27 de abril de 2018
27.04.2018

Albert Serra, quinze anys de cinema amb firma

El cineasta de Banyoles rodava l´any 2003 el musical «Crespià. The film, not the village», el seu primer llargmetratge; des de llavors, s´ha convertit en un cineasta reconegut a nivell internacional i que és guardonat i reclamat per festivals i institucions culturals de prestigi

03.05.2018 | 06:57

Fa quinze anys, Albert Serra (Banyoles, 1975) dirigia Crespià. The film, not the village, una particular pel·lícula musical que retratava una setmana d´estiu en un poble, mostrant de manera desenfadada a estones, amarga d´altres, escenes quotidianes de la vida rural. Aquell film rodat de manera amateur i amb intèrprets no professionals es va estrenar uns mesos més tard, el febrer del 2004. En un reportatge signat per Pep Prieto que va publicar llavors el Dominical del Diari de Girona, Serra ja deixava clar que no es tractava d´un cineasta convencional: «D´aquí a uns anys ningú veurà Kubrick o Coppola, però tothom veurà Crespià i se´n recordarà del cinema de Curtis Harrington» (director nord-americà que es va especialitzar en cinema experimental i de terror). Quinze anys després, Albert Serra continua assegurant aparentment convençut que el seu cinema serà més vist que el de Kubrick i Coppola (ho diu a l´entrevista que hi ha sota aquestes línies), però el seu currículum ha canviat considerablement: les pel·lícules que ha dirigit (una desena) l´han convertit en un cineasta reconegut en l´àmbit internacional, guardonat i reclamat per institucions culturals de primer ordre, com el Festival de Canes, la Tate Modern de Londres o la Documenta de Kassel.
De fet, Albert Serra acaba de dirigir al gran teatre alemany Volksbühne, de Berlín, una obra seva, Liberté, protagonitzada per dos actors gaitrebé mítics: Ingrid Caven, descoberta pel mateix Fassbinder, i Helmut Berger, un dels actors fetitxe de Visconti. I a La mort de Lluís XIV (2016), l´última pel·lícula que ha estrenat, va comptar com a protagonista amb Jean Pierre Léaud, que va saltar a la fama amb només 14 anys quan va protagonitzar Els 400 cops de Truffaut.

El cineasta de Banyoles va atreure l´atenció de la crítica amb Honor de cavalleria, inspirada en el Quixot.

Malgrat aquest prestigi, malgrat aquesta relació amb noms tan prestigiosos de l´escena cultural internacional, malgrat la seva presència en fòrums molt influents, Albert Serra no ha perdut la manera de ser que ha mostrat des dels seus inicis en el món del cinema: proper, convençut d´allò que fa, vehement i sense pèls a la llengua a l´hora de dir allò que pensa (o no ho pensa però ho diu). A més està sempre disposat a participar en activitats culturals a casa seva, com ho demostra la seva intervenció en convocatòries diverses a les comarques gironines, del Festival Pepe Sales a una xerrada sobre Tomàs Mallol, passant per una conferència sobre la seva relació amb la tècnica a la seu gironina del Col·legi d´Arquitectes. Ho va tornar a evidenciar la setmana passada, quan va fer una xerrada al CaixaForum Girona en la qual va donar algunes claus sobre el seu cinema.

Una escena d´El cant dels ocells (2008), la particular visió d´Albert Serra dels Reis d´Orient

«Jo estic molt atent, quan miro les pel·lícules», assegurava en aquella xerrada Albert Serra, que tot seguit apuntava que «la gent no acostuma a estar tan atenta...». I reblava el comentari afirmant que «malgrat l´estupidesa i la distracció de la gent hi ha la possibilitat de gaudir de l´experiència cinematogràfica».

Els espectadors de cinema no van ser l´únic blanc dels seus comentaris crítics, en aquell acte. Tot i acabar de dirigir un muntatge en un dels més prestigiosos teatres d´Alemanya, o precisament per això mateix, Albert Serra admetia que «sempre he tingut odi cap a la gent del teatre, i ara a Berlín he vist que era força justificat». Segons ell, «es tracta de gent que es considera ungida per l´esperit». I no passa només a Alemanya, al seu parer: «Tot el teatre que es pot veure ara a Barcelona o a Madrid, aquestes ciutats provincianes, és molt pitjor que el que s´hi podia veure fa vint o trenta anys».

En general els actors no ha estat mai sant de la devoció d´Albert Serra. I en aquella xerrada justificava el «menyspreu» que sent per ells en la «vanitat» que, segons ell, «senten en saber-se filmats». De fet, afegia que s´ha d´anar amb compte amb els actors perquè «tenen els impulsos més baixos i seran els primers a trair-te». Malgrat això, el cineasta considera que l´actor és el «centre» de la pel·lícula, encara que per a ell té molta importància el muntatge: «Quan estàs rodant no saps exactament què pot sortir, i sempre et pots trobar sorpreses». En el seu cas, apunta que afavoreix la presència d´aquestes «sopreses»: «Si estic mirant els actors mentre rodem, procuro no escoltar allò que diuen; i si els escolto, em giro d´esquena per no veure´ls».

Albert Serra dirigint Jean Pierre Léaud a La mort de Lluís XIV (2016).

Albert Serra, que mostra un respecte reverencial per la bona literatura i que creu que és més interessant l´art contemporani que el cinema d´avui, és autor d´una obra molt personal amb títols com Honor de cavalleria (2006), El cant dels ocells (2008), Els tres porquets (2013), Història de la meva mort (2013) i La mort de Lluís XIV (2016), entre d´altres. Un cine, per descomptat, molt llunyà del convencional: «El cinema actual ho simplifica tot, es pensa que els espectadors són nens i que se´ls ha d´explicar tot», comenta. En canvi, ell reivindica l´«ambigüitat» de les imatges i assegura que «en pel·lícules com Història de la meva mort he creat imatges inèdites, o almenys algunes atmosferes que no s´han vist mai enlloc». Ell és, afegeix, «anti-cine acadèmic», de manera que quan veus segons quines escenes de pel·lícules seves «no tens ni idea de què has de pensar, no tens res a què agafar-te; són sensacions, una mena de joc sofisticat; has d´estar molt atent, per entendre que no entens res».

«Tot això és molt divertit de filmar», conclou Albert Serra, reivindicant l´esperit lúdic que, assegura, continua essent l´arrel de la seva trajectòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema