Qui coneix Dilmé sap que és home de bona taula, i fins i tot qui no el coneix però conversa alguna vegada amb ell, doncs no enganya ni el seu aspecte ni el seu parlar entre sarcàstic i reposat, tan de sobretaula ben regada. I ben fumada, perquè l'únic tabac que es permet és un cigar havà després d'un àpat com cal. Valgui el ?preàmbul per indicar que no és cap sorpresa obrir la seva nevera i trobar-la quasi a vessar: espàrrecs, tres tipus diferents de formatges, dos pots de kètxup -aquí la seva aura de bon gurmet perd força punts, un se l'imagina ruixant de vermell unes patates fregides i està per prohibir-li encetar cap més havà-, salmó fumat, confitures i fins i tot, entre gran quantitat de fruites, una gran pinya americana. I ara un se l'imagina preparant-se una pinya colada al jardí i li torna a donar permís per assaborir els havans. Tenint en compte tot això, és normal que no hi faltin ni els Actimel ni els Activia, que allò que entra ha de sortir.

Com a beguda, cerveses Moritz i Estrella -totes ben catalanes-, Coca-Cola i fins a cinc ampolles d'aigua de litre i mig. Si no hi ha vi a la vista només pot ser perquè el guarda en algun lloc especial a la temperatura justa.

Unes obres al domicili l'obliguen a tenir la majoria de llibres guardats en caixes. Se'n salven uns pocs que té disposats en una lleixa. Potser són els de capçalera, potser és casualitat, però sigui com sigui em serviran per extreure'n la seva personalitat. Els llibres, però, es troben flanquejats per dos reposallibres de figura humana: Groucho Marx i Winston Churchill. Un està temptat de dictaminar que la ideologia de Dilmé es troba entre aquests dos extrems, i que a més és tan cínic i sarcàstic com tots dos. Ben pensat, però, potser l'amor per Groucho i Churchill es degui a motius prosaics: tots dos sabien apreciar un bon whisky i un bon cigar.

Capta la vista de l'observador El amigo americano només dos dies després que Obama elogiés la unitat d'Espanya i el Dissidents que podria ben parlar dels militants d'UDC que s'han sumat al procés, però no és el cas. Pel que fa a política, no hi podia faltar un democristià com Coll i Alentorn. però sobretot és significatiu que hi hagi Labordeta, qui va engegar a la merda els diputats del PP.