Tinc la sort de viure en un dels països més amigables del món, on tothom és el teu amic fins que els demostris el contrari». Marta Pascual descriu d´aquesta manera la relació amb les persones que ha conegut a Austràlia, el país on ha viscut dos anys i mig abans d´emprendre, fa uns dos mesos, un viatge que ja l´ha portat, sempre sense agafar avions, d´Indonèsia fins a Mongolia (passant per Java, Sulawesi, Borneo, Malàisia, Singapur, Brunei, Tailàndia, Laos i Xina), i que continuarà per indrets com Kazakhstan, Kyrgistan, Kashagar, Tajikistan, Uzbekistan, Turkmenistan, Iran, Geòrgia, Azeirbaijan, Ucraïna i Rússia. «I a partir de Rússia serà qüestió de creuar Europa de nord a sud fins arribar a Girona». Aquest periple de gairebé un any i que en fa més de dos que prepara no s´acabarà a Girona, en absolut, només hi farà una visita: tot plegat li servirà com una mena d´any sabàtic i també per treballar en projectes fotogràfics personals. Perquè la seva intenció és «millorar el meu portafoli de fotoperiodista per poder trobar una feina en un mitjà estatal o nacional, i si fos en l´àmbit internacional ja seria fantàstic, quan torni a Austràlia».
Aquell país amigable, per tant, continua essent el lloc on vol viure de moment Marta Pascual Juanola, de 24 anys, «nascuda i criada a Girona ciutat», i que abans d´iniciar la seva actual aventura residia a Mandurah, una localitat costanera situada a 72 kilòmetres al sud de Perth, la capital de l´estat d´Austràlia occidental i la quarta ciutat més poblada del país, amb més d´un milió i mig d´habitants. Marta Pascual va estudiar primària al Col·legi Migdia, secundària a l´Institut Montilivi i es va graduar en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. «També vaig fer tot un curs sencer a la Universitat de Bergen, a Noruega, a través d´una beca Erasmus». I afegeix sobre aquella estada que «em venia de gust descobrir els països escandinaus i viure un any sencer en un dels països més freds d´Europa. Va ser una experiència inoblidable!».
Acabada la carrera, durant la qual va col·aborar amb mitjans com BRAVO! Girona, Televisió de Catalunya i el diari noruec Studvest, va decidir traslladar-se a les antípodes, per motius diversos: «Vaig escollir Austràlia perquè la meva parella és d´allà. També em venia de gust descobrir les nostres antípodes i practicar l´anglès lluny de casa. I a més no havia viatjat mai fora d´Europa, i em venia de gust visitar un altre continent».
Marta Pascual es va traslladar a Austràlia el juliol del 2015 amb la intenció de fer-hi pràctiques de periodisme: «Des que vaig començar la carrera que havia volgut dedicar-me a l´àmbit del periodisme internacional i les corresponsalies, i vaig considerar que tenir experiència treballant a l´estranger em seria útil en un futur». Uns mesos abans de marxar cap a Perth, «vaig emparaular les pràctiques amb el diari Fremantle Herald.
Tanmateix, eren unes pràctiques no remunerades, per tant vaig haver de trobar una feina a temps parcial en dues cafeteries per poder-me mantenir a mi mateixa. Al cap d´uns mesos d´acabar les pràctiques, però, vaig trobar feina com a periodista al diari The Perth Voice i posteriorment al Mandurah Mail».
L´experiència prèvia en mitjans d´informació noruecs i catalans li va facilitar l´accés a la feina, però en canvi «trobar allotjament sí que va ser més complicat, perquè els lloguers a Austràlia són bastant cars, al voltant dels 800 euros al mes per un pis o casa petitona. Per sort, vaig poder residir temporalment amb la família de la meva parella fins que vaig poder llogar una habitació assequible en una casa compartida».
Quan se li demana si el trasllat a Austràlia és definitiu o provisional, Marta Pascual admet que «em faig aquesta pregunta a mi mateixa cada dia. Potser la millor manera de respondre-la és dient que és un trasllat sense data de tornada. No descarto tornar a Catalunya en un futur, però tampoc descarto quedar-me a Austràlia per sempre, sobretot ara que en tinc la residència». De fet, assegura que li agradaria, algun dia, tornar a Girona per jubilar-se («m´agradaria poder gaudir de la meva ciutat quan tingui tot el temps del món per fer-ho»), però no té pressa: «No em penedeixo de tot el que he après i viscut a Austràlia. I sobretot de les oportunitats que m´ha aportat professionalment».
Des que hi va arribar, Marta Pascual ha treballat en tres mitjans: «Els primers dos diaris per als quals vaig treballar eren menys convencionals que Mandurah Mail. The Perth Voice i Fremantle Herald s´especialitzen en un periodisme més subjectiu i crític, sobretot pel que fa als ajuntaments i el govern estatal. Personalment, no és gaire el meu estil de periodisme però va ser una experiència molt interessant per experimentar amb un format diferent i veure quin tipus de periodisme volia fer; a Catalunya segurament els crucificarien per fer una premsa massa groga. El Mandurah Mail és un mitjà bastant més convencional, que forma part del grup editorial Fairfax Media i que es podria comparar amb el Diari de Girona, ja que s´especialitza en notícies de Mandurah i voltants, la segona ciutat més gran fora de l´àrea metropolitana de Perth». Tots tres mitjans, això sí, es publiquen només un cop a la setmana, un fet «molt comú a Austràlia quan no són diaris estatals».
Marta Pascual escriu i fa fotografies: «Tot i que m´encanta escriure des que era molt petita, em sento més còmode fent fotografies, tant perquè em puc expressar més fàcilment en un mitjà audiovisual com pel fet que tot i dominar l´anglès continua sense ser la meva llengua materna». I això que els idiomes es troben entre les coses que més li agraden: va aprendre noruec i està estudiant àrab, una de les activitats que li ha permés conèixer persones a Austràlia: «N´he conegut tant a dins com a fora de la feina, tot i que he d´admetre que el periodisme ho posa molt fàcil. Però a principi de viure a Austràlia vaig treure´m un curs de barista i vaig començar a fer classes d´àrab, fet que també em va ajudar a conèixer gent. La manera de socialitzar-se és bastant semblant, ja sigui anar a fer un parell de cerveses després de la feina, prendre un cafè el cap de setmana o anar a un concert plegats».
En aquest sentit, Marta Pascual assegura que «tot i que hi hagut dies més fàcils que d´altres, considero que ha estat bastant fàcil aclimatar-se a la vida a Austràlia, fins i tot a conduir per l´esquerra. A nivell personal, l´única cosa a la que encara no m´he acostumat és a que el Nadal caigui a l´estiu». No ha estat tan senzill a nivell professional: «Treballar com a periodista en un país que no és el teu és sempre complicat. Havent estat a Austràlia només dos anys i mig, costa molt tenir els mateixos coneixements de la cultura i la història local que un periodista que hi hagi viscut tota la vida. Hi ha infinitat de noms d´atletes, polítics i celebrities que no has sentit mai de la vida, i centenars de fites històriques que mai no s´han publicat en diaris europeus. Però em considero molt afortunada d´haver treballat en redaccions on he comptat amb el suport tant d´editors com de companys de feina, fet que m´ha facilitat poder-me acostumar a la vida professional del país més fàcilment».
La feina de periodista li ha dificultat poder conèixer més a fons Austràlia, perquè «desafortunadament, molts caps de setmana em toca treballar, ja sigui per cobrir esdeveniments esportius, o altres notícies». Ara bé, «sí que intento trobar un moment per descobrir millor el país, sobretot sempre que tinc vacances de la feina». I quan se li demana què és, de tot el que hi ha conegut, el que creu que cridaria més l´atenció dels gironins que hi anessin, apunta que «amb una població de només 24 millions d´habitants en un país de 7,7 milions de quilòmetres quadrats, Austràlia té molts i molts quilòmetres de no res. La majoria de la població viu a prop de la costa en barris residencials de cases, de manera que a part de les grans ciutats, no hi ha gairebé blocs de pisos. Això vol dir que molt sovint cal agafar el cotxe per anar a qualsevol lloc, ja que les ciutats s´estenen en infinitat d´urbanitzacions. Però també té el seu costat positiu, la major part de la gent viu molt a prop d´espais verds, on no és inusual entrar en contacte amb la fauna local, sobretot els cangurs»
En un d´aquests espais de no res, Marta Pascual va fotografia un cartell que reproduïm en aquest reportatge (Caution nudists crossing), i que té una curiosa història al darrere: «El cartell el va crear el fill dels amos de la gasolinera d´Amelup, un poble rural petitíssim, a prop de la serralada d´Stirling. La carretera del davant de la gasolinera se solia fer servir per dur les ovelles cap a esquilar un cop acabades de pasturar, de manera que en un dia qualsevol passaven d´un costat de la carretera a l´altre primer amb llana i, unes hores més tard esquilades (o ´despullades´). El fill de la família, que era artista, ho va trobar molt graciós i va fer el cartell de broma. És a dir, que els nudistes serien les ovelles acabades d´esquilar que creuen la carretera despullades. Els turistes ho van començar a trobar molt curiós i la família va començar a fer broma dient que si s´esperaven una mica veurien passar ´els nudistes´».
