«La meva convicció és que ara per ara el procés no pot guanyar»

El sector privat ha fet els deures amb la crisi?

Les crisis obliguen i en qualsevol recessió el sector públic té un paper compensador. El sector privat reacciona d´inici forçant la recessió: augmenta l´estalvi i posposa el consum i la inversió. La resposta empresarial quan cau la demanda interna és obrir mercat a l´exterior i això només es fa millorant la productivitat i reduint costos per ser més competitiu. La diferència d´aquesta crisi amb d´altres és que no s´ha pogut devaluar la moneda per guanyar competitivitat. La devaluació que havíem de fer ha estat molt més dura.

I el sector públic?

Ha fet una cosa que no havia fet mai: reduir plantilles amb una certa intensitat, tot i que no al nivell del sector privat, però la no substitució de jubilacions ha implicat una reducció important de personal, i la feina s´ha continuat fent. Ha racionalitzat una part de l´activitat i ha millorat l´eficiència.

L´Anuari Comarcal confirma el pes del Turisme en l´economia de Girona.

Això és ara i ha sigut sempre al llarg dels darrers anys.

Però el sector guanya pes...

És cert que la indústria ha tendit a reduir la seva aportació i històricament a Girona la construcció ha tingut un paper més important del que té ara, que probablement podrà recuperar en el futur perquè a sota d´aquesta caiguda hi ha factors demogràfics: la població de Girona està caient.

I això és un problema...

Sí, des del punt de vista de la demanda interna. La població s´està reduint perquè una part dels joves han marxat o perquè la substitució dels que hi havia és parcial. Això vol dir que hi ha menys demanda d´habitatge i menys consum, que s´ha de substituir pel mercat internacional. A Girona el problema és més agut per la intensitat d´aquest procés: a partir del 1995 el nombre de joves va tendir a reduir-se i es va substituir per la immigració; partir del 2008 el procés es reverteix i és a partir del 2010 quan els immigrants ja no vénen, o se´n van. Això s´hi afegeix que els joves nascuts aquí també marxen. Tenim un problema amb la generació que té entre 25 i 35 anys, que segons els càlculs de l´Idescat en deu anys es reduirà a una tercera part.

Necessitem immigrants?

Sí. Vindrà més immigració perquè si no el mercat de treball no funciona. Vist que som incapaços de tenir més fills, això acabarà amb una altra onada immigratòria.

Tornant al turisme: resulta que en ve més quan l´aeroport cada any va pitjor. L´hem sobrevalorada aquesta infraestructura?

És l´efecte Barcelona. Si vas als EUA, et diran que Girona és un ­barri de Barcelona. Però també hi ha la recuperació de la demanda interna, que no és menor, sumada a un augment de la demanda procedent de França.

Però sempre acabem parlant dels turistes estrangers...

Una part del creixement de les pernoctacions reflecteix la recuperació de la confiança i de la capacitat de despesa que existia a la demarcació. Girona va perdre el 20% de l´afiliació (a la Seguretat Social) amb la crisi. Però en el pitjor moment tenia 250.000 afiliats i Catalunya, 2,9 milions. Encara hi havia molta activitat que generava ingressos; la diferència respecte al que passa ara és que aquests ingressos probablement s´estalviaven a l´espera que s´aclarissin algunes incògnites. La política de Draghi d´abaixar tipus d´interès de manera tan radical ha tranquil·litzat tothom, la gent està endeutada però pot pagar el que deu i la confiança ha tornat.

I què passa si la Reserva Federal dels EUA aposta per apujar els tipus?

El que farà la (Janet) Yellen d´aquí a uns dies és apujar una altra miqueta els tipus. La pujada de desembre no preocupa; amoïna més, en canvi, el que acabarà fent la Reserva Federal davant la política del nou president. Si (Donald) Trump aplica la seva visió de reduir impostos de manera radical, de relaxar la regulació a les grans empreses, de fomentar el petroli i de llançar un gran pla d´infraestructures, és a dir, de rebaixar ingressos i d´augmentar la despesa, creixerà el dèficit públic als EUA i això probablement afecti la inflació. Si aquesta política es posa en marxa i fa créixer els preus per sobre del 2%, aleshores Yellen respondria apujant tipus. Però seria una resposta a Trump, no a la situació econòmica. A partir del 20 de gener, quan Trump prendrà possessió, haurem d´estar alerta.

Per què?

Perquè si aquest procés obligués a una pujada seriosa dels tipus, tindríem un primer efecte de depreciació de l´euro i sortirien capitals cap a Amèrica. Però si això generés inflació aquí, seria el moment de veure què fa Draghi. Hem d´estar a veure-les venir perquè hi ha massa condicionals.

La inflació és una de les grans obsessions del president del BCE.

És el mandat que té.

I el gran maldecap?

El problema que té Draghi és que ha de vetllar per l´estabilitat de preus, que les autoritats monetàries situen a l´entorn del 2%. Què passa quan els preus no creixen al 2% i estan per sota, com passa a Espanya? A curt termini és una situació de risc d´entrar en deflació, que fa que tots els preus caiguin i, en conseqüència, les decisions de despesa de famílies i empreses es posposen. Si penso que aquella nevera la compraré més barata d´aquí a un mes, m´esperaré. La deflació pot abocar-nos a un cercle recessiu i Draghi ha d´evitar que baixi per sota del 2%.

Vostè situa Girona en l´anomenada «taca de l´AP-7», la de més creixement. Fins a quin punt el corredor mediterrani l´enfortiria?

El corredor necessitaria àrees logístiques i de serveis al seu voltant i això reforçaria la importància econòmica d´un eix que des de Tortosa fins a l´Empordà, en la segona part dels 90 i dels 2000, abans de l´esclat immobiliari, era clarament el sector de més creixement. Aquesta zona se n´ha sortit millor de la crisi.

Brexit, Trump, el futur de la Xina... són les tres grans amenaces exteriors?

A Europa en tenim unes quantes més, que s´assemblen a les que diu. Hi ha un revival del nacionalisme i això adopta formes diverses: a França amb Le Pen, sense perdre de vista que (François) Fillon és un gaullista gens fanàtic de l´entesa amb Alemanya; a Itàlia, els grillistes (de Beppe Grillo) i la Lega Norte volen sortir de l´euro. A Holanda hi ha un moviment a favor d´un referèndum per sortir de la moneda única; Polònia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia i Txèquia volen que la UE es refaci però a base de retornar competències als estats. A Bulgària hi ha hagut eleccions i les guanya un pro-rus. El club al qual ens vam sumar amb tant d´entusiasme fa trenta anys està en una situació molt difícil. Les forces centrífugues que tendeixen a esquinçar la Unió: el Brexit n´és un exemple; la crisi de l´euro i dels refugiats, dos més. Hi ha riscos inherents a un projecte europeu que està en hores baixes.

El territori espanyol tampoc viu el seu millor moment.

No, però la meva convicció és que ara per ara el procés (català) no pot guanyar. Pel mateix que hem dit abans, perquè a Europa les coses són tan tremendament complexes que Catalunya difícilment trobarà un reconeixement exterior. I sense un reconeixement exterior, qualsevol moviment unilateral seria fer el ridícul.

Però un acord amb Madrid sembla de ciència-ficció.

No veig en absolut possible que des de Madrid hi hagi la capacitat de pactar una consulta, per tant en els propers anys mantindrem una situació de taules. Però si Espanya no fa un gest seriós de reencaix de Catalunya, en algun moment del futur això es desllorigarà. Però ara, quan som un país molt endeutat -devem fortunes a Europa, ens en devem entre nosaltres i arrosseguem els efectes de la llarga expansió en forma de deute-, se´m fa difícil imaginar una ruptura no pactada.

Com deia James Carville, l´assessor de Bill Clinton, l´any 1992: «És l´economia, estúpid?»

Si sortíssim de mala manera, qui pagaria els deutes d´Espanya? No podem dir «no, no són els nostres». Això no es pot imaginar ni teòricament. Si tu no necessites diners, fantàstic; però si l´endemà necessites anar al mercat internacional a buscar-ne, compte amb dir que allò no és el teu problema. En una situació tan complexa estructuralment en què devem molts diners, és molt difícil imaginar que pots dir «me´n vaig i ja s´ho faran».

Hi ha qui ho defensa...

Al dia següent t´has de refinançar i els creditors difícilment et prestaran diners. Des del punt de vista més polític, aquest context europeu de forces tan centrífugues que han obligat a (Angela) Merkel a presentar-se sí o sí, no trobarem cap suport. Si afegim més soroll a un procés que de fons és complicadíssim... (fa una pausa).

Què passaria?

I si guanya Le Pen? O els grillistes? O encara que no guanyi Le Pen: si el 45% dels francesos volen sortir de l´euro, calça´t! A mi Europa em recorda a Espanya: és una Europa sense europeus. No hi ha en aquests moments, com als 70 o 80, gent significada que sigui marcadament pro-europea. I Europa s´ha de mantenir perquè l´altre escenari seria molt pitjor.

Pagarem el deute a costa de l´Estat del Benestar i de les pensions?

Les pensions, ens agradi o no, estan vinculades a la demografia i a l´esperança de vida. Sigui quin sigui el cicle econòmic cal un equilibri entre cotitzants i pensionistes. Suposant que l´economia continués creixent, els propers anys els pensionistes exploten, simplement per raons demogràfiques. A partir del 2025 es jubila massivament la generació dels baby boomers. Les previsions de l´Idescat diuen que d´aquí a 20 o 25 anys tindrem un 30% de majors de 65 anys. Com es paga això? S´allargarà l´edat de jubilació. Si hi sumem que continuem no tenint fills i que els immigrants que arriben no són suficients, les pensions tindran problemes sí o sí.

I ens podrem permetre la sanitat i l´educació públiques?

A Catalunya i a Espanya tenim un problema: el baix nivell de pressió fiscal. La recaptació per impostos i per altres ingressos representa el 36 o el 37% del PIB. A Alemanya és un 46%; i la mitjana europea, un 47%, cent mil milions més per any! La discussió sobre l´Estat del Benestar parteix d´un plantejament erroni: que no es retallin els serveis públics, quan hauria de ser sobre els ingressos. No podem tenir els serveis dels danesos, que paguen el 55% en impostos, 200 mil milions més que nosaltres!