"Replantejarem el diàleg social, no pas per trencar-lo, sinó per enfortir-lo"

Camil Ros és candidat a secretari general de la UGT a Catalunya

07.03.2016 | 07:09
"Replantejarem el diàleg social, no pas per trencar-lo, sinó per enfortir-lo"

Molt s'haurien de capgirar els esdeveniments perquè Camil Ros (Vallromanes, 1972), una de les cares del sindicalisme gironí del tombant de segle, no acabi liderant el sindicat a Catalunya. Ros vol agafar el relleu de "l'insubstituïble", en paraules seves, Josep Maria Álvarez; per fer-ho compta en la seva candidatura amb Matías Carnero, president del comité d'empresa de SEAT.

A mitjans de gener, Matías Carnero, president del comitè d'empresa de SEAT, renunciava a "córrer" la cursa de la secretaria general de la UGT. Aquesta setmana, Camil Ros, secretari d'Acció Sindical i exdirigent de l'organització a Girona, ha fet un pas endavant: serà candidat a liderar el sindicat en el congrés que se celebrarà a l'abril, a Terrassa. Ros, gran aficionat a la gastronomia, se situa a les portes de la cuina del sindicalisme català.

Ser secretari general de la UGT ja és de per si un repte. Agafar el relleu de Josep Maria Álvarez el complica encara més?

Fa que el repte sigui més gran, sí. En Pepe (Josep Maria) Álvarez és insubstituïble. Ell i molta gent que té al darrere. Álvarez representa els millors anys de la UGT, ja que ha situat el sindicat molt amunt. No em plantejo substituir-lo, em plantejo un projecte de canvi. Proposem la continuïtat del canvi, però no intentarem copiar lideratges. Per a nosaltres, Álvarez és el nostre pare.

Què és el que ha fet millor el secretari general sortint?

Una cosa clau: haver modelat un sindicat reivindicatiu que sap fer propostes i aconseguir-les. A finals dels 90, per exemple, un treballador podia estar contractat per una ETT i cobrar un 25% menys de sou. A partir d'una iniciativa que es va plantejar al congrés del sindicat a Girona, l'any 1998, sota el lema "La Força de la Pluralitat" i en el qual es va elegir Pepe Álvarez, s'impulsa una iniciativa legislativa popular i després es canvia la llei. És l'exemple que, a banda de tractar grans qüestions, la UGT aconsegueix coses concretes, de manera que, ara, un treballador d'una ETT cobra el mateix que el treballador que té al costat. L'altra gran fita que ha aconseguit Álvarez: convertir la UGT en un exemple de la cohesió i pluralitat del país, de com es gestiona aquesta realitat i de com no s'ha d'utilitzar com a motiu de conflicte. Això, ell ho va impulsar a finals dels anys 90 quan no es parlava d'aquestes coses, quan partits i societats eren compartiments més estancs. En Pepe té la capacitat de veure dues o tres vegades més enllà del que veiem la majoria.

Álvarez és el millor candidat per dirigir la UGT a Espanya?

Sí, perquè pot aportar molt. La UGT de Catalunya s'ha convertit en un mirall per a la resta de l'organització i, en aquest sentit, poder traslladar el model organitzatiu d'aquí a allà és clau. Ho necessitem, perquè la imatge del sindicat ha de ser més fresca i reivindicativa.

Ser català li va a la contra?

De moment, ja veurem quin és el resultat del Congrés (se celebra a Madrid del 9 al 12 de març), sembla que no. A dins de la UGT ser català majoritàriament no és un problema, encara que sembli estrany, perquè en el bagatge del model sindical, Álvarez s'erigeix com un dels dirigents històrics que han fet moltes aportacions. El model de la UGT de Catalunya suma i la catalanitat del candidat no està essent un problema, encara que alguns ho vulguin utilitzar com a tal.

Què no s'ha fet prou bé en l'etapa Álvarez?

La crisi ens ha fomut garrotades a tothom, també als sindicats, i malgrat que no hem parat de defensar drets i treballadors, potser ens ha faltat contundència en les respostes als atacs que s'han anat produint. Hem d'estar orgullosos de ser sindicalistes i no ens n'hem d'amagar. És cert que hi ha molta gent que ens critica, però quan algú té un problema ens truca. Ara bé, existeix un problema d'imatge i no podem donar la culpa només a l'ABC i La Razón. Si bé és cert que allà on hi som, ens hi quedem, també ho és que hi ha molts llocs on no hi som. Per tant, hem d'anar-hi. De la mateixa manera que no podem negar que hem crescut hem d'admetre que ens manca arribar a molts llocs, amb una imatge més fresca i propera. Nosaltres no som de moqueta. Hem de donar respostes. I el fet és que la gent que ve al sindicat en surt contenta. Tenim, insisteixo, un problema d'imatge que hem de superar.

Quan parla de "llocs" va més enllà del concepte territorial? Es refereix també a col·lectius? Si és així, a on i a qui volen arribar?

Allà on no hi som és on hi hauríem de ser més; és a dir: allà on hi ha precarietat laboral absoluta. Ens costa ser-hi perquè la gent té por de ser acomiadada si està al sindicat. Hem de trobar altres fórmules per tenir-hi presència. Defensem la gent que està organitzada, sí, i està demostrat que allà on hi ha presència sindical els treballadors estan millor -i amb això no vull dir que marginem ningú??-. Si hi ha millors convenis, és perquè hi ha millor organització del treball. La contradicció és: som on la gent està millor i no on està pitjor, i hem d'aconseguir que allà on no hi som la gent se senti defensada, entre els joves, entre les persones immigrades, entre la petita i mitjana empresa, per exemple. És en aquests àmbits on podem trobar més sectors de precarietat, com per exemple a l'hostaleria, al comerç i a la construcció. La lluita contra la precarietat ha de ser l'objectiu principal.

El Mobile World Congress i la vaga del metro han posat en el focus el dret de vaga. S'ha tractat justament els treballadors, que ja anuncien noves mobilitzacions?

Davant d'una vaga sectorial i d'empresa l'objectiu és que hi hagi acord. Si no ha arribat, és que alguna cosa no s'ha fet bé. La vaga del metro no era improvisada i l'objectiu no era, per part dels treballadors, anar a posar problemes. Des de certs àmbits mediàtics es va exagerar, perquè els que anem a Barcelona en cotxe sabem que la Ronda Litoral, durant el MWC, sempre es col·lapsa. El metro podia haver provocat una mica més de col·lapse, però de vegades hi ha intenció de magnificar els problemes. En el cas de la vaga del metro sembla que vam haver de tocar els serveis mínims perquè va trucar el capità Enciam (en refèrencia als responsables de GSMA, l'associació organitzadora del MWC) dient que calia modificar-los. Tot plegat se'n va anar de mare. Cal un acord, perquè amb la cronificació dels conflictes hi perden els treballadors. Un acord com els de Ferrocarrils de la Generalitat i del servei de busos privats. Hi ha d'haver autocrítica en el cas del metro. Ara, que es qüestioni el dret de vaga cada cop que n'hi ha una, no.

La por que ha generat la crisi en els treballadors ha diluït la lluita sindical?

Sens dubte, especialment quan el conflicte es produïa en una empresa. Hi ha hagut casos d'empreses amb una situació dolenta que necessitaven acords d'ajustament i que s'han assolit, amb compromisos que preveuen la restitució dels drets quan la situació millori. En altres casos, però, hi ha hagut un xantatge empresarial evident, que consisteix a justificar retallades amb l'argument que l'empresa no va bé. Em refereixo al xantatge del "si no haurem de tancar". Això ha passat molt; se n'ha abusat. Hi ha hagut moltes empreses que s'han aprofitat de la crisi per treure's de sobre la gent amb més antiguitat i més cara, i això és una contradicció. Les empreses s'han descapitalitzat de la gent més formada i han optat per més precarietat laboral. El sindicalisme, i especialment el sindicalisme a l'empresa, també ha patit aquest xantatge. Si a això li sumem que no estàvem preparats per al tsunami que ha generat la Reforma Laboral, la cosa es complica encara més. Abans, en les negociacions signàvem acords que es respectaven. Ara, amb la reforma, això és història.

No hi ha respecte, diu?

Ni les empreses ni els governs respecten els pactes. Determinades negociacions, sobretot les que s'obren amb els governs, ens les hem de replantejar. Amb la crisi hem estat excessivament massa responsables, obsessionats pel manteniment de l'ocupació, i més d'un ens ha pres el pèl. Davant d'això, amb la sortida de la crisi ens hem de replantejar l'excessiva moderació salarial.

La principal reivindicació de la nova UGT de Catalunya serà el salari mínim digne?

Sí, juntament amb la derogació de la Reforma Laboral. Serà un dels nostres leitmotivs, que ja reivindiquem de fa molts anys, per cert. I no ho reivindiquem per gust: els països més avançats, com Alemanya, són els que millor han suportat la crisi, perquè parteixen de condicions salarials més bones. Quin model de societat volem? Volem ser només treballadors amb problemes per arribar a finals de mes? O volem ser ciutadans? I això últim vol dir que treballem, tenim una feina, tenim uns drets i temps per gaudir del lleure; que podem pagar estudis als fills i que els podem enviar a l'estranger. Ens van vendre que érem del Nord i érem rics, i finalment hem descobert que som del Sud i som pobres.

Quin nou secretari general es trobarà la patronal catalana?

Ja em coneixen (de la seva etapa com a responsable d'Acció Sindical de la UGT). La patronal seriosa i els empresaris seriosos, aquells que no volen abusar de la situació que els brinda la Reforma Laboral, es trobaran una nova direcció amb voluntat d'acord. Sempre que hem negociat i pactat, les coses han anat millor. Ara, hi ha d'haver respecte pels acords. Si volem sortir de la crisi, si volem dinamitzar el consum, la gent ha de cobrar més. Fem una anàlisi profunda i reprenem el diàleg social amb patronals i govern des del respecte per als acords! Si no, ens replantejarem signar moltes coses que fins ara hem signat. Creiem que per a molta gent la sortida de la crisi està essent pitjor que la mateixa crisi. Davant d'aquesta situació, nosaltres no podem signar certs acords. Ens replantejarem el diàleg social no pas per trencar-lo, sinó per fer-lo més fort.

I a la consellera de Treball, Dolors Bassa, exdirigent de la UGT, què li espera?

El que ha d'esperar és el que ella, quan era dirigent de la UGT, demanava als governs. Ja ens va passar amb en (Josep Maria) Rañé (exconseller de Treball i exdirigent de la UGT de Catalunya). Per la seva trajectòria, Bassa és més accessible, no només pels que la coneixem. I resulta evident que la gent espera molt més d'ella que no pas d'un dirigent que procedís de la patronal. El repte el té a la seva teulada. Nosaltres no serem ni més ni menys exigents que ho hem estat amb un altre govern. I ho serem molt d'exigents: en la lluita contra la precarietat; en la lluita per la renda mínima garantida i en la lluita per l'ocupació, entre d'altres.

El combat pels drets socials entén de terminis? Pot esperar 18 mesos, per exemple?

No. Hi ha realitats, i ella (Dolors Bassa) ho coneix, molt complicades que no se solucionen en quinze dies i que necessiten respostes immediates. Precisament això és el que ella hauria d'aportar, la frescor de trencar determinades dinàmiques polítiques.

La independència situaria Catalunya en una millor posició per ser més justa socialment?

La ponència de la UGT situa el dret a decidir com a la millor eina per resoldre els reptes del moment polític que vivim, per tant, el consens sobre el dret a decidir hi és. Ens trobem davant d'una cruïlla: la societat és plural i la UGT també. En aquest context, creiem que potser caldria menys política de grans titulars i declaracions i més política de concrecions. Concrecions perquè no podem esperar 18 mesos a donar resposta a la gent que té problemes de feina i de pobresa. Els dirigents, més que apel·lar als sentiments i a l'èpica, haurien d'explicar els models. Un Estat no és la plenitud per definició, perquè en aquests moments hi ha estats que estan en crisi, oi? Volem discutir sobre el model social, sobre com els ciutadans de Catalunya ens relacionem amb la resta de l'Estat i amb la resta d'Europa s'ha de decidir sobiranament, mitjançant el dret a decidir.

Segons vostè, de model no se n'ha parlat gaire, doncs.

Se n'ha parlat poc o gens. Tothom ens diu que les pensions es pagaran d'una manera o d'una altra i que si no es fa de la manera que uns o altres volen serà un fracàs. Són debats molt fàcils i molt èpics per les dues bandes, per part dels que defensen el model federal de reforma constitucional i per part dels que defensen el model independentista, i enmig s'hi situen els del procés constituent. Hauríem de fer un esforç i resoldre els governs en procés. Ens calen alguns anys sense eleccions, per veure si la política torna; quan hi ha eleccions, no sabem si els governs fan política o fan campanya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema