En les crisis de demanda, preus i producció es mouen en el mateix sentit, i en les d'oferta, en l'invers. La Gran Depressió, als anys 30, va correspondre al primer model, i la recessió dels 70, al segon. Però en la crisi de 2008 a 2013 es van alternar els dos patrons, el que va dificultar el diagnòstic dels problemes i la definició de la seva teràpia: la crisi va ser polimòrfica perquè, entre altres comportaments erràtics, va fluctuar successivament tant cap a la deflació (enfonsament de l'activitat i dels preus) com cap a l'estagflació (caiguda del PIB i de l'ocupació amb alça de l'IPC). Ara, a la sortida de la crisi, s'està produint una altra anomalia: la paradoxa del creixement i de la creació d'ocupació sense una recuperació sostinguda de la inflació.

Aquesta absència de tensions inflacionistes després de quatre anys de recuperació (vuit en el cas dels EUA, la tercera fase expansiva més prolongada del país des de mitjan segle XIX), i malgrat la major ofensiva monetària realitzada pels emissors de diners per fabricar inflació i després d'haver arribat alguns països de referència la situació de plena ocupació tècnica, trenca principis teòrics i models interpretatius fins ara vigents, obliga a conduir l'economia a les palpentes i sense disposar de llums llargues que permetin il·luminar el camí, i ha sumit en la perplexitat i la confusió els rectors de les polítiques monetàries i fiscals.

Indefinició. Les declaracions dubitatives i vacil·lants dels bancs centrals en els últims temps, les percepcions antagòniques que conviuen en el debat intern dels seus òrgans de govern i la seqüència inconstant en l'estratègia de replegament de les seves mesures expansives extraordinàries emanen de la indefinició oscil·lant en què es desenvolupen indicadors decisius per prendre decisions.

La fase de recuperació de les economies avançades no ha estat capaç de consolidar i assegurar de manera perdurable taxes d'inflació a l'entorn de l'objectiu del 2% ni amb el suport de la més fastuosa ofensiva d'estímul monetari de la història (expansió de la base monetària fins a 4,4 bilions de dòlars als Estats Units i 4,6 bilions el BCE quan acabi aquest any, i tipus d'interès en el 0% i fins i tot negatius) ni amb la relaxació de la disciplina fiscal que es va adoptar en algunes àrees en el passat més recent.

Doctrines. La depressió dels anys 30 va canviar el model teòric vigent amb el triomf del keynesianisme sobre l'economia clàssica, i la crisi dels 70 va reemplaçar l'hegemonia keynesiana amb l'entronització del regnat monetarista. Realitats noves van exigir interpretacions diferents. En la crisi recent, les economies que van combinar de forma simultània mesures keynesianes amb monetaristes (a més de polítiques d'oferta), com el cas dels EUA, van avançar primer i més que les que, com la UE, van optar per la inconstància i van alternar unes i altres receptes al compàs dels vaivens de la muntanya russa que van traçar les sendes del PIB i de la inflació, fet que apunta que les diferents doctrines són més eficaces juntes que per separat.

Tot i així, els creixements del PIB i de l'ocupació sense tensions en els preus delata que han deixat de funcionar models com la corba de Phillips, d'inspiració keynesiana (la caiguda de l'atur ha d'impulsar l'IPC), llança confusió sobre quin és el nivell d'ocupació en el qual ha passat a situar-se la taxa Nairu (l'índex de desocupació no accelerador de la inflació), obliga a revisar els factors que concorren en la formació de preus, indueix a reconsiderar principis monetaristes («la inflació és sempre i a tot lloc un fenomen monetari») fins i tot sense negar la seva lògica intrínseca i la contribució de l'expansió dels balanços dels bancs centrals en conjurar l'amenaça de la deflació, i incita a recuperar les teories que distingeixen entre diferents tipus d'inflació i, en conseqüència, també de desinflació.

A anteriors crisis ja hi va haver interpretacions antitètiques segons escoles i doctrines (cas de les disputes entre Keynes i Hayek, i entre la Reserva Federal dels EUA i la de Nova York als anys 30), però la que es va desencadenar entre 2007 i 2008 va contribuir a això molt més amb el seu transformisme mutant. La recuperació ha perpetuat la dispersió dels comportaments de les magnituds macroeconòmiques. Els anys 2016 i 2017 han estat exercicis amb forts vaivens en els indicadors d'inflació, amb alces sobtades a les que van seguir moderacions sobtades.