l president de França, Enmanuel Macron, ha il·luminat la seva reforma laboral i pot dir-se que ho ha fet pel carril de Mariano Rajoy. Encara que potser és més correcte dir que l'un i l'altre han anat pel carril de la doctrina dominant, perquè fa ja molt que no apareix un govern disposat a augmentar la protecció dels treballadors enfront de l'acomiadament o a reforçar la seva posició en la negociació col·lectiva que determina els salaris i, amb això, el repartiment dels beneficis del creixement econòmic. La tendència ha estat i és, com va fer Rajoy el 2012 i com ha fet Macron el 2017, revisar els equilibris anteriors entre empreses i treballadors per donar més capacitat a aquelles de prendre decisions que sobre el paper els permetin ajustar les seves plantilles als resultats de la seva gestió i a les condicions del cicle econòmic: acomiadar més fàcil i barat quan es considera necessari o contractar amb menys costos; reforçar la capacitat de les companyies de canviar les condicions de treball (salaris i jornada) o modificar la jerarquia dels convenis en la negociació col·lectiva per permetre que sobretot les pimes puguin sortejar l'aplicació d'acords sectorials que es decideixen en àmbits on la força de la representació sindical dels treballadors és més potent. Eufemísticament pot resumir-se així: augmentar en la regulació laboral la «flexibilitat» (el poder de les empreses) i reduir les «rigideses» (el poder dels treballadors).

La reforma de Macron actua sobre tot això i tenint en compte algunes peculiaritats franceses que posarien els pèls de punta a qualsevol empresari espanyol. A França, la indemnització per acomiadament no es fixa segons un barem, la decideix discrecionalment el jutge en funció del perjudici que estimi per al treballador, considerant, a més del salari o l'antiguitat, factors subjectius. Conforme a la jurisprudència gal·la, un assalariat que és acomiadat de manera improcedent després de dos anys de treball serà indemnitzat amb almenys sis mesos de sou. A Espanya, en aquest cas es pagarien una mica més de dos mesos. Un altre exemple elaborat per experts: si vostè fa sis anys que treballa en una empresa i l'acomiaden per causes objectives (raons econòmiques o organitzatives de l'ocupador), a França és probable que l'hagin d'indemnitzar amb catorze mesos de paga, mentre que a Espanya seran una mica menys de vuit mesos.

Macron vol amb la reforma baixar el que ell anomena l'«atur massiu» de França, amb una taxa ancorada entorn del 10% des de fa anys, quan la d'Alemanya està per sota del 4%. Donaria per a una eterna discussió doctrinària i sense sortida intentar establir si la reforma de la regulació laboral contribueix o no d'una forma determinant a rebaixar l'atur. La de Rajoy es va fer enmig d'una fortíssima recessió i va ser seguida de la pèrdua de 600.000 llocs de treball (fins que el producte interior brut va tocar fons i va recuperar-se des de finals de 2013). Després va tenir l'efecte pel qual va ser veritablement dissenyada: una devaluació interna (de salaris i preus), sempre dolorosa i amb la qual Espanya va guanyar competitivitat exterior. Si Macron busca això, una França més competitiva reduint els costos laborals, pot ser que vagi per bon camí.

Però cal no oblidar que el que amb seguretat sí que fa una regulació laboral és orientar els comportaments dels agents concernits i que alguns poden tenir efectes secundaris socialment i econòmicament contraindicats. A Espanya la remuneració mitjana dels assalariats està baixant (-0,1% en el segon trimestre, segons el compte del PIB), encara que la productivitat augmenta (0,3%), la qual cosa suggereix un repartiment molt desigual dels guanys de la recuperació. I la despesa en innovació (1,22% del PIB el 2015) és el més baix des de 2005. Un model productiu basat més a competir en salaris que a innovar ni és saludable ni pot durar.