No només va ser culpa de les caixes

La caiguda del Popular, el sisè major grup del sector, evidencia que la «bombolla» crediticia i immobiliària va implicar el conjunt del sistema

26.06.2017 | 12:08

No va ser el fet de ser caixes d'estalvis el que va portar a gran part d'aquestes institucions financeres a la crisi, sinó que va ser la seva condició de caixes la que els va impedir sortir pels seus propis mitjans a la majoria d'aquestes del crebant de la gran bombolla creditícia, immobiliària i de deute privat en la qual va incórrer el conjunt del sistema financer en l'etapa de bonança.

Que el rescat directe amb ajudes públiques d'Estat s'hagi concentrat a Espanya en aquest tipus d'entitats durant la crisi econòmica viscuda entre 2008 i 2014, com va posar de manifest de nou divendres passat l'últim informe del Banc d'Espanya –no va ocórrer així en anteriors crisis financeres, en les quals el gruix de les víctimes van ser bancs privats–, revela abans que res la incapacitat jurídica, societària i legal de les antigues caixes d'estalvis, en virtut de la seva naturalesa fundacional, per recapitalitzar-se apel·lant al mercat, com sí que va fer el gruix de la banca (a Espanya i altres països) quan va arribar la caiguda. I en absència de vies de captació de recursos privats que enfortissin les caixes d'estalvis com que no eren societats mercantils, només va quedar expedit el camí de la liquidació, la venda o la nacionalització.

Que les autoritats reguladores (europees i espanyoles) forcessin les caixes supervivents (fins i tot a aquelles que van avantatjar a la banca privada en solvència i capitalització en les proves de resistència realitzades pels supervisors) a transformar-se en bancs, amb l'excepció de dues petites entitats d'àmbit local, evidencia el reconeixement que el que va matar aquestes entitats no va ser tant el fet d'haver incorregut en errors diferents dels bancs com haver-ho fet sense disposar dels ressorts de recapitalització dels quals ells (societats per accions) sí que tenien.

La intervenció, expropiació i venda per un euro del Popular (el sisè banc del país), i abans l'absorció de Banesto pel seu accionista majoritari (Santander), així com les annexions prèvies del Guipuscoà pel Sabadell i del Pastor pel Popular, a més dels rescats d'una trentena de cooperatives de crèdit (també de naturalesa privada) per entitats anàlogues evidencien que l'«exuberància irracional» espanyola (creditícia i immobiliària) no van ser només una qüestió de les caixes d'estalvis.

En realitat, no ho va ser en cap cas. Perquè la crisi financera internacional més gran des dels anys 30 va néixer i es va gestar en el sector privat, va fer eclosió amb la caiguda al setembre del 2008 d'un dels més poderosos bancs d'inversió del planeta (Lehman Brothers) i es va propagar a través dels mercats interbancaris, i va generar una cascada de rescats de bancs privats pels Governs dels Estats Units i de molts països d'Europa. «No hi ha país que no hagi sanejat la seva banca», va dir el 13 de juliol de 2014 el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.

Encara que les quantitats difereixen segons les fonts a les quals es recorri, els països de la UE han destinat entorn de 800.000 milions d'euros a recapitalitzar bancs, 600.000 milions a ajudes per a actius danyats i 3,3 bilions com a garanties. Els bancs europeus rescatats en sumen 110, entre les quals les institucions emblema com Lloyd's, Royal Bank of Scotland, Fortis, ING, Hypo Real State, Nothern Rock, Dexia, BNP Paribas, Commenrzbank... i el recent de Monti Dei Paschi, entre altres. El mateix va succeir als Estats Units amb les milionàries ajudes atorgades per les administracions de George Bush i Barack Obama. A Irlanda i Islàndia, la intervenció i suport als seus grans bancs va arrossegar també als estats, que van haver de sol·licitar rescats internacionals.

La patronal bancària espanyola (AEB) va assegurar després de la crisi del Banc Popular que els seus bancs associats no van precisar injeccions de capital públic. No les van rebre perquè el Banc Central Europeu (BCE) i el Mecanisme Únic de Resolució (MUR) van imposar l'expropiació forçosa dels accionistes del Banc Popular (molts d'ells, petits estalviadors) i quitacions del 100% als titulars dels seus bons convertibles i deute subordinat per impedir el crebant als contribuents i als dipositants.

En tot cas, el conjunt del sistema financer sí que va rebre ajudes horitzontals, com els avals públics i el reconeixement de 30.000 milions d'euros en actius fiscals diferits (DTA) recolzats per l'Estat. I, com va assenyalar el Banc d'Espanya a l'abril en un article de la seva Direcció general d'Economia i Estadística, «si les garanties s'executen» (el que ara com ara no sembla probable) sí que donarien lloc a un cost per a l'erari.

Les ingents injeccions de liquiditat realitzades pel BCE a la banca de l'eurozona amb els seus programes LTRO i TLRO van constituir una altra mena d'ajudes, el mateix que la compra de deute bancari durant l'actual pla d'expansió monetària de l'organisme que dirigeix l'italià Mario Draghi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Economia

L'ascens dels robots assessors financers
L'ascens dels robots assessors financers

L'ascens dels robots assessors financers

Les aplicacions informàtiques dissenyades per invertir als mercats financers competeixen amb èxit...

Draghi veu necessari mantenir els estímuls dins la UE

Draghi veu necessari mantenir els estímuls dins la UE

El president del Banc Central Europeu avisa que persisteixen «incerteses» sobre el futur de la...

Frit Ravich creix fins 206 milions i impulsa un magatzem a Canàries

Frit Ravich creix fins 206 milions i impulsa un magatzem a Canàries

L'empresa de la família Viader eleva les seves vendes un 4% i retalla un 45% el benefici, que va...

El 80 % de les empreses familiars són optimistes amb l´economia

Les empreses familiars espanyoles afronten el futur amb optimisme. Així es desprèn...

Enllaços recomanats: Premis cinema