Espanya està obligada a emprendre una transició cap a una economia de mercat transparent i competitiva, assegura Luis Garicano (Valladolid, 1967), l'economista que va explicar l'abast de la crisi a la Reina Isabel II d'Anglaterra, va intentar guiar la reforma laboral de Zapatero i aconsella a Rajoy situar Espanya en el camí del creixement en el qual estava el 2000 amb una aposta per la innovació i la creativitat. Catedràtic de la London School of Economics, Garicano lamenta la curtesa de mires dels polítics, critica sense miraments el model educatiu espanyol i proposa per al conflicte català una sortida similar a la del Quebec.

Espanya està en risc de convertir-se, en trenta anys, en la Veneçuela d'Europa, però també té l'oportunitat d'arribar a ser la Dinamarca del Sud. Deú n'hi do...

El perill prové en la pèrdua de confiança dels ciutadans en el sistema. La barreja del capitalisme d'amics amb el missatge populista que ens roben els polítics pot arribar a ser molt perillós.

Quin és el pas fonamental que caldria fer per arribar a ser la Dinamarca del Sud?

Els pilars del creixement econòmic són el capital humà, la formació i les institucions. L'alternativa passa per millorar les institucions i invertir en formació. Si fem això, no hi haurà cap problema perquè Espanya es converteixi en la Dinamarca del Sud.

Quin és el model d'institució que proposa?

Institucions que siguin realment independents i que compleixin unes regles del joc més neutrals i clares perquè es compleixin.

Es tracta també d'aprimar l'administració pública?

Sí. A Espanya fa falta menys, però millor Estat. Cal suprimir les diputacions i els ajuntaments no poden tenir menys de 20.000 habitants. Aquest seria un pas per sortir de la crisi.

Parla d'un creixement per crear ocupació?

Efectivament. Espanya no sol crear ocupació si el creixement no està en un 1,7 per cent. Ningú està pensant que creixerem així en el futur proper, així que seguirem tenint problemes per crear ocupació.

En quina mesura afecta la mala formació dels espanyols en aquest repte de crear ocupació?

Afecta d'una forma decisiva. En la crisi s'han destruït gairebé quatre milions de llocs de treball i la major part dels que s'han quedat sense feina són persones sense educació universitària.

També hi ha molts universitaris sense feina o en subfeines.

Aquest és un altre problema relacionat amb l'escassa aposta pel capital humà que tenim ja format, el model dual de mercat laboral i que no s'està creant ocupació. Els principals protagonistes de la destrucció de l'ocupació a Espanya són aquells que es van posar a treballar en la construcció i ara no tenen la formació que requereix l'economia del coneixement.

No considera vostè, que és catedràtic en la London School of Economics, que la principal revolució pendent que té Espanya és precisament la de l'Educació?

Aquesta és la clau de tot. Tenim encara un model educatiu propi d'una societat industrial, on es requereix que la gent memoritzi i obeeixi. L'economia del coneixement no és memoritzar ni obeir. A Espanya fa falta un model educatiu creatiu que ensenyi la gent a buscar-se la vida.

Considera que és un problema que els nostres governants ?siguin en gran part opositors?

Sí. Gairebé tota la classe política d'aquest país està formada per opositors. És una casta no representativa de la nostra societat. Però en certa mesura és normal.

Per què?

Perquè els alts càrrecs del Govern, començant pel president, estan molt mal pagats. Fan el salt del funcionariat a la política amb la seguretat de poder tornar sempre als seus anteriors llocs de treball. Els opositors són generalment persones conservadores i menys predisposades al canvi.

Com els catedràtics que aconsegueixen la seva plaça a la universitat?

Tot és el mateix. Espanya ha de tendir a canviar aquest model i la seva mentalitat perquè el mèrit, el treball i la innovació siguin el camí a la riquesa i a l'èxit social i personal. Que ningú es cregui que té el seu lloc guanyat per aprovar un examen sense després reciclar-se.

Tan poc nivell en termes d'estudis a l'estranger tenen els membres dels governs de Rajoy i Zapatero?

És que reuneixen aquest perfil de funcionari. Amb molt poques excepcions són persones que han passat la seva vida en el mateix lloc, poc dinàmiques. Se salven al Govern de Rajoy Wert i De Guindos, però en general són executius amb poca visió internacional per a un món tan globalitzat.

Quines conclusions ha tret vostè de la seva experiència d'explicar l'abast de la crisi econòmica a la reina d'Anglaterra i a Zapatero?

La Reina, després d'explicar-li la crisi, em va fer una de les millors preguntes que m'han fet mai.

Què li va preguntar?

Em va dir: "Si això és tan greu, com és possible que no ens n'adonéssim abans per posar-hi remei?".

Per què no ens en vam adonar abans?

A Espanya hi havia molta consciència que la bombolla immobiliària esclataria. Del que no s'adonava ningú era de la veritable fragilitat del sistema financer, sistema molt fort, al qual ningú volia dir que no. No es va saber i no es va voler veure la gravetat del que s'acostava.

I amb Zapatero va tractar la reforma laboral.

Sí, el problema de la dualitat al mercat laboral. Tenim un model dual de mercat laboral: uns tenen feina assegurada a llarg termini, i altres no tenen res, passen sense parar de subocupació a atur i d'atur a subocupació, sense possibilitat de sortida. La idea dels sindicats és que els fills es converteixin en els pares laboralment parlant. Empíricament, això és fals. El 40% dels joves que van entrar al mercat de treball als 20 anys segueixen, als 40 anys, amb contractes temporals. Això és econòmicament demencial i socialment injust.

Què proposa vostè?

Acabar amb els contractes temporals i substituir-los pel contracte únic. Un contracte que comença flexible, però que va incrementant la protecció amb cada any durant el qual es treballa.

Quan explicarà les seves receptes per sortir de la crisi a Rajoy?

Ja vaig estar amb Rajoy el setembre de 2012. A Rajoy li ha tocat una tasca difícil. El que li he deixat clar és que l'objectiu no és tornar al principi de la crisi, el 2008, es tracta de situar Espanya en el camí del creixement en el qual estava el 2000. La bombolla ens ha fet molt de mal i cal crear un creixement més nutritiu, sòlid i anar a poc a poc. Fa falta més innovació, més creativitat i més participació en l'economia global. Cal apostar per no tornar a crear-se problemes.

Què opina de l'augment de l'independentisme a Catalunya?

A mi m'agrada molt la solució donada al Quebec, que pel seu idioma, la seva cultura i les seves institucions, forma una nació dins del Canadà. Davant la situació actual de crispació, allò més sensat és seure a parlar i trobar una sortida al conflicte. El cafè per a tothom de García de Enterría mai ens deixa de perseguir. Espanya hauria d'utilitzar la demanda del poble català com una oportunitat per fer una vegada per totes la ?reestructuració de l'Estat autonòmic, que ja no funciona. Les autonomies, amb responsabilitat de despesa i no d'ingrés, no funcionen. No és només una qüestió que alguns els catalans se sentin oprimits.

Estan els catalans oprimits?

No, i la majoria no vol la independència. Per això cal acontentar aquest centre que se sent ofès. A ERC mai l'acontentaràs. El principal problema en aquest conflicte és l'enquistament de les posicions de cada bàndol, de CiU i del Govern de Madrid.