a ruca o ruqueta (llat. Eruca vesicaria; cast. Eruca, rúcula) és una planta de la família de les crucíferes que sol florir a partir del mes d'abril, amb unes flors blanques, grogues o blavenques i amb un calze pilós. La ruca es localitza en els erms del sud d'Europa i, també, hom la trob -i de manera força abundosa- situada entre caps d'ametllers i d'oliveres i, també, a les vores dels camps de cereals. Cal assenyalar que a les hortes de Catalunya, València i Aragó hi és conreada una variant anomenada Eruca sativa, que és cultivada a guisa d'hortalissa destinada a la preparació d'amanides de caràcter refrescant i re mineralitzant pròpies del temps d'estiu. La ruqueta (etimològicament del francès: roquette) s'ha de sembrar en començar el temps de primavera en terrenys oberts; just al cap d'un parell de mesos ja es poden collir les fulles, que cal amanir ben tendres i fresques. Tanmateix, s'ha de ser molt moderat en la seva ingestió, ja que els antics frares escriviren que «la eruca calienta potentísimamente y por eso no se suele comer sino mezclada con las lechugas o con alguna otra yerba fría, visto que si se come sola ofende mucho al celebro y engendra ventosidades» (APCC, Recetario, s. f). Pel que fa a la medicina popular, més que no pas la fulla de la ruca, es valora la sement que produeix un oli molt greixós i picant, amb un gust força semblant a la mostassa.

Als antics romans els agradava de posar fulla tendra de ruca com a element principal d'una amanida barrejada d'hortalisses que, ara, els italians en diuen misticanza.

Semblantment, els antics frares caputxins eren molt entusiastes d'aquesta mena d'amandines que, en la tradició conventual, en deien «enciamet», on trossejaven i amanien, amb agràs o amb vinagre suau, tota mena d'herbetes tendres i hortalisses com, per exemple, aquesta amanida d'albergínia amb fulles de ruca i créixens, i que es fa així: «Pelaràs i tallaràs en llesques les albergínies i les posaràs un parell d'hores en aigua, sal i uns quants alls ben picats ; després les has d'escórrer i netejar bé i en faràs amb una bona amanida, on hi afegiràs les fulles fresques de ruca i els créixens, amb algunes olives confitades i amb trossets de tonyina escabetxada» (APCC, Receptari, s. d.).

Aquestes amanides de ruca, de gust força picant, són molt estimulants per a l'organisme i, alhora, són diürètiques i antiescorbútiques. D'aquesta picantor de la ruqueta en parlà, i de manera ben suggeridora, Leonard Fuchs a seva famosa obra De historia stirpium, Basilea 1542, f. 261: «linguam satis acriter vellicat».

I seguint, encara, amb la descripció de tan peculiars hortalisses us vull parlar, si a Déu plau, a l'article vinent, sobre el conreu de la tàpera i la manera de confitar-la, segons la tradició pairal i conventual de casa nostra.