Més de la meitat de les pensions de Girona són inferiors al salari mínim

Amb tot, la gran majoria dels gironins cobren molt menys que la mitjana. I és que del total de les pensions que es van cobrar al novembre (154.605), un 51,5% (79.581) van ser inferiors al Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 655 euros, mentre que 34.009 (un 22%) no arribaven als 1.000 euros. En la part alta, 7.877 pensions cobrades (un 5% del total) van ser superiors als 2.000 euros. Els números són similars als del conjunt del 2015. Llavors, un 53% de les 1 52.543 pensions cobrades a Girona van ser inferiors al SMI i un 22% no arribava als 1.000 euros. I tot, després d'una vida de treball.

L'article 50 de la Constitució estableix, en regular els principis rectors de la política social i econòmica, que «els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat». Així que, d'acord amb la norma fonamental, no hauria d'estar en dubte que el pagament de les nòmines dels pensionistes actuals i dels futurs està assegurat per llei. Ho està de manera efectiva quan la Seguretat Social encadenarà un altre any amb dèficit rècord (per sobre de 18.000 milions el 2016) i el Fons de Reserva (la «guardiola» per a temps de dificultat) s'esgotarà a finals del 2017?

Govern, partits, sindicats i altres institucions representades al Pacte de Toledo (gran acord nacional sobre les pensions que data del 1995) i economistes de les diferents corrents de pensament estan coincidint en què aquesta pregunta té dues respostes: d'una banda, els vuit milions de pensionistes espanyols actuals (entre ells 133.400 gironins -data del novembre del 2016-) poden estar tranquils, perquè el sistema segueix sent sòlid malgrat els seus «números vermells» i en la mesura que el deute i els riscos estan coberts per l'Estat espanyol; d'altra banda, el fet que la Seguretat Social hagi encadenat sis anys de dèficits (des del 2011) és vist com una evidència que són inajornables noves reformes per restablir l'equilibri financer a curt termini i per blindar les pensions a l'horitzó dels pròxims quaranta anys, quan s'esperen els episodis més crítics associats a l'envelliment demogràfic.

Seran aquestes les dècades en què accediran a la jubilació les generacions del baby boom (nascuts als 60 i 70 del passat segle) alhora que, llevat que es produeixi un nou fenomen d'immigració massiva, la població espanyola en edat de treballar baixarà com a conseqüència de la baixa taxa de fecunditat (1,3 fills per cada dona en edat fèrtil, la meitat que el 1976). És el que alguns autors han descrit com l'amenaça «implacable» de la demografia i que altres (com l'economista i ministre de Treball amb el PSOE Luis Martínez Noval, mort el 2013) han relativitzat, sostenint que el problema futur de la Seguretat Social, més que la població, serà l'ocupació: si n'hi ha, no faltarà gent per treballar i apuntalar l'Estat del benestar.

Per fer front al desafiament demogràfic, i en un clima de dificultat econòmica i de pressions polítiques des de la UE que van accelerar els canvis, Espanya va fer en plena crisi dues grans reformes de les pensions (2011 i 2013), i ara en comencen a estudiar altres. Tot i ser de gran calat els canvis fets, l'opinió més estesa entre els especialistes és que el sistema públic en necessitarà altres. Com si el sistema estigués subjecte amb crosses, sense una solució completa per a sostenir-se a llarg termini.

Les despeses

Les reformes d'aquests anys han concentrat el focus sobre la contenció de les despeses presents i futures de les pensions. En aquesta direcció, s'ha elevat l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys (excepte per a les carreres laborals més llargues i de manera progressiva fins al 2027), una decisió connectada amb l'augment de l'esperança de vida, factor de la màxima importància que empeny a l'alça els costos del sistema. Es va optar pel criteri que, si es viu més, és raonable que el temps extra es reparteixi entre la feina i la jubilació.

Sent l'espanyol un model de pensions contributiu (es cobra més o menys pensió en funció del que s'hagi cotitzat), aquest tret es va accentuar ampliant més el nombre d'anys de la vida laboral (de 15 a 25, també progressivament) sobre els que es calcula la prestació de jubilació.

Tot i que aquesta última mesura té efectes mixtos -perjudica els treballadors els salaris dels quals van millorar en els anys més recents i beneficia als que estan en la situació contrària-, es calcula que la combinació de l'augment de l'edat de jubilació i el nou còmput de la base reguladora suposarà una pèrdua mitjana superior al 10% en els ingressos dels nous jubilats respecte a la situació anterior a la reforma, segons estima el catedràtic basc Ignacio Zubiri.

La generositat del sistema també pateix mutilacions per les reformes aprovades el 2013 pel Govern del PP, en el context del rescat europeu del sector financer espanyol i de les instruccions rebudes de Brussel·les per fer ajustos.

Es van prendre dues mesures crucials. En primer lloc, el mecanisme pel qual des del 1996 es compensava als pensionistes per la pujada de l'índex de preus al consum (IPC) per preservar el seu poder adquisitiu va ser reemplaçat pel nou «índex de revalorització», que supedita l'actualització de les prestacions a la situació pressupostària de la Seguretat Social i fixa un increment mínim del 0,25% i un màxim de l'IPC més el 0,5%. Des del 2014 les pensions han pujat aquest mínim del 0,25%. La inflació negativa dels dos últims anys va evitar que els pensionistes perdessin capacitat de compra, cosa que sí passarà el 2017 (l'IPC previst és de l'1,5% i la pujada de les pensions tornarà a ser del 0,25%) i en els següents, donen per fet diferents experts.

La comentada reforma del 2013 va il·luminar un altre índex («de sostenibilitat») que, en línia amb les pràctiques d'altres països europeus, reduirà la pensió dels nous jubilats conforme augmenti l'esperança mitjana de vida dels espanyols. Començarà a aplicar-se el 2019 i respon al següent criteri: igualar el tracte que es dóna als treballadors de diferents generacions, de manera que dues persones de la mateixa edat i amb idèntic historial de cotitzacions rebin la mateixa quantitat total en concepte de pensions. Per a això es retallarà, en arribar a la jubilació, la nòmina dels membres d'aquella generació que té l'expectativa de viure més temps.

Els impactes econòmics agregats de tots aquests canvis per a la butxaca dels pensionistes han estat avaluats per diferents investigadors que els han xifrat en un minvament que oscil·la entre el 30% i el 40% dels ingressos dels jubilats del futur. La Comissió Europea fa els seus propis números en un informe oficial: si ara la pensió mitjana dels espanyols equival al 79% de l'últim salari en arribar el dia de retirar-se, el 2035 la proporció baixarà al 58,3% i a menys de la meitat (48, 6%) el 2060.

El compte de la Comissió Europea ve a certificar que el que s'ha avançat en aquests anys a Espanya per sostenir en el futur el sistema de pensions ha estat bàsicament a costa dels pensionistes del present i del futur. Hi pot haver més ajustos pel mateix costat? Un corrent d'experts, de la qual forma part l'economista Ángel de la Fuente (director general de Fedea), considera inevitable anar a un nou augment de l'edat legal de jubilació. Proposa elevar-la fins als 69 anys, excepte en el cas de les professions penoses. Presumiblement, en els treballs de la Comissió del Pacte de Toledo reapareixeran propostes per elevar a tota la vida laboral el còmput de la base reguladora sobre la qual es calcula la pensió, cosa amb la qual simpatitzen els partits de la dreta.

Els de l'esquerra, igual que els sindicats, aspiren a desmuntar les reformes del PP i a posar l'accent sobre els ingressos del sistema.

Imatge d'una acció de protesta reclamant pensions més elevades - Foto: Reuters

Els ingressos

El model espanyol és dels anomenats «de repartiment», de solidaritat entre generacions: les persones en actiu i les empreses per a les quals treballen paguen cotitzacions amb què, a més de guanyar el dret a la seva pròpia pensió futura, es financen les prestacions del present. Per tant, els ingressos de la Seguretat Social depenen principalment del mercat laboral.

I d'aquí ve bona part del «forat» actual. Contingut l'augment de la despesa en prestacions amb les reformes d'aquests anys (la nòmina anual va pujar el 2,88% el 2015, la meitat que el 2010), els ingressos per cotitzacions es van enfonsar per la destrucció d'ocupació durant la Gran Recessió (2008-2014) i es van quedar clarament per sota del pressupostat pel Govern quan, a partir del 2014, l'ocupació va començar a créixer.

Una part d'aquest desfasament s'explica per la precarietat de la nova ocupació i per l'impacte de la reducció dels salaris sobre les bases de cotització, induïda per la reforma laboral del 2012.

Pot fiar-se només al comportament futur del mercat de treball la sostenibilitat financera de les pensions? L'Executiu defensa en públic que recuperar la xifra de 20 milions de cotitzants a la Seguretat Social (ara hi ha 17,8 milions) és el millor camí, encara que alhora admet la necessitat de mesures extraordinàries quan planteja, com va incloure el PP en el seu programa electoral, reforçar el finançament amb impostos pagant amb el pressupost de l'Estat les pensions de viduïtat.

Davant el canvi demogràfic que s'acosta, amb menys persones en edat de treballar, assegurar les pensions només amb cotitzacions requeriria, segons els economistes, aconseguir la plena ocupació i augmentar de forma excel·lent de la productivitat (i amb això dels salaris), una cosa poc probable vist l'historial de l'economia espanyola, amb taxes d'atur crònicament elevades i tendència a especialitzar-se en activitats poc productives. L'opció de pujar els tipus de cotització està contraindicada per a la creació de treball. Els que paguen les empreses ja són dels més alts de la UE i el marge de millora, si es pugen de manera general les contribucions dels treballadors, és limitat perquè, en principi, caldria compensar-los amb majors pensions futures. Sí està guanyant volum una proposta que neix de l'esquerra i que el PP s'ha prestat a avaluar: suprimir els topalls màxims de la base de cotització (3.642 euros al mes) perquè s'incrementin les aportacions que corresponen als salaris més elevats.

Alhora s'obre pas una idea general: el sistema de pensions requerirà un reforç de finançament aliè a les cotitzacions i procedent d'altres ingressos tributaris de l'Estat, com els que ja sostenen l'anomenat «complement a mínims» que reben les pensions més baixes. La discussió està en com fer-ho. Passar simplement a pagar amb impostos les pensions de viduïtat (22.000 milions a l'any) resoldria el dèficit de la Seguretat Social, però obriria un esvoranc en una altra part de les arques públiques que obligaria a retallar altres polítiques o a elevar els ingressos fiscals. Els comptes sortirien, segons la tesi l'expert en Hisenda Ignacio Zubiri, si Espanya fos capaç d'apropar la seva recaptació total (ara equivalent al 34,6% del PIB, de les més baixes d'Europa) a la mitjana de la UE (40%).

Amb independència de la controvèrsia que sempre susciten les pujades d'impostos, la solució tributària per a les pensions planteja altres dilemes específics. Si, posem per cas, s'opta per reforçar les pensions amb ingressos procedents de l'IVA o de l'IRPF s'estaria produint de fet una transferència de renda des de contribuents amb ingressos modestos (un assalariat o un autònom, per exemple) a pagar pensions de persones que en bastants casos tindran una posició econòmica millor. I sense que, al contrari que amb les cotitzacions, neixi cap dret per a l'autònom o l'assalariat a rebre una pensió pròpia més gran en el futur.

D'aquest problema de «regressivitat» descrit per alguns experts neixen propostes com les del PSOE de continuar el model francès: crear un nou recàrrec progressiu sobre la renda i sobre la riquesa que ha contribuït a situar la pressió fiscal en el 48% del PIB.