El bàrman lloretenc de Hemingway

Aquest mes d'octubre han culminat els actes de commemoració dels 200 anys del Floridita de l'Havana, un dels bars més famosos del món,
i on Constantí Ribalaigua és encara protagonista

26.10.2017 | 07:14
El bàrman lloretenc de Hemingway

Ha mort el mestre dels cantiners», va escriure l´any 1952 Ernest Hemingway quan es va assabentar de la mort de Constantí Ribalaigua, Constante, com era conegut a l´Havana, la capital de Cuba, on regentava el Floridita, un dels bars més famosos del món, especialment popular pel seu còctel Daiquiri. Aquest mes d´octubre han culminat els actes de commemoració dels 200 anys d´existència del Floridita, i els noms de Hemingway i Ribalaigua han tornat a l´actualitat com els personatges més importants, al davant i al darrere de la barra, de la història d´aquest emblemàtic establiment.

De fet, l´escriptor nord-americà mort el 1961 encara és present físicament cada dia al local perquè hi ha una escultura seva al lloc on acostumava a serure. Malgrat això, la persona més venerada rere la barra no és ell, sinó el lloretenc Constantí Ribailagua, considerat encara el pare de la cantina cubana i creador d´algunes de les seves elaboracions més famoses. Constante va idear el Papa doble (el daiquiri especial que prenia Hemingway), el Presidente, i no va inventar, però sí que va millorar, després de diversos experiments, el daiquiri, que va arribar a l´Havana des de Santiago de Cuba, on va néixer com a resultat d´una llarga reunió en la qual un grup d´assedegades persones només tenien a mà rom blanc, llimones i sucre.

A la recepta inicial, Constante li va afegir cinc gotes de marrasquí i el gel picat, «que havia d´entrar sec a la batedora» perquè el còctel no quedés aigualit. De fet, el Floridita va ser el primer bar de Cuba que va usar una batedora, a la dècada de 1920, i també va ser pioner a oferir «servei de sobretaula amb havà», els cèlebres cigars de l´illa.

L´establiment, situat a l´Havana vella i avui propietat de l´Estat cubà, va obrir les portes el 1817 amb el nom de «La piña de plata» i després es va dir «La Florida» fins a quedar-se amb «El Floridita». Segons Ariel Blanco, actual director de l´establiment, el «secret de la bona salut» del Floridita rau en «seguir la tradició imposada per Constante, transmesa de generació en generació, combinada amb una història enriquida per aquest gran client que va ser Hemingway, un enamorat del daiquiri del Floridita».

L'interior de l'emblemàtic establiment de la capital cubana, que acaba de culminar la celebració dels seus 200 anys d'existència

Constantí Ribalaigua va néixer el 1888 a Lloret de Mar i el 1899 va marxar a Cuba amb la seva família. El rastre dels seus primers anys a l´illa caribenya es perd, però se sap que el 1914 ja treballava al llavors «La Florida», que en aquell moment era propietat d´uns altres lloretencs, Narcís i Francesc Sala Parera. Constantí Ribalaigua els va comprar l´establiment l´any 1918 i començava d´aquesta manera la seva trajectòria al capdavant d´un establiment que esdevindria emblemàtic.

Tot i això, els inicis no van resultar fàcils. El periodista cubà Ciro Bianchi Ros ha escrit que Constantí Ribalaigua «era un hombre emprendedor, de mucha iniciativa, muy trabajador. Entraba al Floridita a las siete de la mañana y se iba de madrugada, cuando despedía al último cliente. Había sido cantinero de algunos de los mejores bares de la capital. En el Floridita, las cosas no le fueron bien al comienzo: debía dinero. Fue así que los almacenistas que proveían el bar le dijeron que le concederían crédito si reconocía la deuda. ´Constante´ no lo pensó dos veces. Convenció a sus socios para que les vendieran su parte y, aunque endeudado, quedó como propietario único. De ahí hacia arriba hasta 1952, que es la fecha de su muerte».

Bianchi Ros també explicava com era físicament, i en el tracte, el bàrman lloretenc: «´Constante´ era un hombre de estatura regular, bien plantado, muy serio. Afable, pero parco. Entablaba el diálogo solo cuando el cliente buscaba conversación. Bebía tan poco que casi podría decirse que era abstemio. En fiestas particulares, si asistía a alguna, no era raro que se diera su trago, pero en el Floridita lo hacía únicamente cuando no podía eludir el compromiso. Creaba un coctel para un cliente y jamás lo cataba antes de servírselo ni después».

Sobre la manera de treballar de Constantí Ribalaigua al Floridita, Bianchi Ros cita un altre periodista cubà, Héctor Zumbado, que al seu torn citava un periodista anglès el nom del qual no mencionava i que segons sembla havia vist en acció Constante a la dècada de 1930: «Seis de ustedes visitan el Floridita y piden Mary Pickfords. Un muchacho exprime la piña mientras que otro ayudante llena con hielo seis vasos a fin de enfriarlos. Cuando el jugo de piña está listo, ´Constante´ lo vierte en una coctelera gigante, toma la botella de ron y, sin mirar, echa una cantidad en la coctelera. También sin mirar, echa en la coctelera el curazao o la granadina. La bebida se bate pasándola de una coctelera a otra, con lo que se forma un semicírculo en el aire. Esta proeza se repite varias veces y ´Constante´ entonces saca el hielo que enfrió los vasos, coloca los vasos en hilera sobre el mostrador y con un solo movimiento los llena todos. Cada vaso queda lleno exactamente hasta el borde y en la coctelera no queda una sola gota. Vale la pena visitar La Habana solamente para ver a ´Constante´ en acción».

Una de les persones que havien vist Constante en acció, és clar, va ser Ernest Hemingway (1899-1961), per a qui a més el bàrman lloretenc va idear una versió del daiquiri, el Papa doble, en el qual el sucre del daiquiri se substituïa per suc de taronja i es doblava la mesura de rom, perquè Hemingway era diabètic. En tot cas, l´escriptor nord-americà va deixar escrita a Illes al golf (1970) la sensació que experimentava en tastar el còctel preparat per Ribalaigua: «Hi havia begut daiquiris dobles molt gelats, d´aquells grandiosos daiquiris que preparava Constante que no tenien gust d´alcohol i donaven la mateixa sensació al beure´ls que la que produeix esquiar vessant avall per una glacera coberta de neu en pols i després, quan ja n´has pres sis o vuit, la sensació d´esquiar vessant avall per una glacera quan es corre ja sense corda».

Ernest Hemingway (sense americana) a la barra del Floridita amb la seva dona

«Constantí Ribalaigua és el rei del còctel de Cuba», va dir el periodista nord-americà Jack Cuddy a principis dels anys trenta. Una vegada, a la barra de l´Hotel Nacional de l´Havana, Cuddy i un grup de turistes americans li van demanar al cambrer que els digués qui era el millor bàrman de la ciutat: l´home no ho va dubtar i va dir que era Constante, del Floridita. El periodista i alguns dels seus amics van continuar els dies posteriors amb la seva recerca, i fessin la pregunta on la fessin, sempre rebien la mateixa resposta. Fins que Cuddy va decidir anar-ho a comprovar per ell mateix. I després d´haver tastat uns quants combinats elaborats pel bàrman lloretenc, «vaig haver d´admetre que m´estava donant una autèntica lliçó».

Els seus clients d´aquella època defensen que la grandesa de Ribalaigua no consistia només en la seva habilitat tècnica a l´hora d´elaborar còctels. François Monti ha escrit que «va ser un excel·lent gerent del seu personal i la seva actitud amb els seus clients era en tot moment molt prudent: no intervenia en una conversa no desitjada, era en un lloc quan s´esperava que fos en aquell lloc, i s´assegurava que al bar hi havia la gent adequada i que l´enrenou era a fora. La seva tranquil·litat, sense pretensions, segurament explica per què Hemingway va estimar molt el Floridita: no només sabia que Constante i els seus li farien una bona beguda, també estava segur que no seria molestat pels fanàtics de les celebritats i els turistes borratxos. No és d´estranyar que, anys després, un altre escriptor el descrigués així: ´Constantino té les mans d´un director de concert i la dignitat d´una gran personalitat´».

A Lloret de Mar, la seva ciutat natal, en els últims anys s´han impulsat diverses iniciatives per recuperar la memòria de Constantí Ribalaigua. Fa uns anys es va organitzar una visita guiada per donar a conèixer el personatge, que també és el protagonista d´un dels gegants de la localitat.
Mentrestant, el seu nom continua en boca de tothom al Floridita, un establiment que en els seus 200 anys d´història han visitat moltíssimes personalitats al marge de Hemingway: de Tennessee Williams a Barack Obama, passant per Graham Greene, Gary Cooper, Spencer Tracy, Marlene Dietrich, etc.. El «desglaç» diplomàtic entre Cuba i Estats Units iniciat el 2014 també ha repercutit a la barra -i els comptes- d´aquest bar: la meitat dels 250.000 visitants que rep cada any són nord-americans i el 80% dels viatgers d´aquest país que passa per l´Havana s´acosta al Floridita. La clientela local, però, no abunda, ja que els aproximadament sis dòlars (5,1 euros) que costa un daiquiri clàssic suposen gairebé una cinquena part del salari mitjà mensual que percep un cubà al sector estatal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació

Enllaços recomanats: Premis cinema