CDC i ERC es presenten junts a les eleccions sota les sigles de Junts pel Sí, però no han estat sempre tan ben avinguts. El suport d'ERC als governs tripartits, la "traïció" de Mas al pactar l'Estatut amb Zapatero i les campanyes oposades a l'hora d'aprovar l'Estatut (CiU hi estava a favor, ERC en contra) han estat alguns dels seus principals punts de divergències. Però al llarg de la última dècada, les coses han canviat molt en la política catalana.

El gran distanciament entre CiU i ERC va tenir lloc el 2003, quan els republicans, que tenien la clau del govern, van preferir donar suport a PSC i ICV per fer un tripartit, enviant la federació nacionalista a l'oposició després de 23 anys. L'any 2006, repetirien l'operació.

El tripartit va impulsar una reforma de l'Estatut, que va ser aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, amb 120 vots a favor (PSC, CiU, ERC i ICV) i 15 en contra (PP). Va ser admès a tràmit al Congrés al novembre, tot i haver rebut recursos d'institucionalitat per part del PP, el Defensor del Poble i els governs de diverses comunitats autònomes.

Al Congrés, l'Estatut es va quedar encallat durant uns mesos. Tot i que el llavors president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), s'havia compromès en campanya a "acceptar l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya", en realitat el govern del PSOE va proposar una alternativa que suposava la modificació de nombrosos articles, per tal de garantir la constitucionalitat del text. Les negociacions amb els partits catalans, que seguien defensant el text original, es van allargar durant setmanes, fins que el gener de 2006, el líder de CiU, Artur Mas (a l'oposició), es va reunir amb Zapatero i van arribar a un acord. El tripartit de Pasqual Maragall, ERC inclosa, s'ho va prendre com una traició en tota regla.

Al final, l'Estatut de Mas-Zapatero va ser aprovat al Congrés amb els vots de PSOE, CiU, ICV i alguns partits nacionalistes, però ERC va votar-hi en contra -igual que el PP- perquè va considerar que s'havia desvirtuat el seu sentit inicial. Al març, el Senat va donar el llum verd definitiva a l'Estatut amb els vots de PSOE, CiU i IU-ICV. El PP, com sempre, hi va votar en contra, mentre que ERC es va abstenir.

Un cop aprovat per les cambres polítiques, calia la ratificació de la ciutadania. Així doncs, es va organitzar una consulta per al 18 de juny de 2006. CiU, PSC i ICV van defensar la nova llei, mentre que ERC i PP van fer campanya pel "no". El PP perquè continuava mantenint que era inconstitucional; ERC, perquè el considerava desvirtuat i insuficient després del seu pas per les Corts. Al final va guanyar el "sí" amb un 73,24% dels vots, tot i que van votar menys de la meitat dels catalans (un 48,85%). A les comarques gironines, la participació va ser una mica més elevada i va arribar al 50,32%, amb un 73,72% a favor.

El juny de 2010, el Tribunal Constitucional va resoldre el recurs del PP tot anul·lant catorze articles de l'Estatut i reinterpretant-ne 27. Això va suscitar una indignació política i social a Catalunya que va conduir a la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim.

I és en aquest context que van arribar les eleccions de 2010. CiU, que llavors no era independentista, va saber canalitzar la indignació per la sentència de l'Estaut amb una campanya que apel·lava a la "plenitud nacional" de Catalunya. D'aquesta manera, va obtenir majoria absoluta (62 diputats) i Mas va convertir-se en president en la tercera ocasió que es presentava. Les forces del tripartit, en canvi, es van desplomar: a ERC li va passar factura haver pactat amb PSC i ICV i va perdre la meitat de diputats, mentre que els socialistes en van perdre una quarta part. El PP, en canvi, va augmentar de 14 a 18 representants, mentre que Ciutadans estava estancat amb tres. En aquella ocasió, a més, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), el partit creat per Joan Laporta, va aconseguir quatre diputats, un d'ells per Girona. En aquell moment, les forces sobiranistes i independentistes (CiU, ERC i SI) sumaven 76 diputats.

Però Mas, que s'havia presentat amb l'objectiu d'aconseguir el pacte fiscal, es va trobar amb una negativa rotunda per part de l'Estat. El PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, va guanyar les eleccions de 2011 i va rebutjar el pacte fiscal per ser "contrari a la Constitució". Mentrestant, l'independentisme anava creixent en diferents sectors de la societat i el 2011 va néixer l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l'objectiu de portar Catalunya cap a la secessió. Des de l'any 2012, l'ANC ha anat organitzant cada 11 de setembre multitudinàries manifestacions a favor de la independència.

Amb la pressió de l'independentisme, i davant la negativa taxativa de Rajoy al pacte fiscal, a Mas no li va quedar més remei que convocar eleccions l'any 2012 amb la promesa de fer una consulta sobiranista. CiU va fer una campanya molt personalista, en què Mas es va presentar com a garant del sobiranisme. Malgrat que aguns casos de corrupció ja havien començat a esquitxar CiU, totes les enquestes li donaven una àmplia victòria.

Però no. El fet d'haver portat les eleccions cap al terreny sobiranista va fer que els electors apostessin per les opcions més radicals, de manera que CiU va desplomar-se, passant dels 62 als 50 diputats, i en canvi van créixer ERC (de 10 a 21) i Ciutadans, que va triplicar resultats i va passar de 3 a 9 representants. A més, la CUP va entrar al Parlament amb 3 diputats i el PSC va continuar desplomant-se, passant de 28 a 20. L'independentisme sumava en aquesta ocasió 74 diputats.

Tot i haver quedat debilitat, Mas va haver de complir amb la promesa de fer una consulta sobiranista. Però no se'n va sortir. Primer va voler fer un referèndum sobre la independència, però el Congrés va bloquejar-ho. Després va proposar una consulta popular, però el govern espanyol la va impugnar i el Tribunal Constitucional la va tombar. Finalment, es va haver d'acontentar amb un procés participatiu no vinculant. Així, el 9 de novembre de 2014 es va formular als catalans una doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?".

Al no tenir caràcter vinculant, només van fer campanya pel "sí" els partits nacionalistes (CiU, ERC, CUP). Des del PP i Ciutadans es va cridar a no votar per tal de no legitimar la consulta. Al final, hi van participar 2,3 milions de persones (dels 7,5 milions que hi ha a Catalunya). Com era previsible, el "doble sí" va guanyar amb un 80,76% dels vots, una xifra que a Girona va arribar al 87,5%.

A partir d'aquí, quedava només una sortida: unes noves eleccions, que han sacsejat la política catalana. Mas va convocar els comicis del 27 de setembre com unes plebiscitàries en què els catalans han de votar si volen iniciar o no el procés cap a la independència. Això va portar al trencament de CDC i Unió després de 36 anys: CDC advoca per l'independentisme, mentre que Unió apel·la al "seny" i no vol una secessió unilateral.

En canvi, CDC s'ha buscat un nou soci: els vells enemics d'ERC, amb els quals s'han unit sota el nom de Junts pel Sí, una candidatura que no és estrictament política sinó que incorpora membres de la societat civil, amb representants de l'ANC, Òmnium Cultural i, en el cas gironí, el cantautor Lluís Llach. De moment, les enquestes els dónen entre 60 i 65 diputats, menys dels 71 que sumen actualment CiU i ERC per separat. Tot i que l'objectiu de Mas era aglutinar tot l'independentisme en una llista única, la CUP s'hi va negar, perquè considerava que les seves diferències ideològiques eren massa grans.

Pel que fa als partits no independentistes, s'espera un clar aumgent de Ciutadans, que podria convertir-se en segona força davant del desgast de PSC i PP. També caldrà veure si Unió aconsegueix posar un peu al Parlament i comprovar la força de Catalunya sí que es Pot.