La negativa de Cristóbal Montoro a fer públiques les balances fiscals a la qual cosa s’havia compromès encén el debat sobre el dèficit fiscal català El nou model facilitarà «uns 350 números per regió, per a cada programa d'ingrés i despesa», diuen els seus autors
Girona acull avui la presentació de la metodologia que s’usarà per definir els «Comptes Públics Regionalitzats» que substituiran les conegudes com a balances fiscals, que permeten mesurar l'efecte redistributiu entre territoris de la política fiscal de l’administració central. Un dels experts als quals Hisenda ha encarregat el nou model, Ángel de la Fuente, serà l’encarregat de donar-ne els detalls durant la Trobada d’Economia Pública que se celebra a la Facultat d’Econòmiques. Aquest nou model arriba envoltat de polèmica, sobretot perquè el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va assegurar fa pocs dies que l’anterior model «en comptes de racionalitzar el debat», possibilitava un «ús indegut» que provocava que hi hagués ciutadans que «pensen que per raó de la balança fiscal que té el seu territori necessiten independitzar-se».
Les paraules de Montoro van generar un rebuig unànime en totes les formacions polítiques, a excepció del PP, que va assegurar que el nou mètode aportarà una «visió més real» per acabar amb la «manipulació perversa» de Catalunya. També des de l’àmbit acadèmic es va carregar contra el nou mètode, perquè trenca amb el consens sobre la matèria que hi ha entre els experts.
Tot i això els autors del nou mètode defensen que totes les dades seran públiques i que la Generalitat i els experts tindran a la seva disposició el material per poder calcular els saldos fiscals amb l'Estat com fins ara.
El debat
Des de la seva publicació l’any 2009, les balances fiscals, més enllà del mètode elegit han aixecat un intens debat entre polítics, però també entre economistes. A Catalunya hi ha una sòlida trajectòria acadèmica en la matèria: Antoni Zabalza, Antoni Castells, Guillem López-Casasnovas, Núria Bosch, Marta Espasa, Montserrat Colldeforns, Joan Roselló són alguns dels experts en la matèria. Sovint, des de fora de Catalunya es qüestiona que es pugui analitzar el saldo fiscal per territoris, quan potser es tracti simplement de contribuents amb rendes més o menys elevades. En el fons, com assenyalava l’exdirector de l’Institut d’Estudis Fiscals Juan José Rubio, «les balances fiscals regionals són la manifestació tècnica d’un debat de caràcter polític».
El consens acadèmic assenyala que hi ha dos models per calcular les balances fiscals. El del flux monetari, que atribueix la despesa pública al territori on es materialitza la despesa (que prefereix la Generalitat i la majoria d’economistes catalans), de manera que, per exemple, els salaris dels funcionaris dels serveis centrals dels ministeris a Madrid en la seva major part es gastaran en aquesta mateixa ciutat i així ho reflecteix el mètode del flux monetari. Amb l'enfocament de càrrega-benefici -preferit pels autors del nou model-, l'assignació de la despesa es realitza a la regió on resideix el beneficiari, independentment d'on es produeix el servei públic o es realitza la inversió. En aquest segon model, s’entén que els salaris dels funcionaris dels ministeris es reparteixen per totes les comunitats perquè s’interpreta que el seu treball i el seu cost beneficia a tots els ciutadans de l’Estat.
Tant a Espanya com a nivell internacional, hi ha un ampli consens sobre els dos mètodes de càlcul de les balances fiscals. Per a Guillem López Casasnovas, professor de la UPF, amb la metodologia que ara es proposa «ens diuen que els acadèmics que hem dedicat el nosre temps i estudi al tema teníem el focus equivocat». I afegeix, «el ministeri ha encarregat la seva visió particular sobre el tema a un director que no creu en les balances fiscals».
El seu col·lega a la Pompeu Fabra Albert Castellanos remarca que «les balances fiscals són un molt bon indicador de la qualitat actual del finançament dels nostres serveis públics respecte a la que podríem arribar a tenir si disposéssim de la totalitat dels recursos generats al territori». I segons la seva visió, Montoro, «més bon estrateg de partit que ministre demòcrata, no pensa facilitar aquesta informació als ciutadans per als quals se suposa que treballa».
Germà Bel (Universitat de Barcelona), que ahir al vespre presentava el seu darrer llibre a Girona, avisa que darrere la decisió de Montoro hi pot haver la voluntat d’evitar una guerra interna dins del PP, entre presidents de comunitats altament subsidiades com Extremadura i algunes que resulten més perjudicades (Balears i València)
Les balances fiscals van ser àmpliament tractades en el marc d’una comissió al Parlament de Catalunya, per la que van passar la majoria d’experts del país. Allà, Maite Vilalta (Universitat de Barcelona) va inisistir en la necessitat que hi hagi «màxima transparència en la publicació de les dades: No mostrant totes les dades o dissimulant-ne algunes, només aconseguim minvar la nostra credibilitat», va assenyalar. I va alertar que «sovint es fomenta un debat poc transparent al voltant d'una guerra de xifres de saldos fiscals»
Les xifres
I quines són les xifres? Les úniques balances fiscals que, de moment, ha fet públiques el Govern de l’Estat les va difondre l’executiu Zapatero l’any 2008 amb dades de 2005. Els resultats oferien diverses possibilitats segons el mètode utilitzat, però assenyalaven que Catalunya patia un dèficit fiscal amb l'Estat d'entre el 6,38 i el 8,7% del PIB. L’any 2012, la Generalitat va presentar les seves pròpies balances fiscals corresponents al 2010, que apuntaven que la despesa que l'Estat va fer a Catalunya va ser inferior en 16.503 milions a les aportacions dels ciutadans catalans, xifra que representa un 8,5% del PIB. És un percentatge semblant al que es va recollir al 2009 en termes de flux monetari.
La xifra dels 16.000 milions i del 8% del PIB de dèficit fiscal s’ha arribat a convertir en un «mantra» per part de les formacions polítiques que denuncien que Catalunya pateix un «espoli fiscal».
Precisament fa unes dies, l’exministre socialista Josep Borrell va publicar un polèmic article a El País, posant en dubte el dèficit fiscal català, que va ser rebatut hores després pre Xavier Sala i Martín.
Què passa al món?
Catalunya i, sobretot, les Balears estan entre els territoris amb un dèficit fiscal més elevat entre les economies desenvolupades que publiquen les balances fiscals. Així ho constata un estudi de Gerard Montasell i Esther Sánchez, que conclou que Espanya és un dels països on menys es nota l’efecte redistributiu de les balances fiscals. Mentre que de mitjana, en els països analitzats (Estats Units, Bèlgica, i Mèxic) la desigualtat interregional de la renda disminueix un 37% gràcies a l’acció del sector públic central, en el cas d’Espanya la reducció s’aproxima només al 30%.
Més recentment, Núria Bosch (Universitat de Barcelona) també apuntava en un estudi com el dèficit fiscal català no tenia comparació en l’àmbit internacional. Entre els països federals calculen periòdicament les balances fiscals dels estats que els componen hi ha els EUA, Canadà, Austràlia o Bèlgica.En el cas dels EUA, el dèficit fiscal d’aquests estats és molt més reduït que el de Catalunya amb una mitjana al voltant del 3% del PIB. En el cas del Canadà, es presenten les tres províncies amb dèficit fiscal, essent Alberta la que el té més alt, amb un 3,25% del PIB. A Bèlgica, el dèficit fiscal de Flandes és d’un 4,40% del PIB.
Nou model de finançament
La publicació i el resultat de les balances fiscals ha de condicionar el model de finançament autonòmic? Semblaria lògic, tot i que molts economistes discrepen d’aquest aspecte, entre ells els experts a qui a Montoro a encarregat el càlcul del nou mètode. «La reforma no hauria de condicionar-se a un element aliè com és la reducció del dèficit de la balança fiscal d’un territori», argumenten. Per exemple, Maite Vilalta, professora de la Universitat de Barcelona, assenyala que «la balança fiscal no hauria de ser l'únic referent per negociar un nou model».
