La primera junta d'accionistes de Bankia que va presidir José Ignacio Goirigolzarri va ser tempestuosa. Era a finals de juny de 2012. A València. Feia poc més d'un mes que l'Estat havia intervingut l'entitat cofundada per Bancaja i Caja Madrid i rellevat a l'equip gestor liderat per Rodrigo Rato. Brussel·les va condicionar l'ajuda pública de 22.400 milions que els copropietaris (accionistes, bonistes i preferentistes) fossin els primers pagans del desastre.

El Palau de Congressos de València, i les seves proximitats, estava sota custòdia policial davant de la protesta confirmada dels afectats i a les associacions d'usuaris que els representaven. Milers de persones havien perdut parcialment o total els seus estalvis. La tensió era màxima. Sobretot a l'atestada sala on es va celebrar la junta al llarg de més de sis hores, consumides en gran part per desenes de damnificats que reclamaven els seus diners.

Des de la tribuna, Goirigolzarri va aguantar la tempesta (i els insults de pes que es dirigien contra ell) amb un estoicisme envejable. No va abandonar el seu seient ni un segon. Què va pensar? És difícil de saber-ho d'un home afable i cordial però poc donat a les confidències íntimes. És factible pressuposar-li perplexitat.

El cas és que a penes unes setmanes abans era un banquer jubilat (forçosament) i dedicat a la seva fundació i al cultiu de l'esperit. El somni de Fray Lluís de Lleó. Quan la crisi de Bankia es va aguditzar, a l'abril del 2012, Goirigolzarri va rebre la segona trucada del llavors president de Bankia, Rodrigo Rato, perquè pugés a bord d'aquell vaixell a la deriva com al seu número dos.

La primera proposta l´ havia realitzat el mateix expresident del Govern un any abans, també per ser el conseller delegat. Goirigolzarri va dir que no per primera vegada. La seva sortida de BBVA el setembre de 2009 li impedia poder treballar per un altre banc en els propers dos anys. Després de la seva negativa, Rato va fitxar el maig el vicepresident de Banca March, Francisco Verdú, que va pilotar la polèmcia sortida a Borsa de l'entitat el juliol d'aquell 2011 i sobre per qui recau una petició de presó de 2 anys i set mesos per aquella operació.

Com a bon creient, el maig de 2012 no va incòrrer en el «pecat» de Sant Pere i a la tercera va dir que sí. No hi havia cap excusa, perquè aquella vegada rebria tot el poder a l'entitat, una condició que considerava fonamental, donada la complexitat del repte.

Goirigolzarri havia sortit de mala manera del BBVA, amb una indemnització de prop de 60 milions, després dels seus desacords amb el president, Francisco González. Així que liderar un nou projecte era una altra cosa, especialment per a un banquer dels de tota la vida. La situació requeria una enorme responsabilitat, amb Espanya essent intervinguda pels seus socis europeus i aquell paquiderm financer que amenaçava d´enfonsar tot el país.

Tot i el guirigall constant a la sala, els improperis i les queixes genuïnes de gent que es sentia enganyada per la seva entitat, Goirigolzarri va mantenir la compostura durant tota la junta i no va perdre's cap detall de res. D'entre les tragèdies que va provocar l'enfonsament de Bankia, li va cridar l'atenció una de concreta. Era un ancià que volia que se li tornessin els diners de les seves preferents, l'únic que li quedava. En acabar, Goirigolzarri va demanar al seu equip que s'interessés per la situació d'aquell home. Estava disposat a ajudar-lo a títol personal.

És un gest revelador en un banquer que va tractar sense èxit que els preferentistes no fossin penalitzats, tot i que llavors els tribunals li van donar la raó.

En aquella junta, el president de Bankia feia dos anys que anava un dia a la setmana durant tres hores a l'Escola de Filosofia de Madrid. Va ser durant l'època en que estava allunyat del soroll mundà, però manté tot i així aquest retorn a l'escola, tot i el temps absorbit per Bankia. Cada dilluns de 14:30 a 16:30 un professor i un company de fatigues van a la seu del banc a Madrid i estudien, singularment les aportacions a l'ètica de filòsofs com Kant, Ross o Brentano.

«Goiri», com es sol fer dir per fer més fàcil el difícil cognom, és basc per tots costats. Més concretament, de Bilbao. Allà va néixer fa 63 anys el fill d'un matrimoni procedent de dos pobles de Biscaia. La mare es dedicava a les feines de la casa i el pare era un petit empresari amb interessos a diversos sectors, tot i que la família estava vinculada a la restauració. Per tant, tot i que durant els dinars de feina és frugal en extrem (i els seus col·laboradors ho pateixen) fora de la vida laboral ho compensa amb apetit. Li agrada, com se sol dir, alimentar-se. I té curiositat pels vins. Primer va estudiar als Jesuïtes de Bilbao i llavors va llicenciar-se en econòmiques a la Universitat de Deusto, on durant dos anys va arribar a fer classes.

Tot i que els seus orígens no estaben a l'aristocràcia financera de Neguri, Gorigolzarri tenia entre cella i cella des dels seus anys d'estudiant el món de la banca, un negocia «avorrit des de fora però amb activitats molt diferents i atractives al seu interior, des de la banca comercial a la d'inversions». Cadascú té els seus gustos.

Va entrar a l'antic Banc de Bilbao el 1978 com a analista de planificació estratègica. Allí va iniciar una carrera ascendent que va fer paral·lela a les viscituds d'una entitat històrica que primer va fusionar-se amb el seu rival, el Biscaia, i posteriorment va unir-se a Argentaria en el que avui és BBVA, la segona entitat financera d'Espanya. Aquesta trajectòria li va servir a Goirigolzarri per obtenir un màster en funcions i un altre en el que va acabar essent una de les seves grans passions: Llatinoamèrica.

Com a responsable d'aquesta àrea geogràfica, va recórrer el continent de cap a cap durant anys. Insaciable, aprofitava els estius per visitar més detingudament aquells països. Sempre amb la família. És un ritual només interromput els dos primers estius a Bankia, quan s'havia de pilotar aquell vaixell avariat en una bona tempesta. El descobriment del cas dels comptes secrets del BBV en paraïdisos fiscals de Jersey, Liechtenstein i les Illes Caiman va permetre al llavors copresident del BBVA, Francisco González, prendre tot el poder del banc.

Els antics directius del Bilbao Vizcaya, amb el copresident Emilio Ybarra en primer lloc, van anar caient com peons. Gorigolzarri va quedar com l'últim de Filipines i va ser nomenat conseller delegat el desembre de 2001. Semblava destinat a la presidència, però González va saltar-se tots els acords interns i va aconseguir que el consell aprovés un retard en la seva jubilació que li ha permès seguir fins ara. Gorigolzarri va anar-se'n (o el van fer fora). Va percebre una indemnització que li va causar un escàndol en aquell moment de crisi aguda, acomiadaments rampants i empobriment general. Els dos anys i mig d'atur no els va dedicar en exclusiva a la vida contemplativa. Van haver-hi moltes lectures d'economia, globalització, política, història i, obviament, filosofia (no li agrada massa la literatura novel·lesca) però també va posar en marxa, juntament amb la seva família, la Fundación Garum, dedicada a donar suport a emprenedors, especialment a Llatinoamèrica. Tot i que allí hi ha destinat una part de la controvertida indemnització, Goirigolzarri no creu que allò substancial siguin els diners que segueix aportant al projecte, sinó el temps que li ha dedicat i que ara ha minvat considerablement. De fet, la fundació està quasi hibernada perquè no estava «suficientment madura per anar tota sola» ara que el seu promotor només té ulls per a Bankia.

Goirigolzarri, que, a diferència del seu pare, no és bascoparlant, es declara en allò polític «raonablement liberal». S'hi hauria d'afegir que amb un rostre humà vistos els gestos i accions d'un banquer, que, cinc anys després de tornar al càrrec, ha consolidat Bankia al quart lloc de l'escalafó i ultima l'absorció de Banc Mare Nostrum.

Cap a les vuit del matí ja és a la torre que acull la seu operativa de l'entitat i la jornada pot allargar-se fins a les nou o les deu de la nit. Els que treballen amb ell asseguren que és molt exigent, però que mai alça la veu. Un cap calmat.

Per cert, aquell preferentista al qual va voler ajudar resulta que sí que havia perdut molts diners, però encara en guardava molts més a la mateixa Bakia. I, és clar, es va quedar amb un pam de nas.