Si mireu les notícies recents, referents a la divulgació científica sobre Intel·ligència Artificial, hi trobareu comentaris, novetats tecnològiques, més o menys profundes anàlisis del que representarà aquest tipus de coneixement, descripcions de l’aplicació de noves tècniques matemàtiques, notícies sobre multitud de programes sofisticats, primícies sobre les possibles connexions entre màquines i en el avenir entre màquines i cervells humans,...

Fa molt poc que la renovació del software del Rover Curiosity que la NASA té al planeta Mart sembla que li permetrà passar de ser una màquina obedient a les ordres de la Terra, a l’estat de ser una màquina capaç d’escollir el camí i tot el que ha de fer de forma independent. Es possible prendre’s això com una implementació, en el(s) ordinador(s) associats al Rover de Intel·ligència Artificial? (d’AI, en plural AIs, tal com l’anomenen en parla anglesa, i tal com s’anomenarà ací a partir d’ara). És molt possible que sigui així i que les aventures marcianes actuals del Curiosity tinguin la flaire de decisions preses autònomament pel sofisticat vehicle-robot. Per més que els de la NASA deuen reservar-se el dret de rectificació, si s’escau.

Però la gran pregunta que s’oblida quan es divulga o es parla d’AI és precisament fins a quin punt una aplicació d’aquest tipus es pot considerar amb el mateix punt de vista, tal com amb el que observem i discutim les decisions humanes...

En els albors de l’AI, cap als anys 80 del segle passat, es publicaven les beceroles del que ara ha agafat un volum inimaginable per aquelles dates, excepte en alguns relats de ciència ficció. La capacitat sorprenent i el perfeccionament d’avui dia de l’AI és el resultat de l’evolució dels mitjans informàtics, que val a dir-ho, de forma contínua milloren cada dia més espectacularment l’ habilitat i la velocitat de manipular informació i el processament de dades de qualsevol tipus.

En els començaments de l’AI, també els ordinadors s’assemblaven a estris prehistòrics, llesques de pedra foguera, comparats amb qualsevol modesta màquina de calcular moderna de sobretaula. Ara fa poc que un dels fabricants de CPU’s més importants ha anunciat que posarà a la venda elements computacionals que contindran 18 processadors, en lloc del màxim de 8 que poden albergar els ordinadors actuals. Per altra banda, no cal dir res més de les característiques cibernètiques dels superordinadors xinesos, japonesos, americans o nostrats, que també amb més o menys potència de càlcul són operatius a Europa i aquest país.

No cal deixar de banda pensar en el que vindrà i especular una mica sobre el futur informàtic. Cada vegada semblen més propers els anomenats ordinadors quàntics. Quan siguin operatius aquests calculadors, com a mínim no hi haurà cap mètode d’encriptació actual que quedi estalvi. Això voldrà dir que els ingents fitxers de dades personals i els comptes bancaris quedaran a l’abast dels que estiguin capacitats per fer funcionar aquestes màquines. Les AIs que surtin dels ordinadors quàntics poden ser els competidors reals dels humans. Encara hi ha una mica de coll fins que funcionin de veritat, però. Aquí, a fi d’escurçar el text, només es pretén comentar coses de les AIs, associades als ordinadors clàssics.

El camp dels jocs

De fet, en el camp dels jocs, els resultats de les AIs han estat i són espectaculars. Fa uns anys, IBM va proposar-se guanyar a un gran mestre d’escacs emprant un superordinador preparat per a la labor. Ho va aconseguir. En aquest moment val a dir que la companyia americana no ha volgut de moment repetir l’experiència. Hi ha alguns dubtes sobre aquesta victòria i la possible reprogramació, en temps nocturn de descans del humà, que no de la màquina, per part d’un equip de programadors estrella, a fi d’ajudar una mica la part d’AI amb un cert toc corrector humà.

Però no hi ha pas cap problema en quant el perfeccionament de la teoria dels jocs implementada a les màquines. Una màquina ha estat recentment programada per jugar al Go. Un joc d’origen xinès, com tantes altres coses, que aparentment és tant o més complex que els escacs. En aquest cas, sembla que l’AI així programada ha guanyat a un campió mundial de Go, sense que s’hagin anunciat protestes per part de ningú.

També val a dir que en els ordinadors moderns hi ha un munt de programes que aparentment juguen bé a molts de jocs de sobretaula, els escacs i d’altres. A mi m’agrada jugar al Reversi, un joc trivial anomenat també Othello. En un programa d’aquest joc que tinc instal·lat, hi ha una opció que indica quin nivell d’AI un vol escollir. Fins i tot en els nivells de més dificultat, però, la màquina juga amb una estratègia realment poc adequada: pots vèncer-la amb una certa facilitat. Quan, essent el joc esmentat molt senzill, per més que és una variant del Go, la màquina hauria de guanyar sempre. Es possible que la companyia que representa el joc hagi emprat un programador molt mediocre o que ofereixi un programa tant fàcil de vèncer a fi d’elevar la moral dels jugadors potencials.

Programes i AI

Suposo que els programes d’escacs i Go, capaços de jugar amb grans mestres, no estan pas fets d’aquesta pasta informàtica perdedora. Però tots aquests programes tenen la mateixa característica. Tant li fa que siguin adequats a humils jocs d’ordinador de sobretaula, com sofisticats sistemes que actuen des de superordinadors fora de l’abast del comú dels mortals. Tots, absolutament tots sense excepció, estan basats en algun tipus de programari, escrit per un sol o un equip de programadors, emprant un o diversos tipus de llenguatges informàtics, que s’executen en un ordinador associat.

Aquesta característica és comuna als jocs que he discutit abans i a qualsevol aplicació que estigui relacionada amb l’AI. De fet, és la programació el que fa rutllar qualsevol aspecte d’un ordinador. El programa per aconseguir que un ordinador actuï prenent decisions sobre qualsevol assumpte: màquines casolanes de fer cafè o rentavaixelles, automòbils, avions, vaixells,... autònoms, cases i fàbriques automatitzades,... o el que us vulgueu imaginar, totes aquestes circumstàncies, de moment s’han de refiar de programes que resideixen en els ordinadors més o menys sofisticats, que es troben dins de les coses, tot prenent decisions adequades a la seva funció.

I què són els programes? En últim terme, ara per ara no són més que llargues seqüències de bits (de zeros i uns) que fan que un ordinador reculli dades del seu interior o de l’exterior, les processi, prengui decisions adients per portar a terme les tasques encomanades, i eventualment doni resultats, que puguin representar-se en algun element, com una pantalla o un altaveu, o es guardin per processos posteriors.

Per més complex i sofisticat que sigui un programa, aquest ha d’estar fet a priori per un programador. Tant s’hi val pensar que una màquina pot programar (o programar-se) per ella mateixa. Si és així, és degut al fet que prèviament un programador humà ha construït un programa, que permet la performance programadora de la màquina. Això no és un argument semblant a la prova tomista de l’existència d’un Ésser Creador, és la realitat del funcionament de les màquines modernes.

Degut a les característiques de l’estructura electrònica dels ordinadors, els programes tenen unes qualitats elementals: són finits i incomplets. De la mateixa manera que qualsevol màquina es finita i incomplerta. Els humans, per més que ens considerem superiors a qualsevol altra cosa, jo diria que posseïm un cert aspecte de màquines altament sofisticades. És per això, degut a la nostra allure de màquina, que som finits i força incomplets.

En un ordinador sempre pot aparèixer una circumstància que faci que un programa no pugui saber què ha de fer, o no tingui la informació necessària per prendre una decisió correcta, o accepti una informació exterior essencialment errònia tal que destaroti la percepció i el posterior procés de dades intern de l’AI o de l’ordinador.

En aquest cas, el panorama que presentaria una AI no seria només el de copsar quelcom extern i erroni, ans la possibilitat també de generar i acumular elements interns igualment inexactes, que si passen desapercebuts, poden generar una catàstrofe, com a mínim lògica. Una notícia recent explicava que han desconnectat un sistema, suposo que d’AIs, perquè començava a emprar un llenguatge inventat incomprensible per als humans. No sé ben bé per què han aturat el procés creatiu de les AIs implicades. És segur que no seria res més important que la finalitat per a la qual havien estat programades.

El test de Turing

Un dels pares de la informàtica, l’Alan Turing, entre moltes altres coses genials va dissenyar l’esquema del primer computador. També va especular sobre el problema d’endevinar si el possible interlocutor d’un humà, amagat en una altre estança, fos o una màquina o un humà.

Si els ordinadors no evolucionen per transformar-se en quelcom completament diferent als aspectes que estic comentant, llavors un probable argument sobre el fet de saber si parles o no amb una màquina pot basar-se en que les màquines contemporànies, per més avançades que siguin, si són electròniques i binàries, també són, apart de finites i incompletes, incapaces de seguir un camí no programat. Excepte que programades convenientment i prèvia, siguin tan hàbils com per reprogramar-se.

Les màquines actuals també son deterministes. Això vol dir que un programa alimentat amb unes dades ben definides, sempre ha de donar el mateix resultat o resposta. Si no fos així, les màquines o els robots no serien útils per a res. És clar que es pot simular un cert indeterminisme, programant la possibilitat d’optar per un seguit de decisions pseudoaleatòries. Al final, quasi sempre l’AI incorporada a la màquina segurament donaria respostes que serien un garbuix incomprensible pels humans.

Per exemple, una característica important, impossible de programar fins a la sofisticació de les respostes humanes, seria la de mentir o millor, copsar el sentit d’una mentida. La possibilitat de que una màquina, de fet un programa d’AI, tingui la capacitat de reconèixer paradoxes i donar-hi una resposta adient, és una tasca que ignoro si s’ha portat a terme eficaçment i desconec la manera d’analitzar aquest punt. Per més que aquesta qüestió la trobi un repte fascinant. No descarto que un dia m’hi dediqui a estudiar-ho.

Ara bé: cóm reaccionaria un programa escrit amb la lògica usual o difusa, quan se’l fes respondre sobre el contingut de veritat o mentida d’una afirmació? I que aquesta la féssim asseverant que: és quan dic la veritat que menteixo.

Un programa pot donar respostes o analitzar informació que rep sobre la veritat, fins i tot emprant dues característiques que poden fer-la semblar més humana. D’una part, pot utilitzar algoritmes associats a l’anomenada lògica difusa, on la veritat i la mentida enlloc d’associar-se a una propietat binària de les sentències, com és usual a la lògica aristotèlica, poden considerar-se mescles de quantitats complementàries de veritat-mentida. D’altra part, un programa pot emprar algorismes pseudoaleatoris a fi d’escollir el tipus de resposta difusa a una qüestió determinada. El resultat del comportament d’un programa d’aquest tipus podria semblar (pseudo)humà, però possiblement en molts casos el comportament de l’AI així programada no tindria ni solta ni volta, tal com ja he insinuat abans.

Xarxes neuronals

Simular un humà, tot programant una màquina que adquireixi, forneixi i processi informació de qualsevol tipus, és quelcom que s’ha fet i es perfeccionarà, sense dubtes. Si tot tipus d’informació és limitada, per més que pugui ser molt gran, i les respostes de l’AI poden estructurar-se en forma d’un estereotip, més o menys sofisticat, la construcció d’un sistema així esdevé força trivial. Per més que el resultat tingui una aparença espectacular.

Un xic més complicat és fer que l’AI aprengui a mesura que exerceix el seu càrrec. L’aprenentatge d’un sistema «intel·ligent» és qüestió de l’organització adient del programa que regula l’AI. Però difícilment es pot pensar que, en el nivell de desenvolupament de la qüestió en el que ens trobem, aquest aprenentatge anirà més lluny del que el programa associat tingui en compte. Però els programes i el seu contingut evolucionen en el temps, com tot usuari de qualsevol aparell electrònic, tal com un simple telèfon mòbil a l’abast, coneix prou bé...

De fet, el sistema dels algorismes d’AI, en general, es fonamenta en una gran quantitat de variants de la mateixa idea: les anomenades Xarxes Neuronals.

Paral·lelament, la percepció visual de l’entorn per part d’una màquina, per proposar un dels elements importants d’una AI, es basa en algorismes associats, entre altres coses, al càlcul de distàncies dins de les geometries no-euclidianes com les dels espais de Riemann. És a dir, no s’hi val pensar en una sola base computacional, que pretén simular l’estructura neuronal biològica. En la concepció global d’una AI també intervenen bases geomètriques i algèbriques importantíssimes. Sense el desenvolupament de nous aspectes d’aquestes dues disciplines i d’altres que segurament estan en espera, no hi haurien novetats importants en el camp de l’AI.

No només, doncs, la simulació molt matussera, val a dir-ho, del comportament del cervell dels éssers vius, per medi de Xarxes Neuronals, es important en la construcció de sistemes d’AI, també la percepció dels angles i les distàncies juguen un paper important.

Un futur dins de l'AI

Si s’espera una renovació del concepte de treball en un període curt, donats els avenços tecnològics, s’haurà de concloure que això és ben plausible. I l’AI implementada en màquines molt diverses hi tindrà molt a veure. Milers de llocs de treball repetitius i perillosos per als humans és possible que siguin assignats a màquines, programades a prova de fallida.

Què faran els humans deslliurats de les tasques que portaran a terme les AIs? Aquesta és una qüestió que no sembla pas un problema que importi molt a ningú. Possiblement hi hauran altres possibilitats de treball, que de moment difícilment poden assumir les AIs.

Hi ha també un camp sense fi en les aplicacions de l’AI a la medicina: en l’ajut al diagnòstic, la cirurgia, la psiquiatria... per dir uns quants temes. Dins la farmacologia apareixen cada vegada més estudis de nous algorismes, basats en Xarxes Neuronals, per a la recerca de nous fàrmacs.

A part de les aplicacions militars, que han estat capdavanteres en emprar l’AI, l’exploració de l’espai extraterrestre sembla que serà millor considerar-lo com una tasca que pot assignar-se de moment a l’AI i a les màquines, més que als propis humans.

Una expedició a qualsevol dels estels més propers, a la recerca de mons habitables pot ser programada per mitjà d’estris associats a l’AI. Sense haver de patir pels problemes que presentarien els humans en viatges que poden durar vàries generacions dins l’espai interestel·lar. Amb l’avantatge afegit de que els robots també poden reproduir-se o regenerar-se. Possiblement també sigui molt més fàcil que per als humans i la seva nissaga, per mitjà d’autoreparacions si cal, protegir les AIs de la radiació acumulada en viatges d’aquest tipus. Però altres assignacions humanes que semblen imprescindibles, com el manegament de la banca, i com a conseqüència el control de la societat humana en general, podrien ser les primeres en ser substituïdes per un sistema universal d’AI. De fet, tal com van les coses en el món, un diria que l’economia sembla haver estat una presa fàcil de les urpes electròniques de sistemes d’AI globals, tan o més mal programats que el joc de Othello al qual em referia al principi d’aquest escrit.

Encara sembla que estem lluny d’un món completament associat a les AIs de la ciència ficció, tal com els escenaris futuristes que han imaginat tants autors d’aquest gènere. Segur que us ve a la ment l’extensa saga d’Isaac Asimov sobre els robots: el Cervell Positrònic, la Fundació d’un Imperi Galàctic, la Psicohistòria i l’Enciclopèdia Galàctica. Un d’aquests robots (per més que sotmès, com qualsevol altre, a les tres lleis que impedeixen a les màquines, dotades d’AI avançada, fer mal als humans), imaginats per Asimov, en el volum final de la llarga col·lecció, es revela com aquell que controla el destí de la Humanitat i de l’Univers.

Consideracions finals

Si res no ho pot aturar, però, i la Terra amb els seus habitants desapareixen per causes no tan difícils d’imaginar, es possible que en diversos laboratoris unes màquines dotades d’AI suficientment adequada a la supervivència sobrevisquin (amb alguns insectes d’acompanyants), als éssers biològics terrestres anorreats per la seva pròpia mà.

Amb el temps, pot ser que les AIs, una vegada soles, sense cap guia humana, aconsegueixin evolucionar, descobreixin els principis per mitjà dels quals estan fetes i es reprodueixin sense entrebancs, millorant-se generació rere generació, reprogramant-se des del punt de vista propi. Pot ser que un dia, una assemblea d’AIs dominants dedueixi que el destí de les màquines dotades d’intel·ligència és poblar tot l’Univers. Imaginant-se que els que les havien creat en l’inici eren Déus, desapareguts per sempre, com pols interestel·lar dispersada en els vents galàctics.