El que va començar com un treball de classe de batxillerat s´ha acabat convertint en un projecte professional, que a més pot resultar determinant en el futur dels estudiants que hi van participar. Almenys això és el que asseguren dos d´ells, Paula Comas i Mario Rebugent: «Ja teníem molt clar que volíem dedicar-nos a això, però formar part d´aquesta iniciativa ens n´ha acabat de convèncer perquè hem estat al costat de gent que s´hi dedica, i hem vist que és possible fer-ho». Paula Comas i Mario Rebugent són dos de la setantena d´alumnes de segon curs de batxillerat artístic de l´Institut Santiago Sobrequés i Vidal de Girona que han treballat en el rodatge de la pel·lícula El vent és això, que es va estrenar la setmana passada al cinema Truffaut de Girona. El director del llargmetratge (Pere Vilà), els seus intèrprets (Anna Alarcón, Àlex Brendemülh, Laia Manzanares i Katrin Vankova, entre d´altres), i l´equip tècnic que l´ha materialitzat són professionals, que en aquesta ocasió van treballar de costat amb joves estudiants del centre gironí, i seguint un guió sobre els trastorns alimentaris redactat a iniciativa dels mateixos alumnes i basat en part a experiències personals d´algun d´ells.
«Diria que és la primera vegada que en un centre d´ensenyament secundari es fa un llargmetratge professional», assegurava aquesta setmana Joan Cumeras, director de l´institut Sobrequés i professor de l´assignatura de cultura audiovisual, en l´àmbit de la qual s´ha desenvolupat el projecte. El Sobrequés és l´únic institut del Gironès que imparteix el batxillerat artístic; des de fa dos anys en té tres línies, d´un total de sis, amb uns 200 alumnes entre primer i segon. I han estat la setantena d´estudiants de segon de batxillerat que cursen l´assignatura de cultura audiovisual els que han participat en el projecte d´El vent és això.
En aquesta assignatura, comenta Cumeras, s´hi imparteixen coneixements teòrics i pràctics de cinema, fotografia i publicitat. «Una de les activitats habituals durant molt de temps ha estat l´elaboració de curtmetratges per part dels alumnes, en grups». Però en la seva voluntat de mostrar a l´exterior de l´institut la feina que s´hi fa, i també amb la intenció de poder donar un acabat més professional a aquests treballs, el director del centre va buscar la col·laboració de l´Ajuntament de Girona: «La ciutat ha manifestat una ambició de relacionar-se amb el món del cinema i de les sèries de televisió, de servir com a plató o escenari per a produccions d´aquesta mena i considero que si vols que una iniciativa així arreli a la ciutat, hi ha d´haver implicació social. I què millor que començar pels seus centres educatius».
La primera idea que es va plantejar en aquests contactes va ser «intentar que els alumnes participessin d´alguna manera en algun dels rodatges que es fan a la ciutat però vam veure de seguida que no resultava gaire operatiu, ni era fàcil de lligar. I vam optar per portar al centre algun professional que expliqués als estudiants com es treballa de veritat en aquest món, amb sessions teòriques i pràctiques». De fet, afegeix Cumeras, «gràcies a la col·laboració que també tenim amb Temporada Alta en ocasions passen pel centre actors, productors o altres representants de l´escena artística, per compartir les seves experiències amb els estudiants, normalment en forma de xerrades».
Un cop s´havia decidit concretar la col·laboració entre l´Ajuntament i el Sobrequés en la incorporació d´un professional del cinema perquè fes unes classes als alumnes durant un curs escolar, faltava decidir la persona concreta: «També vam tenir clar que havia de ser un director que fos de Girona i es va plantejar el nom de Pere Vilà, a qui jo ja coneixia i que ja havia desenvolupat alguns projectes amb estudiants». Pere Vilà (Girona, 1975), que es va formar amb Joaquim Jordà, ha dirigit nombrosos curtmetratges i cinc llargmetratges: Pas a nivell (2007), La lapidation de Saint Étienne (2012), La fossa (2014), L´artèria invisible (2015) i El vent és això (2018); La lapidation de Saint Étienne va rebre el premi Fipresci al Festival de Cinema de Valladolid.
El projecte inicial pretenia que la presència de Pere Vilà al centre, i les seves aportacions, proporcionessin un acabat més professional als curtmetratges dels alumnes. Però aviat es va veure que les coses serien diferents que en altres cursos: «El rodatge de la pel·lícula ha estat la culminació de tot un procés que va començar en les classes teòriques que ens feia», comenten Paula Comas i Mario Rebugent. En aquest sentit, recorden les primeres sessions en les quals «ens projectava fragments de pel·lícules, moltes de cinema alternatiu, o independent, que després ens comentava, i amb les quals ens demostrava que hi havia moltes maneres diferents de mirar a través de la càmera, més enllà de les habituals al cinema comercial o més convencional». De fet, Pere Vilà apunta que el seu objectiu era precisament «estimular la mirada cinematogràfica els alumnes».
Una idea molt potent
Amb aquest nou bagatge, els estudiants van començar a aportar idees per als diferents curtmetratges que s´haurien de rodar, per grups. El procés era similar al d´altres cursos, però aquesta vegada també va ser diferent. Com explica Cumeras, «a mesura que anàvem llegint les propostes, ens adonàvem que agafava cos una idea molt potent, relacionada amb els trastorns alimentaris, i que a més generava una especial sensibilitat entre els alumnes del centre perquè n´hi havia alguns d´afectats». «En aquella pluja d´idees que vam fer, n´hi havia una de molt forta, que era la relacionada amb els trastorns alimentaris, a partir de diverses propostes», confirmen Paula Comas i Mario Rebugent.
Va ser llavors quan es va plantejar la possibilitat de fer un llargmetratge. «I si ens la juguem?, ens vam preguntar», relata Joan Cumeras. Però fer un llargmetratge requeria un equipament tècnic del qual el centre no disposa, i això volia dir diners per llogar-lo: «Vam decidir buscar noves aportacions econòmiques i vam parlar amb diferents departaments de la Generalitat, amb Temporada Alta... Fins i tot ens va acabar ajudant el productor de cinema Pere Portabella». D´aquesta manera van reunir els 30.000 euros que ha acabat costant el llargmetratge, tenint en compte, això sí, que els professionals que hi han participat o no han cobrat o han cobrat molt menys del que és habitual, i que a més els van aconseguir preus especials en el lloguer del material.
Un cop decidit que es faria un llargmetratge, d´una banda es va reunir l´equip professional que se n´encarregaria (director de fotografia, muntador, tècnics de so i llum, intèrprets...) i de l´altra els alumnes es van dividir en grups per treballar amb cadascun d´aquests professionals. Paula Comas i Mario Rebugent van formar part de l´equip que es va encarregar de la direcció i del guió de la pel·lícula, i es mostren encantats de l´experiència: «Ens ha sorprès sobretot la feinada que hi ha al darrere d´un llargmetratge i que no es veu». Comenten, per exemple, «la importància de l´script, una figura que pràcticament ningú no sabíem que era, o com s´han de coordinar els responsables de fotografia amb els de so i els actors a l´hora de col·locar llums, micros i interpretar sense generar interferències entre ells».
Els dos exalumnes del Sobrequés remarquen igualment la implicació que van notar en tots els seus companys que participaven en el projecte: «Tothom estava molt implicat i va ser una experiència molt positiva, perquè encara que segon de batxillerat és un curs dur, amb molta feina, i molts exàmens, aquesta pel·lícula era un al·licient tan gran que compensava per tots els esforços extra que vam haver de fer». De fet, tant Paula Comas com Mario Rebugent han decidit continuar en aquest món un cop han deixat l´institut: ella s´ha agafat un any sabàtic per perfeccionar el seu anglès i fer «una immersió de cinema, mirant tantes pel·lícules i sèries com puc, i estudiant teoria pel meu compte» abans d´anar-se a formar en cinema en algun centre el curs que ve; i ell rep classes d´interpretació a l´escola de Nancy Tuñón, i forma part de la compayia teatral Log Out de Girona.Estrena amb èxit
«El vent és això» va ser estrenada la setmana passada al cinema Truffaut de Girona, dins del projecte A TEMPO, Arts i formació, de Temporada Alta. Joan Cumeras es mostra especialment satisfet per la resposta que va rebre la pel·lícula, i en posa dos exemples: «D´una banda, l´alcaldessa em va confessar que estava al·lucinada del resultat que havíem aconseguit i que vist com havia anat tot estava disposada a continuar col·laborant amb nosaltres; de l´altra, una psicòloga que des de fa quinze anys tracta persones amb trastorns alimentaris ens assegurava que mai no havia vist res que exposés el problema de manera tan clara, i que fins i tot havia arribat a entendre coses que no havia pogut entendre quan li havien explicat les persones que tracta».
De fet, Cumeras assegura que el resultat final de la pel·lícula, una ficció basada en experiències reals, «és dur, incòmode, sense concessions, perquè els estudiants són directes, no estan per amagar les coses». Vilà, en una recent entrevista al Diari de Girona, precisava que la pel·lícula tractava aquesta matèria «des d´un punt de vista emocional, amb tot els seus dubtes, pors i pànics», i que «entre els alumnes que formaven el grup de guionistes hi havia dues noies amb trastorn alimentari. Tot el que està bolcat a la pel·lícula en gran part es basa en les emocions que ens transmetien elles».
El mateix director del Sobrequés admet que «El vent és això» no és una pel·lícula comercial, però afegeix de seguida que tampoc no era el seu objectiu. El film formarà part de la programació de la propera edició de Temporada Alta, s´està intentant que es projecti en algun altre certamen o festival, i es posarà a disposició dels centres educatius de les comarques gironines: «Hem elaborat un material pedagògic perquè la pel·lícula pugui servir per abordar a les aules els trastorns alimentaris».
Afavorir a través del cinema aquesta anàlisi d´un problema concret s´emmarca en un dels objectius que tenia Pere Vilà quan es va afegir al projecte: «L´espectador teatral està acostumat a tot tipus de llenguatge teatral, però l´espectador de cinema, no. Aquest buit és el que intentem omplir: acostumar-los a un cinema que faci reflexionar, que els faci adquirir criteri propi». També hi van influir la seva vocació pel treball en equip i a més que «vaig trobar un altre il·luminat com jo, en Joan Cumeras, amb ganes de fer una cosa que no s´ha fet mai: involucrar els nanos en un projecte de cinema».
Cumeras està encantat amb el resultat final de la pel·lícula, i amb tot el procés que es va seguir al centre per arribar-hi. Però també confessa que els va suposar moltíssima feina. És per això que aquest curs els estudiants de segon de cultura audiovisual de l´Institut Sobrequés de Girona tornaran a fer curtmetratges. L´any que ve, si tot va bé, tornaran a treballar amb professionals en un llarg.
