La sentència del Tribunal de Justícia de la UE favorable a equiparar les indemnitzacions per acomiadament dels treballadors temporals a les dels fixos ha generat expectatives de canvis en la regulació laboral, molts dubtes sobre el seu abast i també reaccions contraposades entre les institucions més directament concernides (Govern, patronal i sindicats). Aquest garbuig inicial anirà aclarint-se a mesura que els jutges espanyols interpretin i apliquin la doctrina que emana des de Luxemburg. Però hi ha algunes coses de les quals s'ha dit que ja es poden desmentir o almenys discutir. La primera és una declaració sindical en el sentit que la fallada europea «esmena la plana» a la reforma laboral. La que va aprovar el PP el 2012 va aplanar el camí per a l'acomiadament més barat del sistema (per causes objectives, amb 20 dies d'indemnització per any treballat), però gens va canviar respecte a la compensació que reben els treballadors interins (0 dies) o uns altres eventuals (12) en finalitzar els seus contractes. L'anterior reforma laboral, la que va aprovar el PSOE el 2010, sí va modificar les indemnitzacions d'una part dels eventuals (excepte els interins), però per millorar-la: entre 2011 i 2015 es va passar de forma progressiva de 8 a 12 dies de salari per any treballat.
Segona afirmació qüestionable, molt estesa aquests dies: la sentència condueix a la regulació laboral espanyola cap a l'anomenat contracte únic. Segons l'opinió dominant entre els juristes, allò que fa el Tribunal Europeu és retreure a Espanya que es discrimini a un treballador temporal (sigui o no interí) a l'efecte de la indemnització per finalització del contracte respecte a un altre de fix que exerceix una labor comparable. Així que la Cort de Luxemburg demana que les indemnitzacions siguin equiparables en situacions equiparables. El contracte únic (contracte per temps indefinit per a tots amb indemnització creixent segons l'antiguitat, defensat per Ciutadans i per un corrent d'economistes) tanca la possibilitat d'un canvi molt més profund: la «descausalització» dels contractes i dels acomiadaments. En el dret laboral espanyol (continental), al contrari del que ocorre en l'anglosaxó, el contracte ha de tenir una causa i l'acomiadament també. En la literalitat de la llei, a Espanya no es pot contractar a algú de manera temporal excepte davant certes circumstàncies: un augment de la càrrega de treball, la substitució d'un treballador de baixa o en excedència... I, encara que de fet s'hagi utilitzat així l'acomiadament improcedent, tampoc es pot acomiadar només amb el pagament d'una indemnització i sense argumentar una causa, sigui l'extinció d'un contracte temporal o, en el cas dels fixos, un motiu disciplinari o objectiu (pèrdues econòmiques, raons organitzatives...). Res d'això canvia amb la sentència europea.
