Un dels signes del temps és la velocitat. Els primers anys 90, internet tot just sortia dels àmbits universitari i militar dels EUA; els primers telèfons -diguem-ne mòbils- eren de mida XXL, pesaven prop de 2 quilos, les bateries s´havien de carregar 3 cops al dia i, amb molta sort, servien per telefonar a alguns llocs. Ara són com una mena de pròtesi de gairebé tothom. Es viu en un món TIC i els menors de 15 anys no són capaços d´imaginar un món sense internet i smartphones. Només han passat 25 anys.
Però sovint la velocitat costa de pair. No sembla que s´estigui avaluant adequadament un dels fenòmens globals més rellevants dels darrers anys: em refereixo a això que s´ha convingut en anomenar (al meu parer sense encert) «economia col·laborativa» (EC) o peer to peer (p2p). Són denominacions que indueixen a veure el fenomen estrictament com una qüestió d´intercanvis personals, de consumidors i usuaris convertits en petits productors (els empodera, es diu solemnement), d´aprofitament de recursos infrautilitzats, etc. És clar que el fenomen és també tot això, però no és, ni de bon tros, només això. Són denominacions que tendeixen a infravalorar la gran capacitat de transformació de l´economia i que ens porta a un futur diferent.
Només amb p2p pur i sense les plataformes tecnològiques o MarketPlaces (MP) el fenomen no tindria gran dimensió ni transcendència . I la té, per això convindria un rebateig. M´hi referiré com a 4rt sector perquè no es pot encabir en cap dels sectors convencionals, hi interactua amb pràcticament tots, sovint amb més d´un alhora. Em limitaré a intentar una breu aproximació a un aspecte bastant concret: com estan reaccionant davant del fenomen les administracions, és a dir, quina és la relació del 4rt sector amb la trilogia competència/clientelisme/regulació. Ho intentaré des de 3 punts de vista i amb una mena de petita conclusió. I ho faré de la forma menys crítica possible atès que no és gaire fàcil saber -i jo no sé- el que s´ha de fer.
1. És imparable. Si cal insistir en aquesta obvietat és perquè a bona part de l´Europa continental les autoritats administratives i judicials en parlen i actuen com si decidir aturar-ho o no, fos opcional. Si segueixen com fins ara, donant passes restrictives, només aconseguiran, a part de fer el ridícul, conduir les activitats del 4rt sector cap a l´economia submergida. Prohibir o frenar el fenomen és tan inviable com haver-ho intentat amb Wikipèdia. No és tan sols tecnologia aplicada a les activitats ja existents. Els MP no són empreses com les que coneixem: conceptualment neixen ja globals en potència; són híbrids entre operadors d´un sector i simples intermediaris; diversifiquen amb facilitat i agilitat, un disseny tecnològic que és d´ús molt versàtil. Els peer oferents no són ni assalariats ni autònoms; ni fixes ni temporals; ni a temps complet ni parcial, són una combinació flexible de tot això. Els peer usuaris o consumidors compren, sí, però amb criteris nous: «usar» més que «tenir»; accés fàcil i immediat al que cerquen; selecció amb guany de pes (en detriment del concepte marca), en la reputació derivada d´avaluacions d´usuaris (un mecanisme fiable quan les avaluacions entren en el regne dels grans números i deixen de ser manipulables).
2. És vertiginós. Apareixen arreu i cada dia novetats (també a Catalunya, alguna amb gran èxit). No totes quallen, és clar, però les que quallen creixen de pressa i en poc temps. Tant les novetats com el volum i ritme de creixement són desconeguts, canvien cada minut.
3. Genera tensions i canvis sobtats i imprevistos. És «disruptiu» (així ho diuen ara). Disrupció és un terme usat en electricitat, psicologia, evolució de les espècies, narrativa no lineal, etc. L´analogia amb el que ens ocupa sembla relativament pertinent: el 4rt sector irromp bruscament i produeix efectes, uns efectes que potser podríem dividir entre oportunitats i problemes.
Un document de 2014 del Govern del Regne Unit preveu el fenomen amb esperit positiu, remarca les oportunitats que ofereix de modernitzar i de dinamitzar la seva economia, proposa liderar el seu tractament a la UE (el 2014 la hipòtesi de Brexit quedava lluny) i posa èmfasi en el potencial d´autoocupació (un potencial difícil d´avaluar a priori però que no s´ha de menystenir en moments àlgids de temor a la tecnologia i molt especialment a la robòtica, com a destructors de llocs de treball). Contrasta amb les reticències (en molts casos, no en tots) de les autoritats de l´Europa continental. També la Comissió Europea està treballant amb una orientació inserida en la que denomina estratègia del Mercat Digital Únic. I la CNMV i l´ACCO també ha publicat alguns documents, en el cas de l´ACCO un segon treball encara calent (vegeu al WEB) que, a més del seu alt interès ofereix referències dels altres documents esmentats. Però, certament, les disrupcions solen provocar problemes. El 4rt sector genera o pot generar perdedors, sobretot en els subsectors més regulats, aquells en els quals les llicències són un privilegi perquè partint d´un numerus clausus o figures equivalents han esdevingut un bé escàs.
I, per acabar, una mena de conclusió molt breu sobre criteris de regulació del 4rt sector.
1) No intentar posar portes al camp.
2) Regular només l´imprescindible (tal com s´hauria d´haver fet sempre). En molts casos potser només és imprescindible garantir la tributació fiscal i la possibilitat de reclamació si hi ha incidents.
3) Regular de forma innovadora, tan com el mateix 4rt sector.
4) No esperar, és urgent. I potser això té un avantatge, convida a regular poc i amb metodologia de prova/error, és a dir, tal com s´hauria d´haver fet sempre.
5) Apartar del procés regulador les persones més aficionades a regular i que diuen que ja saben com s´ha de fer.
6) Copiar: globalització és també copiar el millor de tot arreu, des de Califòrnia a Tòquio i des d´Estocolm a Nova Zelanda.
7) No discriminar entre sectors en funció de la capacitat de pressió dels lobbys presumptament perdedors. Difícil, no? Però és el que toca.
