la política monetària domina el curt termini: és d'efecte ràpid però no durador. Tampoc és curativa. Pal·lia danys, alleuja la simptomatologia i ajorna els desastres. Les crides del BCE perquè concorrin altres polítiques que rellancin l'economia són, per això, persistents.

La fabricació i injecció massiva de diners permet guanyar temps -que no és poc- però sabent que, a la llarga, i com en qualsevol altra teràpia, pot generar greus problemes secundaris de difícil reconducció. Els bancs centrals no ho saben, i la doble decisió sobre la banca que va prendre el dijous el BCE ho posa de manifest. El tipus oficial en el 0% i l'interès de dipòsit en el -0,40%, amb els quals l'eurobanc intenta forçar el crèdit a l'economia i combatre el perill de deflació, sotmet la banca a un infernal estrenyiment addicional dels seus marges de beneficis, fet que amenaça la seva rendibilitat i abriga el risc d'abocar a noves insolvències.

Les quatre "barres lliures" de liquiditat aprovades per subministrar diners sense límit als bancs al 0% d'interès i fins i tot a taxa negativa (la banca prendrà diners prestats del BCE i, en comptes de pagar, cobrarà per això tant com li costi dipositar la seva liquiditat a l'eurobanc) és l'antídot dissenyat per evitar la reobertura de la inestabilitat financera. Això és el que van celebrar els valors bancaris a les borses en els dos últims dies. Una nova crisi bancària seria el cop de gràcia per a una economia ranquejant. I el BCE precisa de la banca com a canal crucial de transmissió de la seva política monetària i com a instrument creador i multiplicador de diners.

Tot i així, la ingent injecció de 1,74 bilions fins a març de 2017 tampoc té garantit l'èxit. Quan hi ha capacitat sobrant d'oferta, baixa demanda, deute excessiu, atur alt, preus deprimits, poc creixement, molts diners i, per tot això, escassa expectativa de rendibilitat (com passa ara al planeta), el risc que l'oferta monetària no dinamitzi l'activitat productiva i que derivi cap a la formació de bombolles d'actius és molt elevat. I, com qualsevol altra mesura que s'adopta d'emergència, també té costos: la monetització del deute suposa socialitzar riscos públics però també privats, anestesia mals sense corregir-los, afavoreix l'assignació ineficient de recursos, exporta deflació a altres àrees monetàries, encoratja la guerra soterrada de divises, degrada la moneda pròpia com a dipòsit de valor i suposa un impost ocult als estalviadors, que són els principals damnificats per l'operació.