La llei de Fundacions Bancàries i Caixes d' Estalvis, que acaba d'entrar en vigor i que obligarà les caixes de certa grandària (totes menys dues) a convertir-se abans que acabi aquest any en una nova figura anomenada "fundació bancària", suposa la definitiva empenta legislativa per a la "italianització" del sector de les caixes d'estalvis espanyoles, que fins a l'actual crisi econòmica va representar una mica més del 50% del negoci financer estatal.
La nova norma -i fins i tot en determinats aspectes algunes de les anteriors que es van dictar en plena crisi financera- segueix el model de transformació de les caixes d'estalvis que Itàlia va posar en marxa el 1990 amb l'anomenada "Llei Amato-Carli" i algunes directives i decrets posteriors.
Fins el 2010, Espanya comptava amb 45 caixes d'estalvis en un país que va en arribar a tenir 80 en el passat. En tres anys, les 45 caixes espanyoles s'han reduït a 21. Les 24 restants no han pogut sobreviure a la crisi i han desaparegut. Són les 21 supervivents les que -amb l'excepció de dues minúscules, que seguiran sent caixes- s'hauran de reconvertir abans de final d'any en fundacions bancàries. D'aquestes 21 caixes que han aconseguit perdurar després del "terratrèmol" financer, només 7 lideren i mantenen la majoria de control en els seus respectius negocis financers. Es tracta de la catalana La Caixa, que és hegemònica a Caixa Bank, la biscaïna BBK a Kutxa Bank, l'aragonesa Ibercaja a Ibercaja Banco, la malaguenya Unicaja a Unicaja Banco i l'asturiana Cajastur a Liberbank, juntament amb les petites caixes Caixa Ontiyent (Comunitat Valenciana) i Caixa Pollença (Balears). Caja Murcia va perdre l'any passat la condició de major accionista del banc BMN en benefici del fons estatal FROB.
La "Llei Amato", que va entrar en vigor el 30 de juliol de 1990, va suposar -com pretén l'actual norma espanyola- que les caixes italianes escindeixin la seva activitat en dues entitats diferents: el negoci financer de les caixes es va traspassar a una societat anònima bancària i les funcions socials de les caixes es van reorganitzar amb el caràcter de fundació. La justificació -igual que ara a Espanya- va ser que les caixes, en no tenir accionistes ni disposar d'una configuració com a societat mercantil, estaven impossibilitades, atès que no tenien accionistes, per recapitalitzar-se mitjançant ampliacions de capital per fer front a períodes de dificultat financera i tensions de solvència.
El traspàs del negoci financer a un banc (a una societat anònima filial o participada) havia de permetre, segons el parer del legislador, la captació de capitals en cas de crisi, les fusions i altres operacions corporatives i dificultar la politització de la gestió financiera. De la mateixa manera que ara a Espanya, tota aquesta transformació radical d'un model vigent des de feia diversos segles es va plantejar com una opció voluntària però va acabar sent un imperatiu legal.
El 18 de novembre de 1994 es va fer un pas més a Itàlia amb l'anomenada "Llei número 474" i la també coneguda com "directiva Dini", que va forçar les noves fundacions a reduir la seva participació en els bancs. La justificació va ser propiciar una diversificació del patrimoni de les caixes i fer-les menys dependents dels seus negocis bancaris.
El tercer pas es va donar amb el "Decret-Llei Ciampi" (1998) i amb un altre decret legislatiu de 1999 amb què es va prohibir que les fundacions tinguessin posicions majoritàries en els bancs als quals s'havien transferit els seus negocis financers.
A Espanya, l'actual llei incorpora incentius i elements dissuasoris per tal que les caixes redueixin de manera progressiva el seu actual pes accionarial als seus bancs, a l' imposar-los majors exigències regulatòries si una caixa o diverses que estiguin aliades superen el 30% de participació i encara més rigoroses si superen el 50%. Al final, el legislador espanyol va renunciar a la seva voluntat inicial d'abocar de forma més determinant a les caixes a disminuir el seu pes accionarial en les seves filials bancàries.
En l'avantprojecte de la llei es prohibia a les caixes que poguessin acudir a les ampliacions de capital futures dels seus bancs per mantenir o augmentar la seva quota accionarial. Ara sí se'ls permetrà aquest tipus d'operacions, encara que en els consells i en les juntes generals dels seus bancs les accions que adquireixin les caixes partícips mitjançant futures subscripcions d'ampliacions de capital (no així les que disposin a resultes de la fundació del banc) no tindran dret de vot en el tram en què amb elles les caixes sobrepassen el 49,99% de les accions totals de l'entitat bancària.
A Itàlia, encara que hi va haver voluntat expressa que les caixes no tinguessin participacions majoritàries i de control en els bancs, l'experiència indica que, tot i amb percentatges baixos, continuen dominant alguns grups bancaris rellevants. L'exemple que sempre es cita és el d'Unicredit, la principal entitat italiana, i en la qual les antigues caixes del país, amb l'11%, encara mantenen el control.
Les caixes d'estalvis espanyoles van sorgir a partir de 1834, però segons l'experiència dels monts de pietat, l'origen del qual es remunta al segle XVIII, les caixes ja eren fundacions abans de l'actual llei. Segons la definició de la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (CECA), les caixes d'estalvis són "entitats financeres sense ànim de lucre" constituïdes com "fundacions de naturalesa privada" i "amb finalitat social".
