«Els sindicats defensen els que tenen feina en perjudici dels que estan a l'atur»

Ens hem d'acostumar a ser una mica més pobres?

No.

Però tornaran aquells cicles llargs de vaques grasses?

Depèn. La clau és la productivitat. Els salaris estan per damunt de la productivitat. Quan el que l'empresari ha de donar és superior al que el treballador reporta, o l'acomiada, o si no pot, tanca i els acomiada a tots. Abans l'opció fàcil era devaluar la moneda, que suposava empobrir a tothom simultàniament. Ara empobrir suposaria baixar tots els salaris, cosa que tindria greus problemes socials.

I quant temps tardarà a arribar l'Espanya competitiva?

Si s'hagués començat el 2007, quan va començar tot el xou, avui dia estaríem veient resultats. Segurament hi hauria atur, com a tot el món, però sense disparar-se com ho ha fet per tercera vegada en la democràcia. Hi ha reformes que tindran efectes a molt llarg termini, com l'educativa. Passaran anys fins que els nens actuals siguin treballadors. I altres, com la laboral, el sistema financer o la funció pública, tenen efectes immediats.

Vaja, que les taxes d'atur tardaran a donar un respir.

Els empresaris no contracten treballadors que podrien contractar perquè pensen que, si no funcionen, és massa car acomiadar-los. És un factor, clarament. Però no l'únic. Moltes empreses no contracten perquè no tenen accés al crèdit o els falta un producte competitiu.

Amb tot el que està caient, no era esperable que es donés aquesta fractura social?

No sé si estem vivint una crisi social. Hi ha una crisi econòmica i un descontentament generalitzat de la gent afectada. No sé veure la fractura social. Si la passada vaga de funcionaris és una prova, no sembla que el descontentament social sigui molt reivindicatiu. La repercussió va ser mínima.

L'hauríem de prendre com a exemple del que passaria en una vaga general?

No sóc expert en avaluar el sentiment de la societat. Sóc un expert en economia.

Doncs quina radiografia fa del comportament dels sindicats?

Em dóna la impressió que creuen que tenen més poder del que tenen o avaluen el descontentament social de manera superior al que hi ha en realitat. L'evidència és que aquesta setmana no els han seguit.

El problema són les subvencions?

El problema és que no semblen defensar la classe treballadora, sinó els que tenen feina en perjudici dels que estan a l'atur i, particularment, els joves, les dones d'una manera desorbitada, i de tota la gent de 40 anys i escaig que cada vegada que van a l'atur sembla que és de manera irreversible. Els sindicats haurien de tenir més cura en defensar-los, encara que en aquest moment no siguin treballadors.

Segueix sent eurofòbic?

No sóc eurofòbic. El 98 vaig dir que estava en contra de l'euro, fa 12 anys. I una de les raons era que podia passar el que exactament està passant. Una crisi a la perifèria, que els països del sud no fessin els deures fiscals, una crisi asimètrica -que Espanya estigui en crisi just quan Alemanya ja no-, amb les tensions a l'hora de decidir la política econòmica. Que a alguns països els interessés depreciar la seva moneda i no poden fer-ho. No era eurofobia, sinó una anàlisi correcte. Dit això, sortir de l'euro seria un error.

Però, és desgavellat pensar en la fi de l'euro?

Seria un error catastròfic. La moneda no es pot canviar cada deu anys. Ara que la tenen cal fer les reformes que permetin viure a l'euro. Ens agradi o no, siguem de dretes o d'esquerres, globofòbics o globòfils, els mercats tenen lleis. Si no vols tenir atur, o bé s'ajusta l'oferta o la demanda o el preu. I com no pots alterar el preu amb tipus de canvi fixos, no queda més remei que una economia extraordinàriament flexible.

Amb l'exhaustiu control, precisament, de la zona euro, d'alguna manera Espanya està pseudointervenida?

No diria intervenció. Formar part de l'euro no significa tenir monedes maques dissenyades a Europa, institucions modernes i happy flowers, sinó comprometre's a seguir les regles del pacte d'estabilitat. I Espanya se les va saltar. Una d'elles era mantenir el dèficit per sota del 3% del PIB i Espanya té l'11%. En el moment en què et fiques voluntàriament en un club internacional, els membres de la resta del grup intervenen per avisar-te que no compleixes les regles, igual que tu intervens en ells.

Al mig s'ha colat l'etern debat sobre els futbolistes. Són sous astronòmics o d'acord amb la seva productivitat?

Les dues coses. Sous astronòmics, alguns justificats. El mateix que en qualsevol altra empresa. Si per construir el millor equip del món has de pagar grans salaris, els pagues. Si no el construeixes, no tens beneficis, i els pagues, has fet el tonto.

Són comparables amb les pensions dels banquers?

Sé els sous de can Barça, però no tinc ni idea de quines són les pensions dels banquers.

83 milions la del conseller delegat del Santander.

No sé si és molt ni poc. Pregunti-li a en Botín, que és qui li paga. És una empresa privada i veuran si la productivitat d'aquest senyor és prou alta com per justificar-la.

A Espanya li hagués anat millor amb un model de lideratge col·lectiu a imatge del Barça?

[Riu] És veritat que el Barça ha estat ben liderat, però no posaràs en boca meva... [riu de nou] que Europa i Espanya havien d'haver estat liderades com el Barça.

Redueixo la pregunta. A la societat li falta lideratge?

Sí. La falta de lideratge és un dels problemes d'Espanya. Un bon líder, com un bon metge, no és el que manté que no passa res quan hi ha un tumor que es detecta clarament en les proves i et recepta una aspirina. Un bon metge et diu quin és el problema i et tranquil·litza amb la solució: cirurgia, quimioteràpia, ràdio i un 92% de possibilitats de cura en sis mesos. Aquí es va negar la crisi, després es va diagnosticar malament, massa vegades es va parlar de brots verds que no eren enlloc. Quan el líder s'equivoca sistemàticament i tothom veu que està mentint, la gent deixa de confiar-hi.

Hi ha brots verds ara amb les reformes plantejades?

No. És molt important que hi hagi un canvi d'actitud. Que s'hagi detectat que el problema és greu, d'oferta i no de demanda, que cal arreglar la productivitat i el dèficit que està marcant la capacitat dels espanyols per demanar crèdit. No són brots verds i queda molt camí, però es va en la bona direcció. La part negativa és l'excés d'electoralisme i les ganes de posar pals a les rodes per part de l'oposició per guanyar vots. És el moment d'anar junts.

Hem de creuar els dits?

Creuem els dits.