a patronal espanyola CEOE ha clamat contra la darrera pujada de l'impost de societats, el que grava els beneficis empresarials.
Ho ha fet amb el volum més elevat que d'altres vegades, potser perquè els principals concernits són aquesta vegada els grans grups, els qui més plomes deixen amb els nous límits a la capacitat de deduir pèrdues d'exercicis anteriors o els deterioraments soferts en invertir en filials estrangeres.
Aquests mateixos grups empresarials també van ser els principals assenyalats pel reguitzell de canvis que el tribut ha sofert en aquests anys: restriccions a la deductibilitat de les despeses financeres, abans extraordinàriament generosa per afavorir el creixement empresarial i que va afavorir, i molt, el seu endeutament, o retocs en les molt liberals regles que eximeixen de tributar pels dividends i plusvàlues que les corporacions obtenen als països amb els quals Espanya té convenis per evitar la doble imposició.
Aquests últims beneficis es van ampliar al llarg de l'any 1996 per tal de propiciar l'expansió internacional de les empreses espanyoles i van afavorir, i molt, que la tributació efectiva dels grans grups empresarials consolidats fos sovint inferior al 6%, quan el tipus nominal era del 30 per cent.
Cadascuna d'aquestes decisions que es van prendre en diferents moments de la crisi econòmica és congruent amb les recomanacions internacionals: recompondre les bases imposables de l'impost desvinculant la madeixa de deduccions i altres bonificacions que soscaven la recaptació i que posen a la disposició dels qui realment poden usar-les per al seu interès particular i en perjudici del general abundants materials per a la planificació fiscal agressiva i l'elusió fiscal.
Sí que té raó la patronal CEOE quan afirma que «no es pot viure en una contínua reforma dels tributs». El de societats no només té transcendència recaptatòria (és el tercer que més recapta, després de l'IRPF i de l'IVA), sinó que influeix en les decisions empresarials d'inversió, localització i creació d'ocupació.
L'estratègia reformadora dels últims governs centrals (retocant de tant en tant l'impost, en comptes d'impulsar-ne la reforma completa que es necessitava) és contrària als principis de seguretat jurídica.
De la mateixa manera que també és contrari a l'equitat i a la justícia tributària que, encara que hagi pujat en els últims anys, el tipus efectiu que paguen les grans empreses equivalgui a poc més del 7 per cent del resultat comptable quan el de les pimes és el 14 per cent i la retenció mitjana als assalariats, superior a 16 per cent.
