«No hi ha res més perillós que un ximple motivat»

Hi ha una primera part que és l'actitud. El candidat no és un candidat al buit. Imaginem que estic fitxant un periodista per a un mitjà de comunicació. Necessitaria que fos llicenciat, primer, i això, abans de veure'l, m'ho hauria d'haver demostrat. És l'aptitud, amb «p». Sobre l'actitud, amb «c», em fixo en tres coses: en el llenguatge -encara no ha parlat prou però observo un llenguatge positiu-, en com gestiona les emocions i en quina postura adopta el candidat. Vosté té una postura que denota confiança, seguretat en un mateix, d'una persona que té iniciativa...

Menys mal [Riu. Ens interromp una cambrera. Cubeiro demana un cafè descafeïnat amb llet desnatada i prossegueix l'argument].

... el que no podré comprovar, encara, és el seu compromís, la part que completa el talent, i per a això hi ha un període de prova. Hem de comprovar que el candidat funciona, per entendre'ns. A Espanya, un terç de les persones que accedeixen a una feina via empresa de treball temporal la conserven.

S'ha fixat que em mossego les ungles?

Sí [somriu].

Tinc un punt menys?

No. Es mossega les ungles perquè en algunes coses està nerviós. Però com a entrevistador, ara com a entrevistat, haig d'aconseguir que vostè estigui tranquil, perquè les persones donem la millor versió de nosaltres quan estem tranquil·les.

Arribar a l'entrevista relaxat... demana molt no?

Ha de fer dues coses: pensar en positiu, que no és fàcil, perquè normalment un arriba pensant que no l'agafaran, ja que hi ha molts candidats. El cervell ens enganya negativament i hem de pensar el contrari.

Si començo així, pensant que no m'agafaran, vostè ho veurà?

Sí.

Com?

Perquè és una profecia i la profecia es complirà. Es posarà nerviós. Es tancarà, abaixarà la veu. Si gaudeix de l'entrevista, s'esplaiarà, elevarà el to de veu, em mirarà als ulls com està fent i s'ho passarà bé. Convé anar al lavabo abans, mirar-se al mirall i pensar: «Pep, coneixeràs la Laia [l'assessora de comunicació que l'acompanya en l'entrevista] i en Juan Carlos. Quina oportunitat!». Som a Girona, fa un temps magnífic i després pots anar a passejar: és fantàstic! Si en dos minuts s'adopta una postura d'alt poder, les hormones canvien i el cortisol, que és la que provoca la por, es redueix fins a un 25%. En paral·lel, la testosterona i l'oxitocina, que són les hormones de l'energia i de l'afecte, s'eleven un altre 25%.

Tinc un estil de vestir determinat. L'haig de canviar?

No. Si el modifica només el mantindrà cent dies.

Percebrà el canvi?

Sí, perquè no se sentirà còmode.

O sigui, que no se li escapa res.

No si tens experiència. Però no som detectius que busquem l'assassí. Volem companys de viatge.

D'acord, però els reclutadors fan respecte.

El professional de recursos humans, en general, s'avorreix perquè veu molta gent que s'assembla, que vol ser correcta. El reclutador vol companys de viatge, integrar a l'empresa persones que siguin flexibles, que tinguin iniciativa i empatia amb els altres. Si per ser correcte no em demostres això i ets rígid i només esperes que jo parli i no proposes coses, no em vals.

Internet és la primera baula del procés. Com destaco entre centenars de currículums?

Aprenent a preparar bé un historial, un currículum, i sobre això internet ofereix tutorials. La major part dels currículums són noms, cognoms, experiència... Això compleix les bases mínimes, però hi ha una segona part: sigues únic. Volem persones úniques per a una empresa única.

Però això és molt difícil.

Sí, però s'ha de fer. Com deia Maurice Chevalier, «la vellesa no està malament si es considera quina és l'alternativa». Si no ho fas així no passaràs el tall.

El meu currículum està ben presentat, vaig amb actitud positiva a l'entrevista, mantinc el meu estil de vestir i una postura d'alt poder... però no m'agafen. Com m'ho prenc?

Hauries d'aprendre, ja que a vegades es guanya i d'altres es perd. Com aprens? Demanant a l'empresa que t'expliqui en què no has donat la talla i a partir d'aquí modifica-ho. Un cop s'arriba a l'entrevista, encaixar el candidat a l'empresa no és gens fàcil. Ara mateix, a Espanya, entre el 35 i el 40% dels llocs de feina disponibles no s'estan cobrint. Llocs per a comercials, informàtics,... no es cobreixen perquè no hi ha bons candidats.

Un informe de Manpower diu que el 26% dels directius tenen problemes per trobar talent. Per què?

Vivim una tempesta perfecta. Hi ha molta desocupació, sobretot molta desocupació juvenil (50%), escassetat de talent i, en paral·lel, 500.000 joves han marxat d'Espanya per buscar altres oportunitats. És paradoxal que hi hagi desocupació i escassetat de talent i, a la vegada, llocs de treball per cobrir. És un moment de grans oportunitats si demostres que ets únic. Si vostè, periodista, m'explica que a l'estiu fa pràctiques en una ONG per cobrir el que passa a Uganda, em demostra que és especial. Els estudis són imprescindibles però no suficients.

Tenim «titulitis», valorem en excés els certificats acadèmics?

En absolut. La formació és bàsica: no hi ha res més perillós que un ximple motivat. Si no tens coneixements pots estar molt motivat però no saps de què parles. Si no saps escriure, seràs encantador, però cometràs errors de calat. Saber és el primer, però no suficient. Saber és aptitud; fer, actitud. Ara els coneixements es dupliquen cada divuit mesos i s'estima que el 2020 es duplicaran cada 72 dies. Això vol dir multiplicar per sis l'acceleració del coneixement. Hem de continuar sabent.

I això és a conseqüència de la revolució tecnològica?

En una part, però la tecnologia és un avantatge. Hi ha més informació que mai. Som la primera generació que pot estar vivint diversos esdeveniments a la vegada gràcies als avenços tecnològics.

Quins són els perfils més buscats?

Si parlem de llocs, comercials, directius i experts en sistemes d'informació. Quan parlem de persones, busquem gent amb molta flexibilitat, i els millennials, que dominen el món virtual i les tecnologies, no sempre ho són. Són més capritxosos i més impacients. Necessitem gent flexible, creativa i amb iniciativa. Per a nivells de més responsabilitat, ens calen persones que siguin capaces de sintetitzar molta informació en píndoles molt concretes.

Com definiria el talent espanyol?

Som «Quixots». Això vol dir que tot i que només tinguem un tennista, pot arribar a ser el millor; podem tenir tres bons motoristes i són campions del món; hem guanyat dues Eurocopes i un Mundial de futbol i no tenim tants federats com a Alemanya... Quan ens hi posem, ho fem. Ser «Quixot» és tenir passió i tenir sistema. L'enorme avantatge que tenim és la passió, encara que sigui un tòpic. Si la canalitzem a partir d'un mètode, sobressortim en el mapa. El problema és quan la passió es confon amb la improvisació. Tenim un handicap en la ignorància, però quans tens mètode i tens passió, tens un avantatge enorme.

Estem ben formats?

En termes universitaris, sí, fins i tot estem sobrequalificats, però tenim un problema de qualitat directiva. Espanya era el país número 27 en qualitat directiva quan va començar la crisi, i ara som el número 59. Hem perdut 32 posicions perquè la qualitat directiva s'ha abandonat a l'espera que vinguin temps millors. I la qualitat directiva és el 60% de la productivitat d'una empresa. Hi ha directius ben preparats, però són molt pocs.

N'hem tret alguna lliçó, de la crisi?

Vam viure una eufòria immobiliària i financera. De la crisi n'hauríem hagut d'aprendre humilitat. I això no vol dir no admetre el que fas bé; això és l'orgull, una paraula d'arrel catalana, per cert. Hem de sentir-nos orgullosos d'allò que fem bé. A Manpower ens en sentim; a Top Employers Institute estem entre els millors, però volen arribar més amunt. Això és humilitat. A vegades l'èxit et condueix a l'eufòria; quan més en tens, més has de canviar.

Posem que tinc un fill d'onze anys i que li agrada molt tocar la guitarra elèctrica. Què li dic, que es llanci de cap al rock'n'roll o que estudiï en funció d'allò que li pot generar més oportunitats?

El teu fill d'onze anys o la meva filla de setze han de seguir les quatre «d»: la primera és gaudi [empra el mot castellà disfrute], allò que t'agrada. És imprescindible. En un món on hi ha tants coneixements només t'actualitzaràs en allò que t'agrada. Si al nen li agrada tocar la guitarra, que sigui el millor del món en una especialitat. Per exemple: en temes heavy metal tocats amb guitarra clàssica. Segona «d»: diversitat, que per al teu fill significa sentir-se orgullós de la seva diferència: que sigui català, noi, jove, que tingui una orientació sexual o una altra. Tercera «d»: dedicació. Com més coneixem el talent més veiem que no és genètic: és esforç, educació constant. I la quarta «d»: domini. Quant temps es triga a dominar un àmbit? S'ha parlat molt de les 10.000 hores. Si el teu fill comença a tocar la guitarra als vuit, als 18 serà un mestre i als 21 un doble mestre. [Leo] Messi va començar a jugar als quatre, en un equip fort; als vuit va arribar a Barcelona i va començar a despuntar. Va arribar al primer equip als 18. Havien passat les 10.000 hores. Ara en té 28, és el millor jugador del món i li queda poc temps més. Ara ja comença a jugar per ell, i quan ho fa a la banda dreta ja veiem què passa. L'evolució que ha fet, això no obstant, és molt bonica.

Les màquines ens complicaran molt la vida?

No. La tecnologia és un trampolí de talent.

Però ens fan por.

Hi ha una idea «Terminator», que les màquines connectades -la Internet de les coses- s'apoderaran del món. Com deia Picasso, «les màquines són tontes perquè donen respostes però no fan preguntes». Les màquines substituiran el treball entès en el concepte romà de tortura. Treball bé del llatí trepali, que era un instrument de tortura que van patir esclaus i servents. Però no substituiran l'ocupació en tant que capacitat d'aplicar talent. Les màquines no tenen talent. Què s'ha de fer? Doncs com a periodista, per exemple, aportar valor. Les dades ja les aportaran les màquines. Fixi's en Moisés Naim o John Carlin, per parlar de dos grans periodistes. Les màquines no els substituiran. Una màquina mai no generarà un eureka!

Les nostres empreses reconeixen el talent?

Les empreses moren a un ritme cinc vegades superior que als anys 40. De mitjana, al nostre entorn, viuen 10 anys. I el 90% dels emprenedors, segons Start Up Spain [d'Esade], en tres anys ja no hi són. Hem d'aprendre ràpid, ja que el talent rau aquí. El talent que no s'aprecia es deprecia. Talent no és que tu valguis, sinó el que vagis valent. Les empreses s'han de dedicar al talent perquè és l'única manera de sobreviure i el responsable de recursos humans ha de ser algú que l'atregui, el fidelitzi i el comprometi. Quan el talent es deprecia, l'empresa mor.