El BCE, des de la seva creació, havia estat una institució més aviat conservadora, lenta i potser errònia en el diagnòstic de la situació econòmica i financera. Aquesta crítica podria ser especialment severa en les primeres decisions de l'anterior governador després de la caiguda de Lehman Brothers, amb pujades de tipus mesos abans del crac financer. Per contra, des de l'arribada de Mario Draghi, amb una trajectòria molt talentosa al sector privat i, especialment des del 2014, després de la consolidació de la integració de les entitats financeres europees, les decisions del BCE han estat molt encertades i abocades a la solució des de la base dels problemes endèmics de l'economia europea en el seu conjunt. El BCE ha tornat a manifestar la voluntat de dur a terme totes les mesures, ja que ha introduït elements de política monetària, que si bé es reclamaven des de l'inici de la recessió, amb la comparativa àcida respecte a les mesures implementades per la FED dels EUA, semblaven una utopia, com la compra de deute públic de les economies perifèriques, que en definitiva equival a la mutualització del deute entre països. En la reunió d'aquest mes, Mario Draghi ha anunciat noves mesures d'estímul monetari, en línia amb les que ja estaven en vigor, però que aporten més laxitud dels estímuls. Les mesures més destacades són l'ampliació del programa de compra de deute públic als 80.000 milions d'euros mensuals fins el març de 2017 (20.000 milions més), i la reducció dels tipus d'interès al 0% dels préstecs a entitats financeres i fins al -0,40% el dels dipòsits. Aquesta és la part favorable de la història: a Europa tenim una autoritat que està en disposició de realitzar enginyeria monetària per a tractar d'estimular l'economia, d'incrementar la inflació a nivells propers a l'objectiu d'estabilitat monetària (2%) i d'incentivar l'ocupació. Però aquesta part de la història és conseqüència de l'evolució desfavorable de la major part d'indicadors econòmics que utilitza el BCE per justificar les seves decisions: el banc interpreta que no s'estan assolint els objectius de política monetària, d'estabilitat de preus -la inflació (deflació) està en el -0,2%-, i està disposat a implementar mesures addicionals d'estímul. Aquest escenari s'emmarca en un entorn econòmic global més incert, amb més riscos i més debilitat econòmica, especialment a les economies emergents, al mateix temps que les previsions de creixement per a l'eurozona es revisen a la baixa (fins a l'1,4% el 2016), en la mateixa línia que les projeccions d'inflació, que se situen fins al 0,1% aquest any, i l'ocupació, que mantindrà un ritme modest de creixement d'un 1%. La part més interessant d'aquesta història és, en primer lloc, valorar si el diagnòstic del BCE és encertat; en segon lloc, si les mesures introduïdes són o no les adients i, després, saber quin impacte poden tenir sobre l'economia. En aquest punt, en línies generals el diagnòstic sobre l'activitat econòmica que fa el BCE sembla encertat; és a dir, la situació reflecteix molta debilitat i incertesa econòmica, tant en l'àmbit internacional com en l'intern, de manera que estem en una situació en la qual la política monetària laxa és necessària. Allò que desperta més veus dissonants són els factors que justifiquen aquesta situació de debilitat econòmica. En aquest punt, el principal problema a nivell agregat a l'eurozona recau sobre l'eix de l'elevat endeutament d' economies perifèriques, que, en bona part, és la conseqüència d'una política severa de restriccions pressupostàries i ajustaments fiscals. És a dir, les mesures del BCE no estan enfocades a reduir l'endeutament, sinó que promouen millores de les condicions creditícies i permeten un entorn de liquiditat favorable, especialment per als governs. No estic dient que les mesures del BCE no siguin les encertades; però, en la línia del seu relat, no són suficients per garantir un creixement sostingut de l'economia i per abandonar la situació d'elevada incertesa i debilitat econòmica. Per això, caldrien mesures complexes d'introduir. Calen reformes estructurals de les bases de creixement de les economies europees i per això caldrà un pla d'inversió pública que aposti per models productius d'alt valor afegit i que generin ocupació de qualitat. Aquest relat, molt habitual en els informes dels organismes internacionals, trasllada la responsabilitat a les decisions polítiques. En conseqüència, les mesures aprovades pel BCE permeten guanyar temps en un entorn financer confortable, de baixos costos de finançament i de liquiditat elevada, però soles no solucionaran els reptes econòmics que afronta Europa, que requeriran una estratègia de política fiscal que permeti reduir els nivells d'endeutament públic sense perjudicar la sendera de «modest» creixement econòmic i una estratègia econòmica que aposti per la capacitat de competir en sectors d'alt valor afegit.