09 de febrer de 2018
09.02.2018

Llegendes de la Girona subterrània

Des dels soterranis de la Catedral fins al subsòl del carrer Ciutadans, al centre del barri Vell, i per tot el Call fins a Montjuïc, s'hi troben les restes d'una ciutat desconeguda, que els anys han anat sepultant en l'oblit, i des dels fonaments de la qual s'ha anat bastint el mite de la Girona secreta

12.02.2018 | 07:54
Llegendes de la Girona subterrània

La llegenda parla d´una sèrie de túnels subterranis que travessen l´antiga ciutat emmurallada de Girona. Durant anys, basant-se en les cròniques antigues, se´ls va buscar sense èxit. Les històries aviat es van barrejar amb la ficció. Hi havia un sepulcre antic, carregat de tresors, en alguna part del subsòl de la Catedral. Aquests túnels eren part de la xarxa subterrània que, des de les muralles de la ciutat, arribava a Montjuïc, on es va amagar el bou d´or, l´antiga llegenda dels jueus que van fondre les seves riqueses per a la realització de la figura d´un bou. El passat sembla bategar en les entranyes de la vella ciutat.

Molts dels testimonis i històries provenen de veïns ja grans que, dècades enrere, recorden haver estat en algun d´aquests túnels. O haver escoltat de boca dels seus avantpassats l´existència dels mateixos. Llavors s´explicava que aquestes suposades galeries tenien un misteriós recorregut. D´allà en va sorgir la llegenda d´una Girona subterrània que travessava, en la fosca profunditat, els racons de la ciutat.

Els testimonis i hipòtesis es contradiuen i no hi ha proves, més que en la memòria col·lectiva, de l´existència dels túnels. Si haguessin existit, la seva sort podia haver estat ben variada. El destí final podria haver estat que els mateixos van ser reaprofitatrs en el sistema de clavegueres, o que les construccions modernes els tapiessin, sense més, i s´oblidessin d´ells. La segona hipòtesi amb què treballen els investigadors se centra en què es tractaria, en molts casos, d´antigues canalitzacions, cobertes amb l´avanç de la ciutat, veritable germen de la llegenda. En qualsevol cas, el mite està tan arrelat que ja és part de Girona.

La ficció produeix una segona dimensió. Es tracta d´històries que, certes o no, en ser explicades durant generacions, cobren realitat en la imaginació de la societat que les comparteix. És el que ha succeït els darrers anys amb la llegenda sobre els túnels de Barri Vell de Girona. Han anat formant un substrat de riques històries i mites fins a convertir-se en part de nosaltres. Com que no hi ha llegenda que no se sustenti encara que sigui mínimament en fets històrics, el reportatge seguirà un recorregut d´una sèrie de pistes fins a trobar diversos dels suposats túnels i narrar les seves respectives històries.

El túnel de Ciutadans

Segons el mite, un dels túnels més importants i de més grandària recorre tot el carrer Ciutadans, amb l´amplada i l´altura suficients perquè s´hi desplaci un soldat muntat a cavall. El seu recorregut seria tan llarg que travessaria la ciutat i pujaria fins a Montjuïc, l´antiga fortalesa gironina.

Segons comenta Helena Romagós Ribot, personal del Departament de Cultura de la Generalitat a Girona, amb seu a la casa Solterra del carrer Ciutadans, és coneguda per la gent de la institució la presència d´un túnel sota la mateixa construcció. «No s´hi pot accedir, sinó que ha estat tapiat fa anys, i ni tan sols es veu la seva entrada, al pati», comenta Romagós.

Quan l´any 2008 es van iniciar una sèrie de reformes a la casa Solterra de Girona, situada al número 18 del Carrer Ciutadans, es van trobar restes arqueològiques al subsòl de l´edifici i van tornar a aparèixer les històries i antigues llegendes sobre els túnels del Barri Vell.

Remuntant-nos a la seva història, no és fins al segle XIII que la zona on es troba el carrer s´urbanitza, i no serà fins el 1475 quan apareix amb el nom de Ciutadans. Promoguda l´obra per la Corona i per l´església, la nova urbanització va permetre superar els límits de la ciutat romana, espai que va atreure aviat nous inquilins, entre ells propietaris de grans fortunes, que amb el temps van donar nom al carrer actual.

Segons l´informe dels arqueòlegs, és en aquestes obres on es troba una claveguera de grans dimensions que travessa la casa Solterra d´est a oest. De fet, segons el mateix informe, la claveguera ja era coneguda per algun treballador jubilat dels serveis territorials que afirmava l´existència d´un túnel per on es podia circular dret. L´accés a la zona transitable de la claveguera es podia fer des de l´interior de la casa Solterra.

Segons la documentació medieval, en un inici es va tractar d´un canal a cel obert, just allà on acabava la muralla. Els edificis que es van construir al voltant van respectar el seu pas, tot i que el van acabar cobrint com a forma d´ampliar el sostre edificable de les finques. Possible embrió de la llegenda.

El mite de la Catedral

La inscripció tanca un secret. Diu, en llatí, que no es pot obrir aquesta porta, una de les tantes pistes que han seguit els que creuen que la Catedral de Girona amaga túnels secrets al seu interior. En realitat, la inscripció es deu al fet que aquell arc tapiat condueix a l´antiga cisterna construïda el 1525, en un dels alers de la qual es troba la Mare de Déu de la Pera.

Una sitja als sòtans de la Catedral de Girona · Catedral de Girona

De totes les llegendes, la més repetida és que els túnels tenen com a cor o centre neuràlgic la mateixa Catedral. Anys enrere, personal de la institució va baixar al pou del claustre per tal d´investigar a fons l´edifici, tal com ho va fer al pou del Plaça dels Apòstols. En el pou del claustre es va trobar una canalització subterrània, la finalitat de la qual qual era portar l´aigua fins al recinte, que concloïa a la cisterna de la plaça esmentada. A la cisterna es van trobar tres canalitzacions de menor grandària, però en cap moment l´accés a cap túnel.

El periodista recorre el camí fins als soterranis de la Catedral. Per arribar-hi cal travessar l´antic claustre del temple, cobert de tombes, i baixar per unes fosques escales. L´ambient és lúgubre, ancestral. Fins allà, segons els arxius històrics, arribava l´antiga muralla de la ciutat. Tenia una porta per on entraven els carruatges per omplir els magatzems amb cereals. Encara es poden veure els pous on estaven les antigues sitges en la foscor. La funció dels mateixos era la d´emmagatzemar aliment perquè, en el cas que la ciutat fos atacada, poder romandre tancats a l´interior de la muralla durant setmanes.

Fins aquell lloc, just on acabaven les sitges, hi havia un carrer. Quan l´edifici de la catedral es va ampliar, aquest carrer es va cobrir, convertint-lo en un annex que va ser part del subsòl. Però que no va arribar a ser mai un túnel, sinó tan sols un tram de carrer cobert.

Segons investigadors consultats, la gent tendeix a idealitzar sobre la història dels túnels de la Catedral. A tot Montjuïc hi ha quantitat de canalitzacions que acaben en cisternes. Aquestes vénen cap a la ciutat antiga, des de dalt de la muntanya, ramificant-se en les cases i edificis. La teoria de l´inici de la llegenda assegura que molta gent podria haver vist alguna d´aquestes cisternes o entrades a cisternes, confonent-los amb túnels. I d´allà, la ficció amb gust de Codi Da Vinci. Els que coneixen la història de la Catedral saben d´una llegenda sobre un suposat sepulcre al qual donarien aquests túnels.

La realitat dels mites

Rastrejar una llegenda és com recollir els trossos d´un enorme trencaclosques, ple de peces per fer. El fonament dels mites sembla evident: com que Girona era una ciutat emmurallada, era necessari l´existència de conductes fora i dins de la ciutat. El mateix ha passat en altres ciutats amb muralles. Per què no a Girona?

«És curiós com són els mites, moltes vegades expliquen històries que no existeixen, però, per tractar-se d´una història explicada, que roman en l´imaginari col·lectiu, comencen a existir, si bé d´una altra manera, de forma immaterial», comenta Josep Maria Nolla, un dels historiadors que ha participat en les excavacions de diferents subsòls del Barri Vell durant les últimes dècades.

Nolla es mostra escèptic sobre l´existència dels túnels al Barri Vell. «És gairebé impossible que hi hagi túnels donada la duresa de la roca. El que sí que hi ha són moltes cisternes. En diverses d´elles poden entrar-hi persones del carrer, i jo mateix he vist algunes enormes. Precisament aui n´he vist una darrere de la muralla», comenta l´historiador per una entrada al carrer Bellmirall, davant de la Facultat de Turisme de la UdG.

«A la zona de Sant Feliu, el subsòl és diferent, i allà podria haver-hi pous, subterranis, accessos a dependències sota del nivell del sòl, però túnels en el sentit que li donen els gironins, és difícil que n´hi hagi».

«Aquestes cisternes, en les quals hi caben persones dretes, es van poder utilitzar amb finalitats estratègiques, com en moltes altres ciutats, però l´important, crec, és que no hi ha comunicació entre unes i altres, almenys comprovada, d´aquí que no puguin tractar-se com túnels».

Nolla no sabria dir d´on vénen aquests mites. «Són molt antics, la gent de Girona de seguida que pot et treu el tema que havia vist quan era petit un d´aquests túnels, però és un mite. Hi ha alguna entrada concreta, a la zona de Torre Gironella, però que no condueixen enlloc», comenta l´historiador. «Es van poder usar com a amagatalls, potser, però no n´hi ha constància, no n´hi ha dades».

«Sempre que hem excavat la gent ens pregunta si hem trobat l´accés a aquests túnels», comenta Nolla. «El mite es va anar ampliant, la gent anava engrandint exemples imaginats, i així durant anys».

Nens al túnel

El testimoni de l´historiador Nolla dirigeix ??la investigació cap a les zones marcades com els llocs més factibles de ser excavats per a la realització de túnels.

Pujant el pendent cap a l´antiga Torre Gironella, Francisco Moreno, propietari de l´Hotel Històric de Girona, veí nascut al barri, explica que just allà hi havia una font on els propietaris del mas deixaven als nens carregar aigua. Fins aquell lloc arribava el viaducte del calvari, el qual se sol obrir durant Girona, Temps de Fllors, i que ofereix un recorregut pels interiors del passadís. «Havíem de fer cua, els nens de tot el barri, per portar aigua a les nostres cases, quan encara no hi havia un sistema d´aigua potable al barri», comenta.

La font ja no hi és, encara que sí la vella masia. A prop d´allà, just sota el fort, segons explica Moreno, hi havia un pòsit que comunicava amb un antic túnel que baixava fins al riu Gallillans, el passava per sota, i després pujava per Sant Daniel fins al fort de Montjuïc. «Els nens ens ficàvem al túnel, tenia un pendent molt pronunciat a la baixada al riu, i hi patinàvem. Era fosc i feia por, per això mai vaig continuar més enllà de l´altura del riu», comenta Moreno.

Segons supòsits històrics, aquest túnel servia per despistar els atacants que esperaven el setge de la ciutat a la Vall de Sant Daniel, fent possible el proveïment de la ciutat i que soldats poguessin anar d´un a un altre costat de la vall.

«A principi de la dècada de 1980 es va reconstruir el sistema de clavegueres i aigües potables del barri. Els funcionaris de llavors, abans de construir un nou túnel, van aprofitar l´existència del mateix per portar les clavegueres d´un lloc a un altre», assegura Moreno. «És una pena, perquè llavors no es pensava que un dia podria tenir un interès turístic tan gran com el té ara».

A partir d´aquest túnel, que se suposa connectava amb els de Montjuïc, les llegendes es compten per desenes. Entre elles, la més coneguda, la del bou d´or i el diable, la figura fosa d´un bou pels antics jueus, i amagada en els túnels, i la suposada entitat satànica que des de llavors el protegeix.

El testimoni de l'expert

Poques persones hi ha a Girona que tinguin tant a veure amb fets i esdeveniments ciutadans de primera magnitud en els últims 50 anys com Josep Tarrés. A ells es deu no només la recuperació del call, sinó que va ser un dels impulsors de l´exitosa Exposició de Flors pels patis i jardins de Girona.

Per això mateix és Tarrés un dels grans coneixedors de la història de la ciutat i les seves llegendes, i a qui recomanen consultar els entesos. Com comentava Francisco Moreno, Tarrés recorda també el mateix túnel que unia Torre Gironella amb Montjuïc, i l´entrada del qual encara es troba als voltants de l´antiga fortalesa, només que s´ha tapiat la part que comunicava amb el Barri Vell.

«Els túnels han existit, encara que la seva memòria, traspassada de generació en generació, els ha tornat llegenda. El tema feia de la televisió dels nens d´abans, que es reunien al costat del foc a escoltar històries. Tot el barri jueu de Girona es comunicava amb sortides subterrànies a l´època medieval. Tant túnels, com cisternes o terrats, han desaparegut, s´ha construït molt sobre d´ells. Segons explica la llegenda, en l´època de les guerres napoleòniques, aquests túnels que comunicaven fora de la muralla van desaparèixer. Es van reutilitzar com a cisternes, o, pel perill que representaven en construir a sobre, es van tapiar».

Tarrés assenyala la importància de la llegenda dels túnels, que és, segons assegura, «part del patrimoni cultural gironí»

No tot és terreny sondejat al Barri Vell i, en molts casos, segons especulen historiadors, queda molt per descobrir. És el cas del número 4 del Carrer de la Pujada de la Catedral, on en l´actualitat obre les seves portes un establiment d´interiors i venda de mobiliari. En tot el seu recinte es pot palpar l´antiguitat de l´edifici, per les voltes sobre les quals s´aixequen. Cap al sector nord de la finca es veuen unes escales que baixen a un espai i, en les seves parets, el que podria interpretar-se com un arc tapiat.

Comenta Ramon Gasull, membre de la plantilla professional d´Aigües de Girona, coneixedor de la zona, que no és la primera vegada que es troba davant d´una d´aquestes misterioses entrades. «En tot Girona n´hi ha, siguin cap a cisternes o cap a un altre lloc, i segueixen sent un secret».

Un altre dels arcs tapiats es troba en els deteriorats edificis de la Pujada de Sant Feliu, on també es va trobar una entrada de particulars característiques. Els experts van proposar una investigació que al dia d´avui està a l´espera de tenir tots els permisos. Explica l´arqueòloga Maribel Fuertes que, encara que la investigació estigui aturada, a l´interior d´aquesta casa es va trobar un accés. Fuertes remarca la paraula accés, diferenciant-la així de cisterna o aqüeducte.

Aquest accés «és un pas que portaria cap a algun altre lloc». Un passadís similar a les entrades de la cisterna subterrània de l´antiga Carbonera, avui part de l´edifici del Museu d´Història de Girona. «La hipòtesi és que es traslladaria fora de la muralla, però que encara, per estar la investigació aturada, aquesta asseveració no pot ser sinó una simple opinió. Tot i que la possibilitat de descobrir un túnel secret no es descarta», comenta Fuertes.

És migdia al Barri Vell quan el periodista conclou l´última entrevista. El sol llueix i trasllueix qualsevol escletxa de foscor. Ja no hi ha secrets per amagar. A sota, a les entranyes de la ciutat, lluny d´aquell sol delatador, la llegenda de la Girona secreta i subterrània continua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema