Els trenta anys compresos entre 1987, recentment incorporada Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea, i 2016 van suposar un període d´extraordinària expansió de l´economia a tot l´Estat: el PIB gairebé es va duplicar en aquest temps (va créixer el 93,5%), malgrat les dues fases de recessió patides (1992-1993 i 2008-2013). Com es va repartir tant creixement entre les diferents regions?

Un recent estudi traça un mapa que presenta, entre altres, els següents trets: les comunitats del vessant mediterrani i Madrid van protagonitzar els avanços més intensos, clarament superiors als aconseguits a la Cornisa Cantàbrica i en altres territoris del Nord; davant aquest desplaçament del dinamisme econòmic cap a l´Espanya de l´Est, iniciat abans ja del període comentat, Astúries apareix com a paradigma de la pèrdua de pols del Nord-oest.

El document titulat «Evolució regional a Espanya», obra dels economistes César Cantalapiedra i Ricardo Pedraz, forma part d´un conjunt de treballs sobre les transformacions socials i econòmiques d´Espanya entre 1987 i 2016 que ha editat la consultora Analistes Financers Internacionals (AFI).

L´article de Cantalapiedra i Pedraz examina el desenvolupament de les regions en un temps en el qual van confluir dues situacions de gran importància econòmica per a aquestes: d´una banda, l´accés als fons europeus per estimular el desenvolupament i la cohesió territorial; d´una altra, el procés de descentralització administrativa i construcció del sistema de finançament autonòmic, nominalment pensat també per propiciar certa convergència en els nivells de benestar.

Els autors conclouen: «L´anàlisi macroeconòmica mostra que no totes les regions han evolucionat amb un mateix patró; molt al contrari, la tònica ha estat l´heterogeneïtat (...) i escassos avanços en convergència».

Madrid i Astúries, els extrems

Les tres dècades estudiades han confirmat un «canvi de focus de creixement». «Mentre en el passat trobàvem una Cornisa Cantàbrica puixant i desenvolupada, en els últims lustres el creixement més gran s´ha concentrat a la zona oriental i a les regions extrapeninsulars (Balears i Canàries), així com a la Comunitat de Madrid», exposen César Cantalapiedra i Ricardo Pedraz.

Madrid està al cim: el seu PIB es va expandir el 119% en trenta anys sense haver estat destinació preferent dels fons europeus ni haver tingut preeminència en el repartiment del finançament autonòmic, encara que la comunitat va resultar afavorida per la reforçada disposició radial de les comunicacions, que va fer créixer la capacitat de Madrid d´atreure població i activitat a l´interior d´Espanya. A l´extrem oposat apareix Astúries, amb un avançament agregat del PIB del 39,53% des de 1987, temps a partir del qual la regió va patir simultàniament i amb més severitat que cap altra cirurgies profundes en els sectors la viabilitat dels quals va quedar més compromesa després de la incorporació espanyola a l´actual UE: el carbó, l´acer, la llet... «Entre les zones més estancades, el Principat és el cas més paradigmàtic», indiquen els economistes. A més de Madrid, unes altres vuit comunitats van acumular en les tres dècades citades creixements del PIB superiors al 90%. Cinc d´elles se situen a la zona del Mediterrani: Andalusia (99%), Catalunya (96%), Balears (92%), Comunitat Valenciana (92%) i Múrcia (111%). Al mateix temps, les regions de la Cornisa Cantàbrica i unes altres del Nord es queden per sota del 80%, encara que superen Astúries: Cantàbria (56%), Castella i Lleó (64%), Galícia (77%) i País Basc (79%).

Segons aquests resultats es manté la tesi segons la qual l´eix del dinamisme econòmic accentua el seu desplaçament cap a l´Est del país i el principal dels perdedors és el Nord-oest. Dins del Nord, dues regions petites i amb un alt perfil industrial es colen entre les més dinàmiques: Navarra, el PIB de la qual va créixer el 96% en tres dècades, i La Rioja (110%). Són els millors resultats de la Vall de l´Ebre, on segueixen observant-se nivells excel·lents de riquesa, malgrat l´embranzida de la costa mediterrània.

Riquesa i convergència

Utilitzant el PIB per habitant (renda per càpita, indicador que s´empra en la UE per comparar el dinamisme econòmic dels seus territoris i la convergència), les primeres posicions en la riquesa regional segueixen ocupades, com el 1987, per Madrid, País Basc, Navarra i Catalunya.

El canvi més notable és que Balears abandona el lideratge, encara que no sigui perquè el seu creixement econòmic hagi estat magre, sinó per haver registrat en el període analitzat un intens augment de la població. Aquest factor demogràfic explica també que regions com Múrcia o València hagin fet passos enrere en la convergència amb la mitjana espanyola de renda per càpita malgrat la magna expansió del seu PIB.

César Cantalapiedra i Ricardo Pedraz no entren en això, però aquesta dificultat d´algunes regions mediterrànies per reduir distàncies amb la mitjana nacional de riquesa guarda així mateix relació amb el protagonisme del turisme i de la construcció en el procés de creixement d´aquests territoris, activitats intensives en ocupació, però de baix valor afegit en comparació de la indústria.

L´especialització industrial ha sostingut entre els més rics Navarra i el País Basc, amb un benestar blindat a més pel sistema foral de finançament. En canvi, Astúries ha accentuat la seva divergència amb el país en PIB per càpita (94% de la mitjana nacional el 1987; 88% el 2016), allunyant-se més de l´Espanya rica en tres dècades crucials