El pacte dels "150 compromisos per millorar Espanya" que el PP i Ciutadans (C's) van signar en vigílies de la fallida investidura de Mariano Rajoy va incloure el compromís de revisar les condicions en què es va realitzar l'amnistia fiscal de 2012. Sobre el paper, l'acord implicava forçar els evasors beneficiats a tributar 2.800 milions d'euros més. A la pràctica, aquest compromís pot ser considerat paper mullat, segons el criteri de juristes i altres professionals, i no únicament pel fet que, després del fracàs de Rajoy al Congrés, l'acord PP-Ciutadans hagi tingut una brevíssima existència.

Les regles de l'amnistia fiscal que va idear el ministre Cristóbal Montoro establien al principi que els béns i drets que els defraudadors mantenien ocults (diner negre, comptes opacs a l'estranger...) podrien ser regularitzats mitjançant el pagament d'una tarifa equivalent al 10% d'aquest patrimoni, quedant a més exonerats els titulars de processament per delicte tributari. Però estant ja en vigor el termini per acollir-se a l'amnistia i en un moment de molts dubtes entre els evasors sobre si acollir-s'hi o no, Hisenda va reinterpretar les condicions.

Una instrucció vinculant de la Direcció General de Tributs va establir que aquest 10% només podia aplicar-se sobre els guanys no prescrits, per tant els dels quatre anys anteriors. Això és, la base imposable va passar de ser, posem per cas, els 1,1 milions d'euros al complet d'una societat radicada a Bahames que Rodrigo Rato va aflorar en l'amnistia fiscal a limitar-se als rendiments obtinguts amb aquest capital entre el 2008 i el 2012. En aquestes condicions, el tipus efectiu de l'amnistia va acabar per ser del 3% en lloc del 10%, i els 4.000 milions que l'Estat havia de recaptar es van quedar en 1.200.

La pressió de Ciutadans

Ciutadans va pressionar el PP per incloure en el seu acord que s'exigís als amnistiats la diferència de 2.800 milions. I el partit de Rajoy, que té Rato i Luis Bárcenas entre els afavorits per la regularització fiscal, el va signar sense posar-hi grans objeccions. S'ha escrit que va ser així perquè el mateix PP era sabedor que jurídicament no se sostenia la revisió, que els amnistiats i els despatxos que els assessoren podrien fins i tot tombar aquesta línia del pacte davant el Tribunal Constitucional, recolzant-se en el que determina l'article 9.3 de la Carta Magna: "la Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics".

La possible infracció del principi d'irretroactivitat de les normes desfavorables i l'erosió de la seguretat jurídica donaven artilleria als grans bufets dels evasors per combatre la revisió. Fins al punt que, segons una estimació del sindicat de tècnics d'Hisenda (Gestha), la factura en costes processals per a l'Administració superaria els 150 milions d'euros si es produís una onada de plets.

El disseny de l'amnistia i la interpretació que en va fer Hisenda després van facilitar aquest armament legal per a benefici dels que havien trencat la legislació tributària, el Codi Penal i aquest altre mandat de la Constitució, el de l'article 31.1: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori".