es de la llunyana època del neolític, i força segles abans del conreu hortícola de la col, a l'Edat de Pedra, els antics pobladors de la península Ibèrica ja tenien el costum de potenciar el gust dels brous i sopes amb fulles de col. Des temps pretèrits la col s'ha esguardat com una planta comestible, ateses les seves fulles amples i verdoses de gust tan peculiar que, alhora, són molt riques en virtuts remeieres. En efecte, la col es conrea arreu d'Europa des de fa milers d'anys. Fou una hortalissa molt estimada pels celtes i pels romans, car gaudeix de nombroses propietats terapèutiques, essent especialment afavorida amb virtuts molt aptes per fer cataplasmes per guarir les nafres i els tumors externs. Els navegants l'usaven per combatre l'escorbut, fent una mena de xucrut amb fulla de col. Els antics frares caputxins confitaven la fulla de col tot deixant pansir les fulles blanques interiors, que escaldaven i les conservaven cobertes amb vinagre. Aquesta col confitada a la caputxina, acompanyada d'olives, ceba i bacallà esqueixat (o bé amb arengades a la brasa) hi dóna un gust excel·lent!
De cols n'hi ha una gran varietat, algunes malaguanyadament s'han perdut i ja no es conreen, com ara la col de fuada, cultivada a les hortes conventuals dels caputxins. En temps passats tingueren molt renom, per les seves propietats gastronòmiques, la col verda o primerenca, la col cabdellada o de soldat, la col gitana (dita també romana o crespada), la borratxona, la col de brot o d'hivern. Actualment, les principals varietats són la col blanca, la col verda, la col morada (o llombarda), la col de brot, la de paperina, l'arrissada, o la col caputxina entre d'altres. En la tradició pairal era molt estimada la col de pell de galàpet; car aquesta varietat adquireix un gust molt particular i inèdit quan es veu afectada per les glaçades. Els antics hortolans conventuals ja posaren en relleu en llurs escrits que: «El cultiu de la col és un dels més antics. La col requereix climes humits i temperats; això no obstant, existeixen varietats resistents al fred. Necessita molta humitat, i per aquest motiu s'ha de refar o cultivar en sòls frescos. Si s'escalonen de manera adequada les sembres, les cols poden cultivar-se tot el temps. La col manifesta gran avidesa pels adobs».
