a recent gira del vicepresident Pence per Llatinoamèrica, esquitxada d'avisos contra la deriva dictatorial a Veneçuela, ha desembocat en nous càstigs d'EUA al «chavisme». Dos són els eixos d'aquestes sancions, cridades, sobre el paper, a escanyar el finançament a Caracas.
D'una banda, es dirigeixen contra el deute emès pel Govern i per empreses públiques com la petroliera PDVSA, a punt de fer fallida. Però, de l'altra, deixen incòlume el comerç bilateral de petroli, tot i que els dividends del cru són des dels seus orígens l'eix financer de les polítiques «chavistes». Situar en el punt de mira el finançament governamental permet a Washington exhibir una voluntat d'augmentar la pressió sobre el «chavisme». Just quan Maduro ha consumat la substitució del Parlament opositor, per una Constituent corporativa dissenyada a mida.
Però, alhora, salvaguardar els fluxos petroliers revela, més enllà dels improperis bel·licistes de Trump, que el cru és el gran límit que la Casa Blanca s'imposa en el seu suport a l'oposició veneçolana. Tot i els alts rèdits que va proporcionar durant anys l'embargament petrolier a l'Iran i malgrat que ni més ni menys que el 30% de l'exportació petroliera veneçolana vagi a EUA. Sense comptar que Caracas necessita el petroli dels EUA, més lleuger, per diluir el seu i, així, compensar la caiguda productiva causada pel deteriorament de les seves instal·lacions.
EUA importa el 40% del cru que consumeix i Veneçuela, tan propera, va ser en 2016 el seu tercer subministrador, només per darrere de Canadà, tan propera, i de l'Aràbia Saudita, tan llunyana i tan cridada a ser allunyada per les futures exigències geoestratègiques.
A més, amb la producció actual, Veneçuela, festejada per la Xina i Rússia, té reserves per a 300 anys i l'Aràbia només per 70. De manera que la conclusió s'imposa. El petroli no es toca. Mal que li pesi a l'oposició veneçolana.
