La intervenció i expropiació del sisè banc espanyol, el Popular, per les autoritats reguladores europees i la seva venda per un euro al PopularSantander i les tensions especulatives borsàries que es van desencadenar immediatament sobre el més petit dels bancs cotitzats, Liberbank, han posat de manifest que, superats els aspectes més crus de la crisi, l'economia espanyola segueix exposada a sobresalts per la percepció de vulnerabilitats susceptibles de preses de posició pels qui realitzen plusvàlues generant desplomis de cotització i minusvalideses alienes.
La fase de recuperació econòmica a Espanya i Europa, l'acció protectora i balsàmica de la política extraordinària d'ofensiva monetària del Banc Central Europeu (BCE-que manté esmorteïda la prima de risc i els tipus d'interès malgrat la inacabada expansió del deute públic- i els progressos realitzats en el sanejament dels excessos crediticis i immobiliaris en els quals va incórrer el sistema bancari espanyol entre 1998 i 2008, han atenuat els efectes -que en un altre moment haguessin pogut ser més dramàtics- després de l'ensulsiada controlada de la sisena institució del sistema financer de la quarta economia de l'euro.
L'existència d'un actor de la magnitud i fortalesa del Banc Santander, i que a més era l'únic que gairebé no havia desgastat les seves forces en la magna operació de digestió d'entitats problemàtiques -com sí que va fer la resta dels seus competidors des del 2010-, va facilitar una solució ràpida i nacional al Popular, i a més sense el concurs dels ingents desemborsaments públics del passat recent, la qual cosa, en cas contrari, i fins i tot en les actuals circumstàncies de bonança i calma absoluta, hagués pogut reobrir tensions sobiranes per més que el Popular no fos un llast anàleg a Bankia ni per grandària ni per les seves necessitats de capitalització i sanejament.
Baixistes
A la recerca de les debilitats del sistema bancari espanyol
Els inversors a la baixa, que van fer fortuna derrocant al Popular en Borsa, van intentar no deixar anar la presa d'Espanya i van aspirar a repetir l'estratègia promovent fortes volatilitats que desencadenessin reaccions de por dels dipositants, ja sigui amb el més lleuger dels bancs cotitzats per grandària o amb qualsevol altre que ofereixi algun flanc susceptible de ser esgrimit com a vulnerabilitat aparent o real.
Nou anys després de la crisi financera del 2008, i d'ingents desemborsaments públics i privats, els episodis d'intervenció de bancs europeus de referència (sigui el Popular, la Banca Monti dei Paschi di Siena o uns altres) evidencien que els sistemes financers han de seguir sanejant els seus balanços i restablir la seva operatòria sobre bases més sòlides i prudents en l'assumpció de riscos sense asfixiar per això la incipient recuperació amb la volta a la restricció creditícia.
Aquest difícil equilibri, en el qual han d'atendre's objectius aparentment contradictoris, serà vital per avançar en el reforçament d'uns sistemes financers vigorosos i per progressar al mateix temps en l'impuls del PIB i l'ocupació del país. Tots dos objectius estan intrínsecament vinculats en la mesura en què Europa encara no ha estat capaç de desenvolupar una unió bancària que faciliti les fusions transfrontereres, per la qual cosa persisteix l'elevada dependència entre bancs i economies nacionals.
La solució que es va aplicar a la crisi bancària espanyola va reforçar la via nacional. Només va haver-hi un cas (el de les antigues caixes gallegues, ara Abanca) que un grup financer estranger (encara que amb accionistes d'origen espanyol) es va fer càrrec del seu reflotament i continuïtat.
En els altres supòsits, han estat els escassos grups financers supervivents de l'hecatombe els que han hagut d'assumir -juntament amb la mobilització d'abundants recursos públics- les institucions i grups danyats, forçant amb això una acusada concentració bancària.
Santander
La intervenció d'un banc que s'havia salvat de l'èncarrec
Només el Santander, el principal dels bancs espanyols, s'havia estalviat l'encàrrec. Va complir formalment amb les autoritats amb l'absorció en 2013 de Banesto, que tenia dificultats, però en realitat ja era un banc filial seu, que dominava en el 73,45% des de 1993. Per tant, va ser el dia 7, amb l'annexió del 100% del Popular, quan el Santander va exercir la seva quota de contribució al salvament del sistema financer.
El terratrèmol financer espanyol es va desencadenar quan la restricció financera internacional de setembre del 2008 va punxar la "bombolla" immobiliària i creditícia nacional, i això va arrossegar la banca per la seva doble exposició al sector de l'habitatge, que va entrar en caiguda lliure, i als mercats majoristes de finançament internacional, que es van tancar a calç i cant de forma sobtada.
La successió d'intervencions i rescats financers va disparar el deute públic, i això va aguditzar la crisi sobirana. El Govern va haver de demanar el rescat financer en 2012 i accelerar el procés pel qual des de dos anys abans les entitats jutjades com a sanes van ser subtilment convidades a assumir els llastos generats pels grups financers avariats.
Revell
Un sistema pensat per la crisi dels 80 que s'aplica al s. XXI
El mètode que es va usar des de 1987 es va inspirar en el famós informe que el Banc de Biscaia havia encarregat a l'economista britànic Jack Revell, en el qual aquest prestigiós especialista va plantejar que els grans bancs espanyols sans (Bilbao, Biscaia, Santander i Popular) es fessin càrrec dels danyats (Central, Banesto i Hispà).
L'"informe Revell", que es va aplicar llavors -encara que no en els seus termes exactes per la resistència numantina dels colossos amb problemes-, va inspirar des del 2010 la solució espanyola a la crisi recent, en la qual aquesta vegada -i al revés de l'ocorregut en els anys 80 i 90- van ser més les caixes que els bancs afectats.
La integració d'entitats dolentes amb bones (i, en algun cas, com Bankia, dolentes amb dolentes) exigeix una digestió difícil i de vegades perllongada. El Popular, amb els seus propis problemes per la seva incursió tardana en la "bombolla", no va poder finalment amb la suma del seu llast més el que va assumir quan va absorbir al Banc Pastor, i això malgrat les tres ampliacions de capital que va escometre per 5.455 milions entre 2012 i 2016.
El final abrupte del Popular -quan el Govern havia donat temps enrere per feliçment resolta la crisi financera- i els atacs especulatius immediats que es van abalançar en Borsa sobre Liberbank fins que es van prohibir -o els que poguessin produir-se sobre qualsevol altra entitat- evidencien que queda treball per fer, i més en un país que va generar una de les majors eufòries creditícies i immobiliàries del món i que encara arrossega un engruixat endeutament privat. També posen de manifest que l'enfortiment i el sanejament bancaris no són tant una tasca inconclusa com una comesa dinàmica que sempre estarà sense acabar.
