ÚLTIMA HORA
Copa de la Reina | Final 1er quart: Spar Citylift Girona 17-13 Mann Filter

Un llarg viatge fins a Girona

Azhar Seraj i Ahmad Basal van arribar a Girona fugint de la guerra a Síria, i Kevin Infantino Brandt, de la repressió de Maduro a Veneçuela

27.12.2017 | 07:06

Fugen de la guerra, de la persecució política, d´un sense futur que els ha estat trepitjant els talons. De diferents nacionalitats, residents a Girona, expliquen les seves experiències com a refugiats, el procés pel qual han hagut de passar, vivències de l´exili forçat després del qual han deixat enrere tota una vida. Tots ells mantenen viva l´esperança que, si canvia la situació als seus països, algun dia podran tornar a la seva terra.

Sota les bombes

«Eren les tres de la matinada. Va ser quan va començar el bombardeig. Una bomba va caure molt a prop de casa i va fer tremolar el terra. Passades dues hores, una altra bomba va caure al costat del nostre edifici, fent esclatar diversos cotxes, omplint les parets de metralla. Estàvem morts de por. Els rebels havien entrat dies enrere a Alep i al govern no li importava la vida de milers de civils per bombardejar sobre les cases, sense més». És part del relat d´Azhar Seraj, refugiat sirià que va arribar a la ciutat de Girona escapant de la guerra.

Azhar Seraj fent classes a un grup de nens que s'havien quedat sense escola per un bombardeig

Corre el 2013 i Azhar Seraj estudia a la Universitat Filologia de l´Àrab, primer any. Només per arribar a la universitat, per l´escassetat d´infraestructura i per l´avanç de la guerra, necessita fer set hores de viatge. És quan li arriba la carta. Amb divuit anys acabats de fer, el govern l´obligava a fer el servei militar. El que vol dir que l´enviaran al front. Azhar renega del seu destí. Si no surt aviat de Síria l´agafaran per desertor.

«M´escapo fins a Turquia, com tants altres, en cotxe, per arribar fins a Istanbul, on em quedo diversos mesos per demanar el visat a l´ambaixada d´Espanya com a turista. Aquí a Espanya tinc família que viu fa més de trenta anys a Salt. Me´l neguen diverses vegades. A més, a Turquia no hi ha una bona situació per als sirians. Hi ha tres milions de nosaltres, que no reben ajudes ni res, i es dediquen a sobreviure com poden. Al final em donen el visat i puc viatjar fins a Barcelona, ??a on arribo amb avió, al Prat».

Azhar Seraj explica que no és la primera generació de sirians exiliats al municipi. El 1982, quan el país travessava una guerra civil, el seu oncle, qui havia estat titllat sense raó de pertànyer als Germans Musulmans, va escapar-se de la presó instal·lant-se a Salt.

«Demano asil aquí, on em donen la famosa targeta vermella de refugiat, targeta on està escrit que no puc treballar com a mínim per sis mesos. Em matriculo llavors a l´Escola Oficial d´Idiomes de Girona. En el meu cas, l´Estat no m´ha donat res, perquè saben que visc amb la família del meu oncle. Al final puc treballar a l´aeroport de Girona un cop que tinc el NIE», explica Azhar Seraj qui, alhora, ressalta que no és el mateix ser immigrant que ser un refugiat. «L´immigrant surt del seu país per buscar una vida millor, perquè econòmicament prefereix una altra cosa. El refugiat, en canvi, surt obligat. Per la guerra. Jo volia quedar-me al meu país, perquè estava estudiant, amb treball, tenia amics, família, ho tenia to».

I de la nit al dia, ja no tenia res. «De sobte estàs a la deriva. Per a mi va ser com un somni, tot va passar tan ràpid. D´un dia a l´altre ets a casa teva, amb els teus ... quan els avions van començar a bombardejar la meva ciutat, i aquella mateixa matinada ja escapàvem amb cotxe».

Quan, aquestes últimes setmanes, veu a la televisió com diverses ciutats sirianes han quedat reduïdes a cendres, a Azhar li resulta gairebé impossible recordar que hi vivien milions de persones. «Hi ha molta gent que ja no hi és i ningú sap el seu parador. On són, són morts, estan com a refugiats, com a desapareguts? No se sap. Llavors em sento molt trist».

La seva situació, com la de molts refugiats, és la d´espera. «Si torno m´agafen. Allà soc un desertor del servei militar. A més que no estic amb el règim, estic per la llibertat, per la dignitat. Esperaré que el règim caigui per pensar a tornar. Encara que fa molts anys que soc aquí, ja tinc la meva vida, estudio administració i finances, tinc els meus amics. No sé si podré tornar a un país en ruïnes».

«Em sento adaptat a Girona. El primer any va ser difícil, però ara ja tinc amics catalans, estudio amb ells, sortim...». I ara que s´acosten les festes de Nadal i Cap d´Any explica que «a Síria es festeja l´Any Nou. Encara que no és com aquí, no se celebra tant. El primer any aquí no vaig festejar res perquè no estava feliç amb la meva vida. Ara ja m´he acostumat a les celebracions, les passo com un més».

Del Carib a Girona

Pels seus aires i la seva roba, per la seva manera de parlar i el contingut de la seva conversa, viatges, cotxes, negocis, els seus estudis universitaris de màrqueting i aquest accent enganxós, el dels veneçolans d´illa Margarita, pertany a aquella extingida classe alta del Carib que primer Chávez i després Maduro van deixar sense alè. No obstant això, assegut a primera hora en un bar de Girona, quan encara és de nit, mitigant una fred desconeguda als tròpics, a l´espera que obrin els jutjats per rebre el NIE, la primera imatge es dilueix després d´escoltar el testimoni de la situació per la qual travessa, ser un refugiat a Girona, trobar-se a l´espera d´aquell document per poder treballar, per fi, «del que sigui».

El veneçolà Kevin Infantino Brandt, al costat d'un dels cotxes de luxe de l'empresa del seu pare, amb la seva germana i una neboda, que actualment es troben emigrades a Xile

Potser el que més crida l´atenció del cas de Kevin Infantino Brandt és que la condició de refugiat no respecta la situació econòmica. Que de la nit al dia tot un món construït amb l´esforç de la seva família, i un futur que tenien per davant, es veu esborrat de cop per la crisi política i econòmica d´un país en perpetu desastre. Malgrat que el present es proposi fer-li oblidar la seva procedència, Kevin és fill d´una família benestant de Veneçuela, una mare professora de la universitat, un pare bolcat en el món dels cotxes de luxe. «No cal ser pobre per ser un refugiat», comenta. Tot i que les estigui «passant de tots colors» en el present, sembla que no li agradi gaire parlar del seu passat «entre cotons».

- Què pensaran, que el paio aquest que tenia diners ve ara a demanar refugi? -pregunta.

Des que va pujar al poder Hugo Chávez el 1999, la vida va començar a canviar a Veneçuela seguida d´una sèrie de profundes reformes. Una «perestroika del Carib» va tornar més autoritari al poder executiu impedint ­l´accés al lliure pensament.

En aquell temps Kevin Infantino Brandt acabava la carrera. Va ser quan la situació es va començar a estrènyer, amb l´arribada de Nicolás Maduro, el2013. Kevin treballava en una empresa transnacional que tenia distribució a Veneçuela i a Colòmbia i per davant l´esperava un futur brillant en la seva carrera. Anys enrere ja havien començar a frenar-se les importacions, des que el govern es llancés a apretar amb els impostos. «Mentre que el petroli es va mantenir fort, no hi va haver massa problemes, però el petroli va caure, i llavors va començar el desastre, la fugida en massa de moltes empreses es van començar a anar-se´n de Veneçuela», assegura Kevin. «Per això és mentida que Veneçuela estigui en crisi, Veneçuela està en fallida. Ja no hi ha empreses, no hi ha res».

«El meu únic pecat va ser ser activista polític. Si a Veneçuela vas contra el règim et converteixes en un perseguit. Jo vaig començar a témer per la meva vida des del 2016. Llavors sortíem al carrer, formava part del partit Voluntat Popular, el líder encara és a la presó, Leopoldo López. Tots els que som opositors som perseguits, extorsionats, pressionats pels col·lectius, cèl·lules que va armar el govern amb armes de foc per controlar els carrers i reprimir qualsevol activitat política en contra del règim», assegura l´entrevistat. «Em toquen el timbre diversos d´aquests col·lectius, em diuen que m´estan vigilant, que vagi amb compte. Tinc amics que no van aconseguir sortir i són a la presó per això. Un amic policia em comenta que soc a la llista negra. Que volen empresonar-me. A més d´això, i és una cosa que amb prou feines s´explica en els mitjans, hi ha desenes de morts violentes per dia, i centenars, sinó milers, de desapareguts».

Va ser així com va decidir marxar, empès per la situació i la por a la presó i la tortura. Va arribar a Girona gràcies al fet que uns amics li van donar un cop de mà fins a completar els tràmits com a refugiat polític. «El procés ha estat molt ràpid i vaig tenir la resposta en temps rècord; sempre és segons el país, en el cas de Veneçuela ha estat veloç perquè hi ha una entesa de la situació que travessem».

Kevin Infantino Brandt no es fa a la idea que potser, com en el cas cubà, els exiliats no puguin tornar durant dècades. «Jo mai diré mai, algun dia canviarà el govern, i tornarem a ser un país ric, no governat per una banda de delinqüents i tirans corruptes. No és fàcil ser fora del teu país. Però quan tems per la teva vida, et dius que prefereixes continuar amb la meva vida i continuar lluitant». «És naturalesa humana, quan ho tens, no et cal, quan ho necessites, no ho tens», afegeix.

Davant de la proximitat de les festes de Nadal, comenta que «el Nadal sempre els hem viscut en família, i ara ens agafa a tota la família dispersada, ells també eren activistes opositors al règim. El meu pare està exiliat a Panamà i les meves germanes a Xile, així que no serà gens fàcil aquest Nadal. El passaré amb fred, quan nosaltres el vivíem amb més 30 graus, a la platja. Trist per estar lluny de la meva família, i amb la meva situació precària. No hi haurà hallacas (plat típic de Veneçuela) ni sonarà la gaita (música veneçolana) per a mi aquest any».

La guerra als talons

Quan la guerra de Síria va arribar al seu clímax bèl·lic, a principis de 2016, la situació el va obligar a deixar el seu país i, en un periple que va abastar quaranta-cinc dies, Ahmad Basal recorreria nou països fins arribar a Girona, on, des del juliol de l´any passat, ha aconseguit obrir la seva pròpia pastisseria, anomenada Palmira, en homenatge a la ciutat homònima que va ser atacada per l´Estat Islàmic convertint-la pràcticament en cendres.

Ahmad Bassal, que va recórrer nou països abans d'arribar a Girona, a l'interior de la pastisseria que regenta al Barri Vell de la ciutat

La guerra li havia truncat el somni d´estudiar dret. A la ciutat d´Alep, on vivia, els bombardejos eren part del dia a dia, i ja el menjar començava a escassejar. Motius tots que van funcionar de ressort per a la fugida en massa de milers de persones. Per a la primera part del viatge, potser la més perillosa, va haver de pagar als traficants de persones per pujar a una pastera amb altres cinquanta persones, entre les quals hi havia dones i nens petits. La sort i les marees van voler que arribés a Atenes, on el que va haver de sortejar, després de la possibilitat de morir al mar, va ser que el capturessin els serveis de migració dels països europeus i el retornessin a la línia de partida, que per a ell ja no existia.

Dormint al ras sota condicions adverses, va compartir camí amb molts altres refugiats el destí dels quals era Alemanya. Ell, en canvi, va triar Catalunya perquè tenia a Salt a diversos dels seus amics. Ahmad Basal, que des de llavors no ha deixat els cursos de català, en els quals encara perfecciona el seu domini de l´idioma, reprodueix a la seva pastisseria les creacions de sèmola de blat, sèsam i pistatxos del seu país d´origen bolcats en totes les baklaves i harisses que ensenya al taulell i amb les quals convida el periodista.

El conflicte militar a Síria s´ha convertit en un dels més devastadors de l´Orient Mitjà amb un ­saldo de més de 400.000 morts. Sumat a això, el ­desencadenament d´una crisi humanitària dels 22 milions d´habitants que hi havia a Síria abans de la guerra, dels quals més de la meitat han hagut de fugir (13,5 milions) convertint-se en desplaçats ­interns necessitats d´ajuda urgent. D´aquest total, 5 milions han hagut de fugir a països veïns. Europa ha enfrontat el flux de més d´un milió de sirians.

Quan ja s´anuncia el final de la guerra a Síria, Basal es planteja tornar-hi. «Si he de tornar, ho faré en aquests dos propers anys, per continuar els meus estudis i treballar, si no, no ho faré, no vull tornar a deixar la meva vida per començar de nou, així ­sigui al meu propi país», assegura. Ahmad Basal diu trobar-se adaptat a la vida a Girona, que per a ell «és normal» a causa que abans de la guerra ja ­havia vingut a Europa en diverses oportunitats: «No era un lloc estrany, no era una cosa nova».

A Síria, país musulmà majoritàriament, tot i que respecti en la seva constitució la llibertat de confessions, les celebracions d´Any Nou acostumen a celebrar-se, des dels anys de la ­guerra, minvades pel dolor i la resignació dels que ja no hi són. Des de principis de 2017, en vistes que la guerra tenia els dies comptats, les capitals van tornar a celebrar l´any nou. Per Basal, que les passa fora de la seva terra, les festes segueixen resultant-li estranyes i particulars. «No hi ha res com celebrar amb els teus, amb la teva família i amics, però si no es pot, no es pot, estàs sol», assenyala.

En els últims temps, les imatges de ciutats sirianes convertides en ruïnes han omplert les pantalles de televisió. Drons que sobrevolen mars d´enderrocs, devastació i cendres. Quan Basal veu imatges de l´estat actual de Síria, de com ha quedat, diu sentir-se malament. «Molta gent va haver de sortir a viure als camps, amb la ­guerra, on la situació ja era molt difícil», assegura. «Serà feina del govern la reconstrucció. Nosaltres no tenim pistoles, no tenim res, i en particular, mai he volgut participar en la guerra, no m´agrada la violència».

- Què hi faré, més que acceptar-ho? -es pregunta-. Només soc una persona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema