La solució als efectes secundaris de la globalització és més i millor globalització, ve a dir de l'economista turc Dani Rodrik. És una aportació recent sobre la qüestió que ell i uns altres han enunciat més o menys així: la ràpida mundialització de l'economia ha reduït les desigualtats entre països i tret a centenars de milions de persones de la pobresa, però al mateix temps ha accentuat les desigualtats internes en les nacions desenvolupades.

Una part dels guanyadors i dels perdedors han evolucionat com el líquid en els vasos comunicants: a mesura que emergien i creixien classes mitjanes en llocs que sortien de la pobresa, es deprimia la grandària i la qualitat de vida de les classes mitjanes d'Occident, soscavades per les deslocalitzacions empresarials i per l'efecte depressor dels salaris i dels preus de la disciplina del mercat global. El reflex polític és a vegades la consolidació, via prosperitat econòmica, de règims totalitaris (la Xina de Xi Jinping) i l'erosió de les democràcies liberals, on guanyen suport social els populismes, els nacionalismes i les posicions xenòfobes (els EUA de Trump).

Rodrik ens informa que, més precisament, el guanyador principal de la globalització és el capital i sovint el perdedor és el treball. Els beneficis de la globalització són extraordinaris, però no estan repartits d'una manera justa, i existeix una asimetria que està a la base d'això: mentre el capital flueix libérrimament i el comerç supera fronteres, la mobilitat del treball segueix estavellant-se en en les divisòries. Fa aquest compte: les traves que encara un treballador pakistanès per treballar als EUA, on podria multiplicar els seus ingressos, equivalen a un aranzel del 500%.

La seva proposta ve a ser alguna cosa així: derrocar fronteres a la mobilitat laboral, fent-ho d'una manera concertada entre els països i amb regles globals, afavoriria un gran creixement econòmic mundial i nacional, elevaria les rendes de molts treballadors i reduiria problemes com el comerç deslleial i el «dúmping social». Encara que de nou hi hauria perdedors (els treballadors menys formats dels països desenvolupats), en ser més gran la generació de riquesa i teòricament menys desequilibrat el repartiment de guanys entre capital i treball, també s'alleugeririen les dificultats actuals dels estats per redistribuir els beneficis de la globalització (via imposats i despesa pública) sense arriscar la competitivitat de les seves economies.

Dani Rodrik es va fer famós pel seu «trilema», segons el qual, no es pot tenir alhora integració econòmica mundial, democràcia i sobirania nacional plenes, cal fer renúncies. Amb les seves últimes reflexions, torna a apostar per cedir en el tercer, per globalitzar el govern, per preservar el primer i el segon. Una utopia en les antípodes del mur de Trump i del secessionista Puigdemont.