La discussió sobre l'actualització dels salaris, que en últim terme és la discussió sobre el repartiment dels guanys de la recuperació del creixement econòmic, està viva fins i tot al Govern. Es parla de dues sensibilitats portes endins del Consell de Ministres: d'una part l'encarnada pels responsables d'Ocupació, Fátima Báñez, i d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que haurien defensat increments salarials amb guanys de poder adquisitiu (superiors a la taxa d'inflació); davant estaria el responsable d'Economia, Luis de Guindos, renuent a aquest criteri per com podrien estar en risc els guanys de competitivitat exterior que ha obtingut el país en aquests anys.

Siguin ministres o no, els qui vulguin intervenir en aquest debat poden triar diferents arguments. Aquí va un grapat a favor de apujar els salaris: equilibraria un repartiment dels beneficis de la recuperació ara com ara escorat cap a les rendes de capital i frenaria l'avanç de la desigualtat i els seus riscos socials, polítics i econòmics; recompensaria a més els sacrificis d'aquest temps de devaluació interna, quan els salaris van baixar pel 31% dels treballadors i pel 23% va augmentar la jornada laboral, segons la VI Enquesta de Condicions de Treball de la UE; i es pot afegir que millorar els sous seria també un estímul per créixer a través del consum.

De Guindos podria respondre que, si la pujada no està aliniada amb augments de la productivitat que a més siguin superiors als quals experimentin altres països, la capacitat de competir de les empreses espanyoles a l'estranger es desgastaria i per tant perillaria el que, creu el ministre, és un dels canvis més substancials que s'han produït en el patró econòmic d'Espanya: la millora de la posició respecte a l'exterior (reducció del dèficit comercial i de la necessitat de finançament aliè).

Amanim el debat amb una fórmula que els economistes usen per mesurar la competitivitat. Pot fer-se amb el càlcul dels anomenats costos laborals unitaris, que resulten del quocient entre la remuneració dels assalariats (salaris i cotitzacions per treballador) i la productivitat aparent del treball (producció per empleat). Pot dir-se que si una empresa o un país redueix els seus costos laborals unitaris i a més ho fa més que uns altres guanya competitivitat. I això ha fet Espanya en aquests anys. Però cal considerar que la fórmula té dividend i divisor i que no té el mateix valor qualitatiu el resultat segons variï un o un altre. Si l'indicador baixa perquè ho fa principalment la remuneració del treball (com està ocorrent), es competeix en salaris. Si passa perquè augmenta la productivitat (com no està ocorrent), és senyal que es competeix amb formació, innovació i inversió tecnològica. El saludable i el que crea ocupació de qualitat és això últim. L'altre és efímer i fràgil. D'aquí la inquietud de De Guindos.