Quan el savi assenyala a la lluna, el neci mira al dit. Dilluns, en ple esclat de l'escàndol de filtració de dades de Facebook, tots miràvem al dit mentre que Paul Bernal assenyalava a la Lluna. Aquest professor de noves tecnologies de la informació a la Universitat d'East Anglia, en el Regne Unit -format com a matemàtic a Cambridge- escrivia a contracorrent un article en el periòdic Independent on reenfocava el problema: el motiu d'escàndol no havia de ser que un grup deshonest de milers de dades (l'empresa Cambridge Analytica) s'havia apropiat d'informació detallada de 50 milions d'usuaris de Facebook per a després desenvolupar innovadores tècniques de manipulació electoral que haurien afavorit l'arribada de Trump al poder o el resultat favorable al Brexit. En realitat, opinava, no hi havia escàndol. El que havia passat era, simplement, que Facebook havia estat usada pel que va ser dissenyada. «Així és com funciona Facebook», sentenciava.
És a dir, Facebook, els ingressos del qual al 95 per cent provenen de la publicitat, es dedica a recopilar dades dels seus usuaris per fer perfils. Després dissenya sistemes que permeten que aquestes dades s'utilitzin per dirigir-se a persones interessades en determinada publicitat o contingut (pot ser ideològic, clar). La tercera fase del negoci és permetre a tercers («generalment anunciants», subratlla Bernal) «l'ús d'aquestes dades i sistemes de focalització per a les seves pròpies finalitats». Sembla inofensiu quan aquesta màquina global -la més gran del planeta- s'utilitza per vendre publicitat, però l'assumpte canvia quan es tracta d'imposar, com va ser el cas, una ideologia d'extrema dreta.
Bernal té clar quin va ser el paper dels enginyers de dades de Cambridge Analytica en aquest suposat escàndol: «Tot el que van fer va ser comprendre com funciona Facebook i usar-ho». Facebook ja sabia que la seva plataforma servia per a la manipulació emocional perquè, de fet, la mateixa companyia ho havia constatat.
El 2014, sense demanar permís a ningú, va manipular els perfils de gairebé 700.000 usuaris per experimentar fins a quin punt podien mostrar-se més o menys optimistes segons el to de les notícies que veiessin a la xarxa. Va posar a treballar els seus algorismes i, com si fossin rates de laboratori, alguns usuaris van començar a rebre en el seu feed de notícies informacions de to negatiu i, uns altres, notícies positives.
I sí, van constatar que hi ha aquest contagi emocional es produïa. És a dir, que Facebook és una fabulosa plataforma de manipulació. El 2017 va ser un any de sofriment per Zuckerberg, president de Facebook. La reputació de la xarxa social va acusar el cop de les fake news, la difusió massiva de notícies falses durant la campanya electoral nord-americana. També va quedar en evidència que era incapaç de filtrar adequadament els continguts produïts pels seus 2.000 milions d'usuaris i que permetia l'emissió de vídeos de crims en directe, entre d'altres atrocitats.
Ara, aquesta filtració massiva ha posat a la companyia contra les cordes i la campanya de boicot #DeleteFacebook (esborra't de Facebook) guanya adeptes. Fins i tot s'ha sumat a ella Brian Acton, cofundador de WhatsApp, que es va fer milionari quan Zuckerberg va comprar el seu servei de missatgeria instantània. Tot sembla indicar que aquest cas pot desembocar en una nova era regulatòria de les xarxes socials.
Una de les veus més autoritzades en aquest sentit és la de Roger McNamee, inversor primigeni en Facebook i mentor empresarial de Zuckerberg. En un extens article publicat en el Washington Monthy, en el qual analitzava la ingerència russa en les eleccions americanes a través de la xarxa social, concretava algunes regulacions que caldria aplicar ja no només a Facebook, sinó a totes les xarxes socials o plataformes de cerques, com Google.
Demanava prohibir l'ús de perfils robotitzats (bots) que es fan passar per humans, exigir transparència a les xarxes perquè revelin qui està darrere dels missatges polítics; transparència també pel que fa als algorismes usats i permetre que tercers els auditin, perquè «Facebook i Google prenen decisions editorials cada hora i han d'acceptar la responsabilitat de les conseqüències d'aquestes eleccions».
De la mateixa manera, McNamee reclama «una relació contractual més equitativa amb els usuaris», que existeixi un fre a l'explotació comercial de les dades extretes als consumidors, amb límits temporals d'ús. «Els usuaris han de tenir del dret de renegociar els termes de com s'utilitzen les seves dades».
I, finalment, i potser aquesta sigui l'arrel de tot, Mc Namee creu que els Estats Units ha de «considerar que ha arribat el moment de reviure l'enfocament tradicional del país sobre el monopoli».
Ho argumenta així: «Des de l'era Reagan, la llei antimonopoli ha operat sota el principi que el monopoli no és un problema sempre que no generi preus més alts per als consumidors. Sota aquest marc, Facebook i Google han pogut dominar diverses indústries, no solament les xarxes socials i de cerca, sinó també el correu electrònic, vídeos, fotos i vendes d'anuncis digitals, entre altres, augmentant els seus monopolis comprant rivals potencials com YouTube i Instagram. Si bé és superficialment atractiu, aquest enfocament ignora els costos que no apareixen en una etiqueta de preu. L'addicció a Facebook, YouTube i altres plataformes té un cost. La manipulació electoral té un cost. La reducció de la innovació i la contracció de l'economia empresarial té un cost. Tots aquests costos són evidents avui. Podem quantificar-los prou bé per apreciar que els costos per als consumidors de concentració a Internet són inacceptablement alts».
