Banc Mundial, FMI, OCDE i Comissió Europea han revisat a la baixa en l'últim mes i mig les seves perspectives de creixement per a l'economia global. La UE ho va fer per segona vegada des setembre. Tots els organismes internacionals detecten símptomes d'alentiment. Les borses (per més que tinguin tendència a sobrereaccionar) també. Nou anys després de l'inici als Estats Units de la Gran Crisi i vuit des seu contagi a Europa, el creixement és vacil·lant i feble, molts desequilibris no han estat resolts -i alguns segueixen a l'alça- i la por va tornar, encara que en el fons mai se n'havia anat.
Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), va dir al novembre: "El creixement global és el més feble des de 2009; la reacció de l'Eurozona, la menor des de 1998; i la recuperació està sent, amb perspectiva històrica, excessivament llarga". "És una dècada perduda", va dir a l'octubre, a la Borsa de Nova York, Ken Polcaire, director d'O'Neill Scurities. I Jonathan Stubbs, estrateg del banc nord-americà Citi, va afirmar el passat dia 5: "El món sembla atrapat en una espiral circular mortífera. I aquesta espiral de mort no beneficia ningú".
L'inversor George Soros va assegurar el 7 de gener, en ple enfonsament de les borses xineses, que els desafiaments que afronta l'economia mundial s'assemblen massa als que van precipitar la crisi el 2008. No hi ha unanimitat sobre això. Mentre creixen les veus que vaticinen una nova recessió (i el desencadenant tornarien a serr molt probablement els EUA), són també molts els analistes que descarten un ensorrament catastròfic addicional i s'inclinen per la hipòtesi de l'"estancament secular" o "nova mediocritat": una perllongada agonia de manca de pols econòmic, creixements pusil·lànimes, inflació baixa, tipus d'interès nimis, manca d'inversió i desconnexió entre l'ocupació i el nivell general de preus.
Un any decisiu
Fa uns dies. a Xangai, els ministres de Finances i governadors dels bancs centrals del G-20 van diagnosticar un escenari de "vulnerabilitat", però no -o no per ara- de recessió. Aquest any pot ser determinant perquè l'economia es decanti per una o una altra hipòtesi. Fa dotze dies, John England, vicepresident de l'auditora i consultora Deloitte, va assegurar que "el 2016 serà l'any en què tot es decidirà".
Els que descarten un nou retrocés global s'aferren a la constatació que el PIB Mundial i el de les principals economies (amb l'excepció de Rússia i Brasil, que estan en decreixement, i del Japó, que trontolla a la vora de la recessió i es va contraure en l'últim trimestre), segueixen en taxes positives de creixement (inclosa la Xina) per més que es tracti de ritmes reduïts per als paràmetres que els són propis, i malgrat els evidents símptomes d'alentiment al planeta.
L'argument, sent cert, omet una dada crucial: el pusil·lànime creixement global, i en el qual ja no s'entreveuen locomotores clares després del debilitament del PIB dels EUA en el quart trimestre i la desacceleració de la Xina i d'altres emergents, es produeix en un context d'intervenció i salvament sense precedent de l'economia per part del sector públic, amb els grans bancs centrals llançats a una ofensiva monetària de tipus d'interès gairebé en el 0%, taxes negatives a la banca (vigent a l'Eurozona, Japó, Suïssa Suècia i Dinamarca, mentre la Reserva Federal, dels EUA va dir que no descarta aquesta opció si fos necessària) i la injecció de 7 bilions de dòlars amb els diferents programes aplicats des de 2008 per expansionar la base monetària.
Malgrat aquesta ofensiva inusual, amb el petroli actuant com a estímul per al creixement de les economies importadores (va caure fins als 26 dòlars per barril al gener) i després de gairebé un decenni de polítiques anticrisi, sanejaments bancaris, reformes i plans de estímul, el 2016 es va estrenar amb turbulències violentes en els mercats, símptomes globals de refredament i dubtes sobre la sostenibilitat de la recuperació. Vist així, la incertesa actual deixa escàs marge per a la tranquil·litat. I més quan el sector financer ha tornat al centre de la preocupació.
