L'amor, les vivències personals o la crítica social són tres dels tòpics més usuals per compondre una cançó, però, encara que no ho sembli, no són els únics. Durant els últims 50 anys, estrelles com els Beatles, Madonna o ABBA també han compost diversos èxits musicals amb un altre clar component, l'econòmic, des dels diners fins a la feina, els quals han quedat com a autèntics referents d'àmbit mundial.
El primer d'aquesta llista correspon potser al grup més icònic del segle passat: Els Beatles. La banda de Liverpool va conquerir milions d'escenaris amb diverses cançons que parlaven dels diners ( You never give me your money o Can not buy me love). No obstant això, el 1966 era llançat en el seu àlbum Revolver el seu èxit Taxman, en el qual es feia referència a les grans quantitats d'impostos que pagaven els britànics amb més ingressos. Entre els versos més explicatius de la cançó hi ha «és un per a tu i dinou per a mi, perquè soc el recaptador d'impostos» o «si un 5% et sembla molt, dona gràcies que no t'ho trec tot».
A finals d'aquella dècada, el cantautor valencià Raimon publicava la seva cançó Elogi dels diners, un tema que entonava el poema del mallorquí Anselm Turmeda i on es mostrava el poder que els diners poden tenir, tant a la societat com a la personalitat de la gent. «Els diners fan bé, els diners fan mal, els diners fan l'home infernal», deia la cançó. Quatre anys més tard, el 1973, Pink Floyd editava el seu àlbum The Dark Side of the Moon, on s'originaria un dels seus èxits més reconeguts: Money. La banda britànica, formada en aquell moment per Roger Waters, David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason, va crear un tema destacant tot el que els diners són capaços de realitzar: «Agafa aquests diners amb les dues mans i fes una fortuna. Un cotxe nou, caviar, un somni de quatre estrelles, crec que em compraré un equip de futbol»
A la mateixa dècada, un altre grup, aquest cop suec i amb tints clarament pop, publicava la seva cançó Money, money, money. Aquest no era un altre que ABBA, els quals després d'haver guanyat el festival d'Eurovisió el 1974 i haver llançat prèviament el seu gran èxit Dancing Queen, continuaven la seva trajectòria estel·lar amb aquesta cançó amb clara al·lusió econòmica que va arribar a aconseguir el número 1 a diversos països. «Treballo tota la nit, treballo tot el dia, per pagar les factures que he de pagar (...) i segueix sense quedar-me un sol cèntim per a mi», deia el tema de la banda escandinava.
Gairebé deu anys més tard, el 1984, Madonna era l'encarregada de mostrar al seu Material Girl que els diners estaven més presents que mai amb un tema que explicava la història d'una vida on la riquesa i el materialisme sobrepassaven sense dubtes el romanç i les relacions amoroses. L'inici d'aquest hit ja marca els pilars econòmics en què se sosté aquesta cançó: «Alguns nois em fan un petó, altres m'abracen i penso que estan bé, però si no em donen diners, acabo marxant».
Un altre món mostrat a través de l'economia ha estat el de les estrelles del rock. El 1985, Dire Straits composava dins del seu àlbum Brothers in Arms, el seu reeixit Money for Nothing, el qual guanyaria un Grammy i diversos MTV Video Music Awards pel seu videoclip. En aquell tema, la banda liderada per Mark Knopfler explicava com tenien tots els diners que volien sense fer cap esforç, només «tocar la guitarra». «Això no és treballar, així és com els aconsegueixes. Diners per res i noies gratis», deia.
No obstant això, no tots els grups han lloat la possibilitat de tenir grans ingressos. El 1992, Fangoria reescrivia el tema de la banda anglesa Killing Joke amb el seu El dinero no és nuestro Dios. En aquest single, on Alaska posava veu a una lletra purament crítica, s'expressava la importància d'apreciar el que es té en contraposició a una vida de luxe: «El millor de la vida m'ho van donar en néixer. El primer és el primer, repetiu-ho, els diners no són el nostre Déu».
Rap i hip hop
Amb el pas dels anys, els estils que tractaven l'economia anaven augmentant i l'entrada del nou segle va ser la porta perquè el rap i el hip hop també entressin en aquesta moda econòmica. El 2007, el raper 50 Cent publicava el seu tema I get money, en el qual mostrava l'evolució de la seva vida i com havia acabat aconseguint un gran poder econòmic que expressava amb frases com «sóc fastigosament ric» o «solia vendre droga i jugar al barri. Ara jugo amb el meu vaixell al sud de França».
Una temàtica semblant tenia el tema Billionaire de Travie McCoy, el qual va composar el 2010 al costat del reconegut Bruno Mars. En aquest, el membre de la banda Gym Class Heroes expressava tots els desitjos que tindria si es convertís en multimilionari i molts dels versos d'aquesta cançó albiren la importància que té l'economia en el dia a dia: «Vull estar a la portada de la revista Forbes, somrient al costat d'Oprah i de la reina d'Anglaterra» o «i sí, pagaré més impostos, estem en recessió però deixeu-me que ho intenti». I és que l'economia, igual que la música, és un assumpte cíclic. Quaranta anys després de Money, money, money d'ABBA, Lunch Money Lewis composava un similar Bills (factures), un tema que mostrava la preocupació de qualsevol ciutadà que ha d'anar cada dia a treballar per guanyar alguns diners que permetin pagar els rebuts i alimentar la família. «Tinc factures per pagar, així que vaig a treballar. Obro la nevera i tot el menjar ha desaparegut», són alguns dels drames que Lewis exemplifica en els seus versos. Per això, i malgrat el pas dels anys, la música ha demostrat ser un marc en el qual reflectir una realitat, una en què les estrelles han confirmat que l'economia i les cançons només són dues cares d'una mateixa moneda.
