L'economia creix el 3% i els salaris ho fan amb prou feines l'1,3% segons els convenis. Ha arribat l'hora de millorar els salaris, exigeixen els sindicats, que volen acostar la seva actualització a la taxa d'avanç del producte interior brut (PIB). Fem un cop d'ull a aquest indicador pel costat de les rendes per conèixer com està sent el repartiment dels guanys de la recuperació.

El PIB es descompon des d'aquest prisma en dos capítols principals: la remuneració dels assalariats (que és la suma de totes les rendes del treball i les cotitzacions) i l'anomenat «excedent d'explotació/rendes mitxtes», que comprèn, entre d'altres conceptes, els beneficis empresarials i els d'autònoms i dels professionals.

Si comparem el primer trimestre d'aquest any amb el del mateix període de 2016, surt el següent: el PIB total va créixer el 4,1(a preus corrents, sense considerar la inflació), les rendes dels assalariats ho van fer el 3,07% i l'excedent d'explotació, el 5,3%.

Cal precisar que aquest últim epígraf comprèn també el consum de capital productiu, una línia no menor que correspon al valor que van perdent des de les màquines d'una fàbrica a les carreteres.

Feta aquest excepció i considerant que el Banc d'Espanya també ha diagnosticat que els beneficis empresarials creixen «a un ritme elevat» (a partir de les dades de la seva central de balanços), cal concloure que el repartiment és clarament més escorat cap a la retribució del capital que cap al de la feina, fins i tot malgrat la intensa creació d'ocupació. Hi ha més persones treballant i més hores treballades, però la remuneració mitjana per empleat creix a raó de només un precari 0,4%.

Les diferències comentades poden connectar-se com fan els sindicats amb la reforma laboral (en la mesura en què va ser un instrument de devaluació salarial), encara que la realitat supera a la regulació: una taxa d'atur com la que encara tenim -del 17%, deu punts inferior a la del 2013, però la segona més alta de la UE - és potser el més potent depressor dels salaris i d'altres condicions laborals. Havent-hi com hi ha tanta gent desesperada per trobar feina. La prioritat d'Espanya ha de ser crear més ocupació. I pujar els salaris no és incompatible amb fer això; ans al contrari, pot contribuir al fet que el país guanyi dinamisme.

Sempre que s'aprengui d'errors del passat i es tinguin presents qüestions com les següents: imposar a les empreses que passin per dificultats unes pujades que comprometin la seva viabilitat és suïcida, i amb el temps ho és també per al propi empresari cimentar la competitivitat a pagar salaris baixos més que en la formació o en la millora de la gestió.

Pot ser que el més gran dels desafiaments de la negociació col·lectiva a Espanya sigui precisament aquest. Dit amb altres paraules, aconseguir un pacte de rendes equilibrat i guiat per la millora de la productivitat. Que afavoreixi l'ocupació de qualitat, que és la clau del benestar.