Nova vida als murs de la ciutat de Girona

Després de sis edicions, el Festival Milestone ha transformat radicalment el paisatge urbà de Girona amb vint-i-vuit murals realitzats per artistes de prestigi internacional; enguany, els convidats d'un certamen que també ha anat evolucionant han estat Okuda, Elian Chali i el col·lectiu Reskate

09.10.2017 | 07:12
Nova vida als murs de la ciutat de Girona

Quan es va presentar, l´any 2012, el Milestone Project, més d´un va arrufar el nas enfront de la nova incorporació de l´autoproclamada «Ciutat de Festivals». Era com si la cultura, a Girona, només pogués materialitzar-se en forma d´esdeveniment acotat en el temps i amplificat (o espectacularitzat) pels altaveus d´una agenda municipal de marcat caràcter autocomplaent. Els ambiciosos objectius dels organitzadors ajudaven a accentuar la sospita: «Milestone neix a Girona -proclamaven aleshores- per tractar de desenvolupar un festival contracultural en un moment de profunds canvis en el panorama social, cultural i econòmic. Amb base en l´art però sense oblidar la profunditat necessària del pensament, Milestone intenta traçar modestament una línia sobre la importància de l´art i l´educació en la societat». No cal dir que l´escepticisme de bona part de la cultura gironina estava més que justificat.

Han passat els anys i Milestone ha sobreviscut als seus enterradors (els vint festivals previstos per aquest 2017 han passat a ser dinou després de la baixa inesperada del Festival Internacional de Mapping). Ha sobreviscut, en gran mesura, gràcies a la seva capacitat d´adaptació: «Al començament -explica Xavi Masó, director del certamen juntament amb Ignacio Moltó- teníem un pressupost cinc vegades més gran. En aquest sentit, hem hagut d´anar reduint el número de propostes fins a la meitat i, a canvi, anar-ho compensant amb una major espectacularitat dels resultats». De fet, i malgrat el desgast i els maldecaps que això hagi pogut ocasionar als seus organitzadors, la reducció pressupostària ha ajudat a depurar un festival que, en origen, podia pecar d´excés i de dispersió: art urbà, pensament, gastronomia i música eren massa tecles per a ser tocades al mateix temps sense despistar un públic que, gairebé sempre, prefereix moure´s per territoris ben delimitats...

Què ha sobreviscut a la tempesta econòmica? Doncs allò que feia diferent i únic al Milestone, és a dir, un programa seriós i continuat en el temps d´art urbà i de pensament associat. Ras i curt: hi ha un abans i un després a Girona marcat per la irrupció, el 2012, d´un projecte muralista planificat capaç d´incorporar (i d´atreure) noms de prestigi internacional. Els vint-i-vuit treballs que actualment decoren diverses parets de Girona han servit per posar la ciutat al mapa global de la disciplina fins al punt que artistes, com ara Okuda, hagin vingut pràcticament de franc o, aclareix Masó, «cobrant vint vegades menys».

L´assignatura pendent, en qualsevol cas, continua essent traslladar al gruix de la societat gironina l´abast de la transformació urbana que s´està produint: «Creiem, sincerament -confessa la direcció del festival-, que la programació musical dels dos primers anys era espectacular. Ens va sobtar l´escassa participació ciutadana als concerts organitzats a la riba del Ter. Per això vàrem anar centrant-nos en l´art urbà de qualitat: la seva permanència permet una digestió més lenta i afavoreix una interacció ciutadana a llarg termini».

Tot plegat s´entén millor a la llum de la tríada d´autors participants en l´edició de 2017. Okuda San Miguel, en primer lloc, és un dels artistes més cotitzats a nivell internacional que ha intervingut a un dels espais més visibles de la ciutat, una paret situada al carrer Caterina Albert. Nascut a Santander però establert a Madrid, destaca pel seu estil singular que algú ha qualificat com a surrealisme pop però amb tendències geomètriques. Elian Chali, per la seva banda, és el major exponent d´art urbà al seu país, l´Argentina. La seva relació amb el carrer va començar amb el tagging, i tot i haver-se format com a dissenyador gràfic, ell es considera autodidacta. Com en el cas d´Okuda, els seus treballs són reconeguts internacionalment. I en tercer lloc, destaca per la seva espectacularitat el col·lectiu Reskate, integrat per María López i Javier de la Riba, creadors de Sant Sebastià i Barcelona respectivament: el seu estil recull influències de la retolació clàssica, el disseny gràfic i la cultura popular específica de cada lloc on intervenen.

Repensar l'espai públic

Sense cap mena de dubte, Milestone Project, a Girona, significa repensar el significat d´allò que anomenem espai públic entès, sovint, com a tot allò que no podem considerar com a espai privat (o domèstic). Què és, en essència, l´espai públic? Territori neutral on els ciutadans interactuen? És l´espai polític que Hannah Arendt concebia, en el qual es podia parlar i debatre de manera lliure des de l´anonimat? Es tracta més aviat de l´espai que formula Jürgen Habermas de comunicació i reconeixement on flueixen els acords compartits i els propòsits comuns? O, senzillament, tal com descriu Richard Sennett, és l´espai dramatúrgic dels rituals que utilitzem per comportar-nos expressivament? «Potser no es tracti de cap d´aquestes idealitzacions -conclouen els organitzadors de Milestone-, que res tenen a veure amb el nostre temps ni tan sols amb cap temps passat... Aquest terme, manllevat del llenguatge urbanístic, es resisteix a ser definit perquè en ell es visualitza la complexitat de les relacions humanes i dels conflictes, de les inquietuds i de l´entramat de poders».

Girona encarnaria un cas paradigmàtic de ciutat que es resigna a deixar enrere la seva escala humana: com el París de finals del dinou, segueix essent la ciutat del flâneur, del passejant, la que podem abraçar amb el nostre deambular, que és la que determina la nostra idea de ciutat. Una idea, ens recorda el filòsof Josep Ramoneda, amb trampa: «Diem: hem estat a París. Però en definitiva només hem estat a aquell París on ens porten les cames, una part de París, la que simbòlicament representa París. Poques vegades ens acostem a les seves portes. París, el París convencional, és un espai molt restringit. La ciutat del flâneur és la que sabem explicar i la que té eficàcia representativa. Quan es vol representar una ciutat sempre s´apel·la al nucli històric i monumental. L´historicisme segueix essent element vertebral de la nostra cultura». A la visió del flâneur cal afegir la resta de mirades modernes, com ara l´aèria o la que pot fer-se des de la velocitat del ferrocarril: treballs com la gran Cocollona d´Erica il Cane (2012) o les recents intervencions del col·lectiu Reskate només tenen sentit des d´un canvi de perspectiva que dilata els límits perceptius tradicionals.

Art urbà o grafit?

Xavi Masó ho té clar: «Els artistes convidats poden o no venir del món dels grafits, però a Girona fan propostes d´art urbà. De fet, molts d´ells exposen a galeries d´art i a Museus. És important no confondre els termes». El debat, per qui no ho sàpiga, no és nou: l´any 1991 es va realitzar al Musée National des Monuments Français de París la que es podria considerar la primera gran mostra de grafitis a Europa (el desembarcament al vell continent es va produir el 1983 al Museum Boymans-van Beuningen de Rotterdam, a Holanda). Aquella exposició parisenca estava comissariada per un etnòleg (Rémi Calzada) i per un historiador de l´art (Didier Schwechler), un maridatge gens casual que indicava quin era el rumb que havia d´emprendre aquest tipus de manifestació artística nascuda al subsòl de Nova York.

I és que des de bon començament -des de la prohibició, a finals dels vuitanta, per part de l´Ajuntament novaiorquès de fer «pintades»- van haver de conviure dues actituds contraposades: per una banda, autors com Blade, Blast, Seen o Zephyr defensaven traslladar, literalment, els seus treballs dels murs de la ciutat a l´espai institucional (Museu en aquest cas, però de seguida també galeries d´art); per l´altra, artistes com Rammellzee, Toxic, Crash, Futura 2000 o els Dave, creien que calia encetar una nova via d´investigació plàstica que respongués a unes necessitats estètiques renovades en funció del canvi de context. El què els unia, per descomptat, era la seva experiència al metro. El debat havia sorgit deu anys abans a Nova York quan els Basquiat, Haring, Robinsons i companyia van passar de la sordidesa underground a la seguretat econòmica que els oferien les galeries de l´East Village, primer, i després directament de l´ultrapijo Soho: Basquiat, com a mínim, va tenir la delicades d´autodestruir-se fidel a una concepció accelerada i brutal de l´existència magníficament expressada en la seva pintura.

La pregunta podria ser la següent: què succeeix, per exemple, quan les lletres contestatàries del hip-hop (germà musical del grafiti) són cantades per grups absorbits pel mercat discogràfic i per multinacionals gens amigues dels riscos suburbials? Què significa per a la «contracultura» ser incorporada a la resta de productes culturals? Què vol dir, en darrera instància, canviar el mur i la il·legalitat (justificada) per la paret blanquejada i reglada de la institució? A diferència del grafit, l´art urbà proposat des de Milestone no és fruit d´una necessitat contingent sinó que aspira a transformar el paisatge des de posicionaments netament estètics. No és un art «buit» en absolut, però la seva reflexió, com dèiem, només pot desprendre´s de l´observació pausada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema