L’editor José Manuel Lara va viatjar en cotxe a Girona amb el periodista Joaquín Soler Serrano, en un dia de pluja torrencial de principis de la dècada de 1950, per signar amb Josep Maria Gironella el contracte per a l’edició en castellà de Los cipreses creen en Dios. S’acabava d’aquesta manera el periple que havia portat l’escriptor a diferents editorials de Barcelona i Madrid, amb el seu mecanoscrit de més de 900 folis sota el braç, i sempre amb el no com a resposta. El mateix Gironella ho explicava en una entrevista per al programa A fondo de Televisió Espanyola que li va fer l’any 1977 precisament Soler Serrano, i que suposa un document impagable per conèixer millor Gironella, farcit d’anècdotes, que es pot trobar fàcilment a Internet.

«De què es tracta?, em preguntaven. ‘Intento explicar al món com és que Espanya es va dividir en dos i va arribar a la guerra civil’. ‘És un tema que no interessarà ningú’, em deien». Amb aquestes paraules resumeix Gironella les seves converses amb els editors barcelonins, que li van provocar un enorme desànim, fins al punt que «en un moment determinat, quan ja havia visitat dotze, tretze, catorze editors a Barcelona, recordo que em vaig asseure en un banc de la plaça de Catalunya amb el volum mecanografiat als genolls i em vaig posar a plorar, de tristesa».

Gironella va tenir més sort a Madrid, on va trobar un editor que va voler publicar el llibre, i fins i tot li va avançar tres mil pessetes. Però després s’hi va repensar, i li reclamava els diners. «I vaig tornar a plorar, aquest cop a la Cibeles», deia fent broma en l’entrevista. Fins que va trobar al Café Gijón el periodista i escriptor César González Ruano, qui li va parlar de Lara: «Hay un extraño ser recién llegado de Andalucía, que dice llamarse Lara, que a lo mejor pica», rememorava Gironella imitant l’entonació de González Ruano. I Lara va «picar» i el llibre va ser publicat, Gironella va poder tornar les tres mil pessetes que li havia avançat l’altre editor, i començava una estreta relació entre l’autor gironí i l’editor andalús que s’allargaria fins a mitjans de la dècada de 1990, quan Planeta ja no era el petit segell d’aquells primers anys dels 50, sinó un gran imperi editorial.

Tornant a l’original de Los cipreses creen en Dios, en aquella entrevista a A fondo Josep Maria Gironella explica que, al marge d’haver-lo refet cinc vegades per la complexitat d’una obra tan llarga, amb tants personatges i tan dilatada en el temps, ell i la seva dona es van trobar amb un problema logístic: la màquina d’escriure que tenien a París era una que els havien deixat, de procedència txeca, on no hi havia ni la lletra «ñ» ni els signes d’obertura d’exclamació i interrogació. «Magda, que repassava els folis, em demanava que no escrivís gaires paraules amb ‘ñ’, perquè ella hi havia d’afegir el barret, ni tampoc gaire exclamacions ni preguntes, perquè també hi havia d’afegir els signes a mà». Però és clar, es preguntava Gironella, com es pot escriure una novel·la sobre la guerra civil sense citar sovint Espanya i Catalunya (amb «ñ» totes dues en castellà) i sense fer-se preguntes?

En la mateixa entrevista, Gironella rememorava la seva mala experiència al seminari de Girona, on va ser acusat de provocar-se somnis eròtics. «Qui feia això estava condemnat a l’infern, i que et diguin això als nou anys és molt fort», apunta l’escriptor. «Em vaig sentir condemnat, i em va costar molt treure’m això de sobre. Estic condemnat, estic condemnat, em vaig repetir molt temps», afegia, abans de donar la seva visió de la Girona d’aquella època: «L’ambient de Girona era el d’una ciutat emmurallada, però amb unes muralles que no impedeixen entrar, sinó que impedeixen sortir. I jo vaig ser víctima d’aquesta repressió religiosa mal entesa de llavors». Aquest fet assegura que el va marcar i que el va portar al llarg de la seva vida a buscar la veritat sobre la religió.

Una recerca que l’acabaria portant a Terra Santa, un viatge inicialment de quinze dies que finalment van ser cinc mesos i que va reflectir en el llibre El escándalo de Tierra Santa (1977). «Ha estat l’experiència més important de la meva vida», li deia a Soler Serrano. «Jerusalem em va produir tal impacte que li vaig dir a la meva dona jo em quedo aquí, perquè si en algun lloc del món puc d’una vegada per totes esclarir aquests dubtes que em torturen des del seminari, és aquí, a Jerusalem, perquè vaig sentir la presència de Jesús gairebé palpable».

El de Terra Santa va ser un dels molts viatges que va emprendre Josep Maria Gironella al llarg de la seva vida, sempre en companyia de Magda Castañer, protagonista principal d’alguna de les anècdotes que relata l’escriptor a l’entrevista, en la qual evidencia el seu sentit de l’humor. Per exemple, quan explica el viatge que va donar origen al seu llibre Personas, ideas, mares (1963). «És un llibre especialment estimat per mi, un viatge en un vaixell de càrrega modest, l’Almudena, des de Tarragona fins a Ceilan. Quaranta-cinc dies de navegació. Mediterrani, mar Roig, oceà Índic, fins a Ceilan, en un vaixell de càrrega mixt, 45 mariners i una única dona a bord, Magda, la meva dona. I recordo que a Tarragona, abans de pujar al vaixell per l’escala, el capità li va dir a la meva dona ‘miri allà dalt’. I allà dalt hi havia els 45 mariners, torns nu, tatuats, musculats, etc. Li va dir ‘no li fan por, aquests 45 mariners?, farem una travessia de molts dies fins a Ceilan?..., i ella els va mirar i va dir ‘em faria molta més por un sol mariner que tots aquests 45’».

I encara una altra anècdota de viatges, relacionada amb una de les grans passions de Gironella, els escacs: «Els escacs són un dels meus hobbies, i fins i tot han repercutit una mica en la meva vida, perquè a través dels escacs vaig poder entrar a la Unió Soviètica l’any 1973 en condicions no comunes, com a ajudant psicològic d’un gran mestre que anava a jugar un torneig a Leningrad; era un gran mestre argentí, Miguel Ángel Quinteros. Em van posar una placa aquí (al pit) d’escaquista professional i a la Unió Soviètica vaig tenir gràcies a això un cotxe a la meva disposició, amb intèrpret, i vaig tenir accés a llocs en els quals els turistes normals no el tenen»..