s temptador començar dient que el «tapering» no és la versió anglosaxona d'anar-se'n de tapes. Es tracta d'una expressió que en anglès defineix la reducció gradual de les dimensions d'un objecte i que el món financer fa seva per a situacions com la que debatrà a partir d'octubre el Banc Central Europeu (BCE): l'estratègia de retirada progressiva dels estímuls que l'autoritat monetària ha estat insuflant als mercats de la zona euro sobretot des de finals de 2014, quan va iniciar les compres massives de bons (deute públic primer i després també bons corporatius).

El procés serà llarg i extraordinàriament delicat. Per utilitzar una altra metàfora, l'Europa de l'euro serà desconnectada, molt de mica en mica, d'una màquina de respiració assistida que va evitar que expirés la moneda única. Què passarà quan es vagi reduint la dosi extra d'oxigen? No hi ha gurú que pugui respondre amb precisió, encara que per fer-se una composició de lloc sí que és possible aproximar-se al que ha suposat per a Espanya i per al conjunt de la regió monetària la magna expansió del balanç del BCE.

L'aproximació a l'impacte d'aquesta política monetària no convencional l'acaben de fer els tècnics del Banc d'Espanya en un document de treball on en primer lloc destaquen la colossal grandària dels estímuls: per mitjà del programa de compres a gran escala, l'Eurosistema (suma del BCE més els bancs centrals nacionals) haurà comprat fins a finals de 2017 actius per un valor superior al 20% del producte interior brut (PIB) de la zona euro; entre ells, el deute públic adquirit en 2015, 2016 i fins a agost d'aquest any representa més del 16% del producte, tant com 2,15 bilions d'euros, dues vegades tot el PIB d'Espanya.

Els economistes del Banc d'Espanya remarquen que l'actuació del BCE ha estat eficaç per millorar les condicions de finançament de l'economia, en particular les de les Administracions públiques, afavorint també el creixement i amb això els ingressos del sector públic via imposats. En aquest temps, la rendibilitat que els inversors exigeixen a Espanya per prestar-li diners ha baixat en 150 punts bàsics (1,5 punts percentuals) en el cas del bo a cinc anys. I encara que, reflexiona el Banc d'Espanya, han de considerar-se altres factors (la millora de les perspectives econòmiques, les reformes empreses...), es pot atribuir a l'auxili del BCE el 84% de la caiguda observada en els tipus d'interès en el deute públic espanyola al termini citat.

Més coses que ens va portar la mà visible de Mario Draghi: fins a un punt de creixement del PIB el 2016 (3,3%) i una contribució d'un altre punt a la reducció del dèficit públic (-4,54%). Encara que no sigui polidament ortodox, pot dir-se que sense la mànega del BCE Espanya en lloc d'haver reduït el dèficit amb què va concloure 2015 (-5,13%) ho hauria augmentat. Pot dir-se en suma que, a mesura que l'eurobanc vagi replegant-se amb el seu «tapering», Espanya creixerà, però menys. I els seus comptes públics estaran sota noves pressions.