats que quedaven a en els períodes estivals. La manca d´educació, lleure i la quasi impossibilitat dels nens de poder jugar en els barris construïts per blocs que impedien la diversió va causar una resposta del casal a buscar tots aquells divertiments alhora d´animar als infants a expressar les seves aptituds personals. Així, els casals van passar a ser l´alternativa a la manca d´espai de joc que hi havia als carrers de la ciutat. En aquests anys també es volia evitar que la religió fos un element discriminatori, per tant es va dirigir al públic dient que estava «obert a nois catequitzats o de moviments d´Església, a nois amb institució religiosa deficitària, a indiferents i fins i tot allunyats», segons constata l´educació en el lleure. L´inici de la democràcia també es va reflectir en les ajudes que van rebre els casals per part de la Generalitat i els ajuntaments, ja que aquests ho van veure com una necessitat social. La Fundació Esplai Girona-Mare de Déu del Mont és una entitat educativa que es va crear el 1999 dins de la diòcesi de Girona, encara que l´activitat que es desenvolupa es va iniciar en el 1957. Disset anys després, el Ministerio de Cultura va reconèixer l´Escola de l´Esplai com a escola de formació dirigida als educadors d´infants, adolescents i joves que treballen en l´àmbit de voluntariat i professional de l´educació en el lleure. Actualment, segons les dades de la Fundació, al Bisbat de Girona hi ha nou casals d´estiu amb 1.305 participants i 120 monitors i directors. A més de gestionar sis casals de l´Ajuntament de Girona que suposen 470 nens i 70 monitors, dels quals 50 són dels centres d´esplai de la pròpia Fundació. Els casals han passat un procés de cent anys, durant els quals han pogut millorar els seus punts febles i superar-se en els forts.

Dins dels últims està el fet de fomentar la integració de persones discapacitades en els grups d´esplai, vetllar per l´acceptació en els centres de les persones d´altres cultures o promoure l´educació ambiental, propiciant un millor coneixement del medi natural i educant actituds responsables envers l´ecologia. La paternitat gironina dels casals ha aconseguit estendre's per tot Catalunya, tot i que fora és més difícil, per no dir impossible, ja que s´han adoptat altres termes com «campamentos de verano» així com d´estrangers com els Boy Scouts d´Estats Units. Amb motiu del centenari s´ha volgut reflectir el progrés obtingut des del 1917 amb el treball dels seminaristes fins a l´actualitat amb una commemoració que tingui com a objectius celebrar l´aniversari i fer-ne partícip a la ciutadania gironina, donar a conèixer l´origen cristià dels casals d´estiu, com també redescobrir el sentit d´aquests com un espai per viure el temps lliure, com una activitat educativa i amb sentit. Per aquestes raons, es va decidir festejar-ho de maneres i dies diferents. El passat 27 de juliol va començar el primer esdeveniment al Parc de la Devesa. La festivitat va reunir als 25 casals de la ciutat creant una Trobada de Casals d´Estiu on van participar més d´un miler d´infants des de les 10 del matí fins les 12 del migdia. Els nens van poder gaudir d´un espectacle infantil amb jocs i festa d´escuma organitzat per l´exmonitor d´esplai Jordi Tonietti. Al vespre, la plaça de la Constitució va acollir a tots els monitors i exmonitors, començant per un videoclip elaborat pels infants del casal Estiu amb Art. Tot seguit Els Montgrons de la Bisbal van convertir-se en els amos de l´escenari interpretant cançons dels Esquirols i convidant a cantar al públic amb peces relacionades amb el món de l´esplai. Al gener s´organitzarà també una exposició fotogràfica per recordar els records viscuts durant el cent anys. La mostra es podrà visitar a la Casa de Cultura de Girona i si és possible, es convertirà en itinerant per diferents municipis. I per tancar aquest cicle ple d´història, el centenari també inclourà una xerrada sobre el món dels casals, que estarà lligat a les fotografies de l´exposició. Ara ja sabem què fer amb els nens quan arribin les vacances ¿no?.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema