Gisclareny, a la comarca del Berguedà, no té nucli urbà, no té voreres, no té botigues, ni caixers automàtics, ni quiosc, no té dispensari municipal, ni escola, ni un accés fàcil per carretera a l´hivern, ni les telecomunicacions que voldria. El nou municipi català amb menys habitants -27 segons les dades del padró de l´1 de gener del 2017 conegudes fa uns dies- no té allò que fins i tot en pobles petits del Prepirineu seria usual, com per exemple un bar, un forn o una botiga de queviures. Gisclareny, situat a 10 quilòmetres del municipi més proper, que és Bagà, té servei de Correus almenys un cop la setmana, una màquina llevaneu per netejar el camí d´accés al poble a l´hivern, servei de recollida de deixalles i de subministrament d´aigua potable, el centre cívic El Cluset, un magatzem per a la maquinària municipal, ball de gegants, sardana pròpia, festa major petita el 15 de maig per Sant Isidre, i la gran l´1 d´octubre, i una trobada de veïns que se celebra un cop l´any a principi de juliol des de fa una dècada i que aplega un centenar de gisclarenyesos. Gisclareny té cobertura de telefonia en determinats llocs del seu vast terme municipal de prop de 37 quilòmetres quadrats, situats tots dins del parc natural del Cadí-Moixeró, secretaria municipal compartida, 68 quilòmetres de camins per comunicar les diferents cases i indrets del terme, 86 quilòmetres de senders locals ben senyalitzats i mantinguts per gaudir a pleret del senderisme, tones de natura en estat pur i una riquesa paisatgística que sadolla els sentits de pau i tranquil·litat i el converteixen en un paradís per a l´esperit. L´aire pur que es respira a Gisclareny «no alimenta», com diu sorneguerament el seu alcalde, Joan Tor Tomàs, de cal Pedrals, però justament és el que hi busquen les persones que han convertit el turisme i els serveis en la principal i pràcticament única font d´ingressos per als veïns que hi resideixen tot l´any: 18 dels 27 d´empadronats.

Gisclareny és ara el municipi menys poblat de Catalunya després que durant les últimes dècades ho hagués estat Sant Jaume de Frontanyà, també al Berguedà, acostumat a rebre turistes interessats en conèixer precisament el poble més petit del país. Però l´any passat Sant Jaume va passar de 27 a 30 habitants, mentre que Gisclareny en perdia dos i es quedava, amb 27, com a nou municipi més petit.

Els nuclis habitats de Gisclareny són el barri del Roser, on hi ha l´ajuntament, edifici que fins al 1972 va acollir l´escola del poble, tal com recorda l´alcalde Joan Tor, l´església parroquial, on mossèn Miquel de Bagà diu missa almenys per la festa major, i el cementiri; el barri de Berta (les 5 cases que es veuen un cop s´arriba a Gisclareny pel coll de l´Escriga), el barri de la Bena amb 11 cases, el barri de Vilella amb 7 cases habitades, més el de la zona de l´obaga, on hi ha la font de l´Adou.

El poble té un restaurant, cal Misèria, que els mesos del fred roman tancat, cases de turisme rural com Rústic Vilella (que ofereix menjar als seus hostes i també als passavolants si l´encarreguen), cal Peró (on antany es feien els balls de la festa major), apartaments rurals a cal Maurici, el refugi de cal Tasconet, la casa de colònies de La Salle Natura, el refugi de Vents del Cadí, on fan estades esportistes d´elit que necessiten alçada, explica el batlle, i el Casal del Roser, que acull estades per a joves del centre Sant Esperit de Terrassa. Aquests són els negocis que hi ha al poble. A més d´una explotació ramadera on es dediquen a la cria d´eugues i cavalls de la raça hispanobretona. Hi ha propietaris que tenen pastures arrendades i que quan és l´hora talen el bosc per obtenir ingressos.

El municipi amb menys habitants de Catalunya té 37 habitatges segons dades del 2011 de l´Idescat, 11 de principals, 16 de secundaris i 10 de buits. En el seu dia havia tingut gairebé 300 cases, segons explica l´estudiós baganès i enamorat del poble Francesc Caballé al seu llibre titulat justament Les tres-centes cases de Gisclareny, editat el 1995 per l´editorial Columna L´Albí. Es tracta d´un recull tant de la història documentada i oral tramesa a l´autor pels veïns del poble, llegendes, cançons, dites, rondalles, com també de fotografies de les cases, de la gent, d´indrets. En el pròleg l´alcalde Joan Tor hi fa tota una declaració d´intencions. «La identitat d´un poble es coneix pel pes de la seva història. Gisclareny és un poble petit en habitants en aquests moments, però no és pas petit el pes de la seva història». Queda dit.

En poc més d´un segle, Gisclareny ha perdut prop de 200 veïns. El llibre Pirineu Català-Berguedà-Valls Altes del Llobregat, de Cèsar August Torras, explica que el cens l´any 1905 era de 225 habitants. És clar que els límits del municipi antany no eren com els d´ara, perquè incloïa altres nuclis com Gréixer, entre d´altres. Aquesta pot ser la causa que expliqui els alts censos d´abans. Francesc Caballé afirma al seu llibre que el 1787 hi havia 548 habitants; el 1857, 511; el 1900, 227; el 1986, 20; i el 1995, 43. En el programa de la festa major del 1969, l´alcalde Pere Tomàs deia: «Encara no fa 100 anys que hi hagué un municipi de 1.500 habitants i més de 300 cases», segons recull Francesc Caballé. En el seu pòrtic, el batlle d´aquell moment anunciava, cofoi, la inauguració del servei elèctric al poble el 5 d´octubre del 1969. Gràcies a això, deia Tomàs, els gisclarenyesos «veuran com el poble prospera i podrà gaudir de tots els avenços de la ciutat. Ja no hi haurà cap noi o cap noia que es vegi obligat a emigrar. D´aquí en avant tothom s´hi podrà guanyar la vida». La realitat no va anar ben bé així.

L´actual alcalde, Joan Tor, creu que «les males comunicacions» són un factor determinant que explica la despoblació del poble. Creu que de cara al futur «hem d´intentar aixecar el vol» i espera que «algú s´animi» a anar a viure a Gisclareny. «L´Ajuntament hem fet tot el que hem pogut» per aconseguir-ho lluitant incansablement per la millora de la carretera i la resta de serveis als veïns. Però el consistori, que funciona com a consell obert, està limitat per un pressupost ordinari migrat de 100.000 euros. «Aquí dalt a la muntanya és dur viure-hi», assenyala. «Cal tenir ingressos i de l´aire pur no es viu. Calen unes bones comunicacions», assegura i alhora reclama.

I malgrat tots els malgrats, per què hom es queda a viure a Gisclareny? Respon la seva filla, Queralt Tor, una gisclarenyesa de 30 anys que ha estudiat Ciències Ambientals a la Universitat de Barcelona. Treballa a l´Ajuntament de Castellar de n´Hug «i sí, vaig cada dia de Gisclareny a Castellar de n´Hug», que vol dir que fa 70 quilòmetres per anar i tornar diàriament de casa a la feina. Queralt Tor «sempre» ha volgut viure a Gisclareny. Quan estudiava «vaig estar quatre anys vivint a Barcelona i tenia molt clar que quan acabés els estudis volia tornar. Al replà del pis on vivíem a l´Eixample érem tants com a tot Gisclareny», comenta.

És difícil viure en un poble petit i aïllat com Gisclareny? «Per als que hi hem viscut sempre no és fàcil ni difícil viure-hi, és així. Si vols fer coses fora has d´agafar el cotxe sovint i fer molts quilòmetres. Cal mentalitzar-te per a això», argumenta Queralt Tor. I té clar que «o estàs disposat a això, o deixes de fer coses, o deixes de viure a Gisclareny. Jo de moment em decanto per la primera opció».

Les dificultats més grans de viure-hi són les comunicacions. «La carretera, sobretot a l´hivern a primera hora del matí o a la nit, pot estar glaçada i cal anar amb compte». Pel que fa a la cobertura de telefonia, «és limitada i va canviant, un dia en tens en un lloc, l´altre no. La Internet és molt lenta, hi ha poca oferta de serveis i t´acabes conformant amb unes velocitats i uns preus que si visquessis en qualsevol altre lloc les empreses no gosarien ni proposar-t´ho». Deixant de banda aquest inconvenient, «el nostre dia a dia no és gaire diferent del de tanta altra gent que viu en l´àmbit rural. Fa uns anys potser sí que la vida i les possibilitats de la gent de ciutat eren molt diferents, però actualment les diferències s´han escurçat moltíssim», assenyala. «A mi m´agrada, els desavantatges, que tampoc són tants si hi estàs acostumat, queden compensats amb escreix per altres factors que potser no són tangibles i que costen d´explicar però que sens dubte hi són; si no fos així, no hi hauria ningú que visqués a Gisclareny». Queralt Tor confessa que per a ella «arribar a Gisclareny, sigui l´hora que sigui, em carrega piles i mentre pugui hi continuaré vivint».

A Gisclareny, la natura hi té un protagonisme central. Tant, que és l´únic dels 17 municipis que integren el parc natural del Cadí Moixeró que hi té inclosa tota la seva superfície, prop de 37 quilòmetres quadrats. Hom pot gaudir de meravelloses vistes del massís del Pedraforca, del Puig-llançada, del Penyes Altes o l´Ensija des dels miradors de Gargallosa, a tocar del barri del Roser, o del d´Albert Arilla. Pel municipi transcorre el Camí dels Bons Homes i el dels Cavalls del Vent i disposa de 86 quilòmetres de senders locals impulsats pel consistori. La font de l´Adou, el naixement del riu Bastareny, és un dels indrets més visitats del poble. ?