La Unió Europea vol regular «la nova economia digital» ( sic). Pel que sembla, des de l'Eurocambra han arribat a la conclusió que, de sobte, un munt d'empreses que operen principalment oferint els seus serveis a través d'internet no estarien pagant els suficients impostos. Tot això, també pel que sembla, es deu al fet que aquestes empreses venen «intangibles» que fins ara havien escapat al control i a la regulació vigent. Perquè ens entenguem, estem parlant de subscriure's a Netflix o Spotify, de llogar pisos a través d'AirBNB o de pagar per emmagatzemar les fotos del mòbil en el núvol. Això i molt més. Es tracta també dels beneficis per publicitat de Facebook i Google, o els guanys d'Apple per les descàrregues de jocs per al mòbil. Una sèrie de serveis que generen pingües beneficis a les empreses que els presten o que serveixen de plataforma d'intercanvi entre proveïdor i client... comissió mitjançant.

Entenen les seves senyories els europarlamentaris que és escandalós que aquestes empreses amb seu a la Cotxinxina amb prou feines tributin als països en els quals es presta el servei (per fi). Es deu això, és clar, al fet que el servei per ell mateix no es presta a cap país, sinó que s'executa a internet. Ai, internet!, aquest món indefinit, eteri i sense fronteres. Com és de complex posar portes al camp, més encara, si el camp aquesta a l'espai i no a la terra.

La Unió Europea barreja tres idees: Gravar el volum d'ingressos, retencions fiscals sobre les transaccions digitals o aplicar una nova taxa sobre la factura que es generi des de cada país. En definitiva, tenir en compte la residència dels compradors i no la dels venedors. Simple i brillant. Que li donin a l'Impost de Societats. Sens dubte, una petita revolució econòmica. Quan han dit que ho engeguen?

Ah, no. No s'emocionin. És només un esborrany. Una proposta. El document presentat dijous passat per la Comissió Europea no té cap efecte legislatiu. La intenció de Brussel·les és esperar al fet que l'OCDE ofereixi unes directrius clares allà pel maig de 2018.

Heus aquí el problema. Spotify va començar a operar el 2006, Airbnb ho va fer el 2008 i Netflix en 2010. Estem al setembre de 2017 i encara no sabem què regular ni com fer-ho. Ho criden economia digital i parlen d'intangibles com si fos màgia negra. Una cosa complexíssima d'entendre i regular. Analitzen, redacten esborranys, memoràndums, informes... segur que algun Power Point ha caigut! I mentrestant, aquí fora, hi ha un món en moviment ple de simplesa. Per ventura no són un intangible les lliçons d'un professor de piano? I assistir a un concert o veure una pel·lícula?

Mentre empreses que són institucions centenàries ofereixen solucions modernes a problemes del segle XXI, les administracions, des de les locals a les supranacionals, segueixen comportant-se com fa 200 anys (o més). I no només les administracions, també, i sobretot, els tribunals. La Constitució és un marc i les lleis són generals. La clau és la interpretació que es fa d'aquests instruments. Aquí és on ens juguem que un sistema avanci o es quedi estancat i per tant obsolet. Estem a les seves mans. Unes mans poc digitals, amants de les fotocòpies, dels llenguatges foscos (i plens de faltes) que els garanteixen el monopoli de la interpretació de les lleis. Sabien que a Espanya internet es considera un arxiu i, per tant, es regeix per aquesta llei? Sí, sí, la d'un arxiu de paper...

El pressupost de la Unió Europea ascendeix a 161.800 milions, quants en fan falta per engegar un mecanisme que li cobri imposats a unes empreses que operen sempre a través de targeta de crèdit deixant un rastre lluminós de tots els diners que toquen? Quantes sessions de l'Eurocambra són necessàries per veure que el món ha canviat i les seves lleis segueixen ancorades al passat? Quants mesos (anys!) els han fet falta als nostres governants per adonar-se que amb internet havia nascut un nou, incipient i fructífer sector econòmic vinculat als serveis i a la publicitat? Arriben tan tard que quan apareguin ja no hi serem.

Debat més complex i elevat serà el valor que li imposem a aquesta taxa. Perquè una cosa és que Facebook pagui el que deu pels milionaris beneficis que obté de cobrar a les empreses que s'anuncien en la seva plataforma; i una molt diferent serà aquella que li apliquem als serveis de música o llibres. O per ventura el que ofereixen Netflix, Kindle o Spotify no és cultura? O és que la Cultura, quan es torna massiva, deixa de ser Cultura i per tant ja no és bonificable? Preciós debat. A aquest, si volen, li dediquem tot el temps del món.